Intersecció de plans (extret de Expresión Gráfica) |
Intento resumir amb aquest títol la conversa que vaig mantenir l'altre dia
amb els meus amics de la platja, en Bastides
i en Mercadal, els futuròlegs de la Barceloneta. Un títol potser més pamfletari
que reflexiu, però que sintetitza algunes de les idees mestres que van sorgir
abans d'ahir, arribades algunes 'del futur', com es podrà comprovar, aprofitant
aquests dies de sol primaveral que vivim a Barcelona.
Els vaig preguntar com sempre sobre la situació política, ara que hem
començat la campanya electoral.
- Heu vist a quins nivells estan portant la política catalana? Això de la
pancarta de Torra ha estat per posar-se a plorar.
Va ser en Mercadal, com sempre, el més loquaç dels futuròlegs, qui va agafar
la paraula:
- Ni que ho diguis, Rumbau, però encaixa amb la lògica d'aquest govern, que
ja sabem que més que governar, el que busca és desgovernar. Marejar la perdiu
és l'únic que importa, distreure el personal perquè no se'ls ocorri pensar ni
que sigui un minut. No fos cas que l'edifici d'il·lusions i d’irrealitats els
caigui a sobre.
- L'increïble és que la gent els segueixi votant.
- Controlen molt bé les regnes emocionals. Es veu que senten indignació i
això els dóna dret a aquesta mena d’alçament nacional en què s'han entestat,
que ho justifica tot.
- Però és que potser no veuen que amb el seu 'alçament nacional', com tu
dius, estan despertant l'altre 'alzamiento nacional’?
- Jo crec que el busquen, per obtenir legitimitat i confrontació.
- Però això és pervers!
- És la lògica del nacionalisme, que necessita un enemic per inflar les
veles i assentar les raons. Amb Sánchez se'ls van desinflar una miqueta, les veles,
i d'aquí la reacció dels més radicals, entestats a tensar la corda. Com, si no,
repassar el rosari dels greuges? I si recullen víctimes, millor que millor.
Només així s'asseguren tenir controlades a les seves hosts i que no se'ls
escapin. El control de les emocions, Rumbau, i mantenir-se al poder.
- Francament, em costa pensar que no hi hagi sortida a aquesta polarització
absurda dels nacionalismes i de les banderes.
- N'hi ha però a llarg termini. Ja saps que nosaltres hem previst una
cronificació de l'assumpte durant dues o tres dècades, de manera que el millor
és començar a acostumar-s’hi i anar pensant en altres coses. Amb Bastides ens
hem avançat ja a la fi del segle XXI, per mirar des d'allà cap a enrere amb una
certa distància.
- ¿I què heu vist?
- Que hauran d'entrar noves idees per a sortir de l'embolic. El problema és
que encara no han sortit a la llum pública, ja que constatem que serà l'Escola
Aragonesa de Retòrica, cap als anys 50 d'aquest segle, qui les posi en
circulació. Després, els 'Llampecs de Reus', com nosaltres els anomenem,
crearan els logicials adequats per a la seva aplicació pràctica.
He d'aclarir aquí que una de les prediccions més espectaculars dels meus amics
és que a finals del segle XXI, després del col·lapse de les velles
administracions immerses en les seves delirants complexitats burocràtiques,
cada dia més kafkianes, i no després de l'acomiadament massiu de tots els
funcionaris de la Generalitat, naixerà un nou cos d'administradors a les
escoles de gestió de Reus i d’Alcañiz que seran anomenats 'Els Llampecs de
Reus'. El seu gran mèrit serà inventar procediments eficients, senzills i ultra
ràpids per resoldre els assumptes oficials i administrar la complexitat dels
polimonarquismes que llavors faran furor a tota la Península.
Tornant al tema de les idees que hauran de sortir de l'Escola Aragonesa de
Retòrica, els dic:
- Vaja, i no podríeu avançar alguna cosa?
Bastides, fins llavors callat en el seu habitual mutisme, es va deixar anar
amb les següents paraules:
- En veritat en veritat et dic, Rumbau, que algunes de les idees no són tan
noves, com la fórmula de l'1 + 2 = 3, que fins la canalla entén, i que aplicada
als temes de la convivència social i política, acabarà sent revolucionària. Té
a veure amb aquest concepte que a tu t’agrada tant, l'Alteritat, és a dir, amb
aquesta qüestió de les diferències: vol dir que dos oposats diferents, com són
l'1 i el 2, quan es creuen i es sumen, produeixen un 3, que és alguna cosa nova
i diferent dels dos primers. Sembla una obvietat o una estupidesa, però fixa't
que allò que és diferent fins ara no se sol sumar ni creuar, sinó oposar-se i
separar-se, de manera que mai el 3 té ocasió de sortir.
- De caixó! -va exclamar Mercadal, sempre molt admirat dels comentaris del
seu col·lega futuròleg.
- ¿I aquestes idees què tenen a veure amb els nacionalismes?
- Home, molt, Rumbau. Fixa't que avui vivim una època d'afirmacions, d’enfrontaments
i de separacions generalitzades a tot arreu, mira el Brexit, els Estats Units,
Itàlia, França, Catalunya, la mateixa Espanya ..., països tots partits per la
meitat. Entre l'u i el dos, ni suma ni encreuament, sinó un abisme insalvable.
En comptes de saltar de la simplicitat a la sofisticació de la cruïlla complexa,
prefereixen enquistar-se en la simplificació separadora.
- I quan calcules que pugui minvar aquesta tendència?
- Jo veig que anem per llarg. Els va molt bé als poders que s'oposen a
canviar les coses i evitar el canvi climàtic i altres assumptes encara més
greus. Tot dependrà de la velocitat de les crisis que estan per arribar. A més
rapidesa, més catarsi transformadora, ja que les noves generacions reaccionaran
tard o d'hora per garantir el futur.
- Llavors, resumint, tenim Procés per estona...
- Em temo que sí. A no ser que les noves idees de sobte es facin diàfanes i
tothom les entengui.
- Ho veig difícil, Bastides ...
- Però és la solució: que la diferència, en comptes d'excloure i separar,
exciti la cruïlla, la intersecció i l'emergència d’allò nou. Simplement és
posar-se a lloms de la principal llei d'aquest món, que no és més que aquesta:
trobades creatives i noves propietats emergents. Ho diu la física! Pel que
sembla, així s'ha format la complexitat del nostre món. Una paradoxa? Per
descomptat, i d'aquí la seva poderosa càrrega energètica. Per això diem que
'excita'. Són idees noves, que un cop descobertes, s'imposen pel seu propi pes
i entusiasmen a tothom, encara que caldrà esperar que les Escoles Aragoneses de
Retòrica les formulin amb més aparell i coneixement de causa. Mentrestant, ja
saps, més Procés, més redundància, i a esperar el dia de demà.
Els deixo un tant pessimista. I tanmateix, la ocurrència del seva paradoxa
comença a excitar-me. Serà veritat que aquestes idees s’acabaran imposant en el
món? 1 + 2 = 3... Tan fàcil, i tan difícil...