9 línies d'obertura estratègica per a l'embull català

Mapa de l'euro-regió Pirineus-Mediterrani. Aragó va deixar
de ser-hi el 2006.

                                 (versión en castellano)



Costa pensar que existeixen, en un panorama polític tan encallat com el que es viu a Catalunya i a Espanya. Però quan l'altre dia els meus amics de la platja em van donar nou línies d'actuació per sortir de l'atzucac en el que ens trobem, vaig adonar-me que no estaven gens malament, i vaig pensar que bé valia la pena  resumir-les en aquest bloc. 

Són les següents, posades en boca d'en Roger Mercadal, el més loquaç dels dos futuròlegs:

1- L'important, pel que fa a Catalunya, és fugir de la mania de posar fronteres i entrar en una nova lògica d'obertura i de col·laboració exterior amb els veïns. Tirar línies de complicitat exterior i escapar de l'obsessió nacionalista d'un nou estat, quan amb l'espanyol ja en tenim més que prou.

2- En aquest sentit, seria interessant reprendre aquella línia que va proposar Pasqual Maragall d'avançar vers una euro-regió capaç d'integrar els antics territoris de la Corona d'Aragó, saltant per damunt de les actuals fronteres estatals, i ampliar-la envers altres localitats del sud de França. Sens dubte consisteix en el millor camí per a l'afirmació catalana. Un projecte aturat que pel seu bon desenvolupament necessitaria una entesa respectuosa i col·laboradora amb tota la franja mediterrània, una obertura al centre espanyol, i la complicitat de ciutats com Saragossa i València, que mai haurien de ser 'enemigues', sinó aliades naturals de Catalunya. Una noció que no té res a veure amb els postulats 'Països Catalans' del fonamentalisme nacionalista, que mai ha agradat als nostres veïns, llevat d'algunes minories, sinó que es basa en el respecte i la lliure col·laboració de les diferències. 

3- Per tant, en comptes de pensar en posar fronteres a València i a l'Aragó, avançar en la direcció contrària: teixir lligams de col·laboració amb les regions i les ciutats veïnes, enterrar els inútils i banals conflictes i crear la verdadera Europa de les persones i de les poblacions locals. I per fer-ho, s'ha de començar per Catalunya i per Espanya. Europa no necessita mesures separadores que no deixen de ser pulsions retrògrades de la Història, sinó que busca i necessita amb urgència la unió en xarxa de les diferències, sent avui en dia l'únic exemple al món d'aquesta unió d'una pluralitat d'Estats que cedeixen poder, eliminen fronteres i cerquen el creuament i la col·laboració com estratègia de futur. Fugir de les barreres de separació i aixecar lligams de col·laboració és el que s'imposa. 

3- És molt important salvar la llengua catalana de l'ús i abús de la que està sent objecte per part del nacionalisme català, que amb les seves obsessions redundants ha trencat aquell pacte implícit que s'establí després de la Dictadura entre castellano-parlants i catalano-parlants, per protegir el català de la postració en la que va caure durant el Franquisme. S'imposa per tant aplicar mesures de respecte a la llengua castellana que és la maternal de la meitat dels catalans, per evitar un divorci i una polarització que només pot anar en detriment del català. Una actitud de suïcidi cultural, la del fonamentalisme nacionalista, en un món que cada dia viu més en la cruïlla lingüística de les comunicacions i en la riquesa de la multiplicitat.

4- S'ha de fugir també de la lògica nacionalista que busca per necessitat psicològica un enemic, ja que sense enemic, no avança ni qualla la pulsió separadora. Invertir aquesta necessitat i cercar relacions d'amistat amb els pretesament enemics.

5- En fugir d'aquesta simplificació dualista de la realitat, entre bons i dolents, entre els del sí i els del no, entre Espanya i Catalunya,  optem per una percepció més àmplia, rica i complexa del món. Avui en dia el progrés ja no es mesura en els graus de domini que tenim de la matèria i dels territoris, i menys encara en el control polític de les masses, sinó sobretot en la capacitat de percebre la realitat amb uns graus superiors d'obertura, de subtilesa i de profunditat, capaços de veure els diferents nivells de relació i de pertinença que tenim els humans, des de les realitats més locals fins als diferents cercles d'amplitud que han d'acabar portant-nos a una consciència planetària i fins diríem solar, en quant pertany el nostre planeta al Sistema Solar, un entre els bilions i bilions de sols que conté la Galàxia. Enrocar-se en la pulsió emocional separadora no fa més que retrogradar-nos a les velles etapes tribals i gregàries de la Història Humana.

6- Fugir com del diable de qualsevol idea de Referèndum, una perillosa i suïcida mesura de reducció binària. No cal raonar massa per comprovar els efectes desastrosos d'aquest reduccionisme. L'exemple del Brèxit ens diu clarament quines són les conseqüències d'un referèndum: un país partit per la meitat, paralitzat per aquesta deriva d'empobriment reductiu entre els bons i els dolents, entre els del sí i els del no, que només pot acabar en desastre, impotència i enfrontament civil.  

7- El veritable progrés de les societats i llurs respostes a les inevitables i imminents crisis que estan per caure, globals i locals, no poden proveir mai de la separació, del conflicte gratuït, ni de caure en una dinàmica reactiva de sí/no, d'exclusió i de fronteres. Avui, les societats avançades hem de reaccionar a través de l'osmosi espontània i crítica entre els composats diferents, de l'obertura de la ment que permet aquesta compenetració, del voluntarisme positiu que busca la intersecció creativa dels llenguatges i de les relacions, i que fomenta l'emergència de noves obertures perceptives de la realitat. La subtilesa i el matís són els elements claus que cal promoure i educar. 

8- Si alguns consideren que Europa és un laboratori en el que la pluralitat conflictiva de les diferències aprèn a tolerar-se i a trobar els seus camins de convivència, Espanya és també, i potser encara més, un preciós laboratori, un jardí en realitat, en el que la multiplicitat de cultures, llengües, costums i tradicions, constitueix la seva característica principal. La singularitat i la varietat d'aquestes diferències, d'una riquesa espatarrant, que tenen tot el dret i la necessitat de competir entre elles, no guanyen sinó que perden amb polítiques de separació, mentre que, pel contrari, s'enlairen i s'exciten en la seva pulsió creadora, quan l'esperit que els envolta és el de l'amical col·laboració competitiva. Aquesta és la verdadera feina dels qui vivim i participem en aquest magnífic i únic jardí ibèric: buscar el dinamisme enriquidor del joc de les diferències amb polítiques i complicitats estratègiques positives que excitin les pulsions creadores.

9- Per acabar, es podria dir que la pulsió Independentista, entesa com un fenomen d'exaltació emocional de la diferència catalana, ha estat suficientment amortitzada després del seu punt àlgid d'ebullició. Els més recalcitrants s'han pogut desfogar al llarg d'aquests últims anys amb escreix, i podríem considerar que ja n'hi ha més que prou. Mantenir-se en els seus tretze només conduirà a la seva decadència i a la frustració, la pròpia i la oposada. Toca ara redirigir l'atenció i les energies envers les noves vies que el futur ens proposa: obertura de ment, acceptació de la nostra alteritat (començant per l'espanyola), complexitat perceptiva, educar-nos en la  subtilesa, encaixar críticament la irrupció de la Intel·ligència Artificial, cercar nous propòsits a l'emergència creativa catalana, conrear el jardí ibèric, concordar complicitats entre ciutats i regions, i teixir el tapís europeu de la convivència en la multiplicitat.

Els amics de la platja