 |
| Foto de Jürgen Schoner (GFDL or CC-BY-SA-3.0, via Wikimedia Commons). |
I fou en constatar aquesta mancança, quan de sobte vaig comprendre, durant les meves visites al Zoo, que els animals que es dignaven a parlar amb nosaltres podrien ser els verdaders profetes del futur, en ser els únics éssers vius i amb una certa consciència, poc atrapats encara en les xarxes culturals de l’abismal decadència humana. Clar que no és fàcil entendre ni interpretar amb claredat les seves dots visionàries i d'anticipació, donat que els seus llenguatges són la majoria de vegades hermètics i poc estudiats pels humans. I és per això tan important començar a explorar la seva parla i atrevir-nos a entendre i a interpretar les seves paraules, que no sempre són clares sinó tot el contrari, encara més fosques que la majoria dels profetes de l’antigor. Però no per això incomprensibles. I si existeix un animal que no ha deixat de parlar-nos des del silenci i la lentitud de la seva llarga existència i mil·lennis de conviure amb nosaltres, aquest és sens dubte el cargol.
Abans de res, que ningú es pensi que ens trobem davant d'un animal apàtic i submís, mancat de qualsevol impuls de llibertat. Tenia un amic que durant una temporada es va dedicar a criar cargols. Era una persona força competent, disciplinada i eficient malgrat la seva tendència a la vida alegre. Doncs bé, un dia que simplement va dormir més del compte després d’una nit de libació en demesia, va trobar-se amb la sorpresa de que tots els cargols que romanien tancats a la cabana on vivien, se li havien escapat. L’animal lent per excel·lència com és el cargol, per a qui ningú donaria dos duros en una carrera contra una tortuga, va demostrar que el seu amor a la llibertat podia vèncer al seu vigilant humà! Com es pot veure, el principi de llibertat es troba en els nivells més elementals de l’animalitat estricte.
El cargol és, en efecte, un animal ben singular, difícil també de veure al Zoològic, ja que hi és sense ser-hi en no ser exhibit, com passa amb l’escarabat. I tanmateix, es tracta d’un dels animals més importants i significatius que existeixen, sobretot per la impressionant càrrega simbòlica que els cargols duen a sobre. En aquest sentit, constatem que el cargol no s’ha prodigat massa com a animal sagrat, tot i que els asteques el tenien com un símbol de la fertilitat (més endavant parlarem del seu curiós sistema reproductor), i entre els Maies, els cargols estaven associats a l’inframon i a la mort, a més a més de ser una representació de la vida i de l’aigua, així com un símbol femení del naixement. Es troben també en la iconografia maia individus ancians que carreguen o emergeixen d’un cargol. Representaven potser la saviesa o la foscor de la que emergien en un segon naixement?...
Estranya que no hagi esdevingut animal sagrat en més cultures del món, o potser en algunes que desconeixem ho és sense que ens ho hagin dit encara. Sí que els surrealistes li van donar una rellevància especial, en representar una mena d’entrada al món ocult de l’inconscient. Joan Miró, per exemple, va escriure el 1925 el llibre “Etoiles en des Sexes d'Escargots”. I García Lorca, en “Los Encuentros de un Caracol Aventurero”, el converteix en un “pacífico burgués de la vereda”.
De fet, és possible que en el futur el veiem col·locat en algun tipus de pedestal, com sembla indicar el gest d’alguns ecologistes, concretament els partidaris de l’anomenat “Decreixement” i del “Moviment Slow”, que l’utilitzen com a símbol.
La raó d’aquest enlairament no és gens fútil: el cargol és un dels únics animals del planeta que sap fer créixer i decréixer la seva closca, és a dir, la seva casa, ja que quan s’ha fet suficientment gran, la segueix desenvolupant però en decreixença. Utilitzant un llenguatge ecològic, diu l’expert en cargols: “Construeix la delicada arquitectura de la seva closca afegint una darrera l’altra espires cada vegada més àmplies; després s’atura de cop i comença a fer-ho ara en decreixença, ja que una sola espira de més donaria a la closca una dimensió setze vegades més gran, cosa que sobrecarregaria l’animal en comptes de contribuir al seu benestar. I és que si seguís augmentant la seva productivitat, aquesta només podria servir per pal·liar les dificultats creades per aquesta ampliació de la conquilla. És a dir, passat el punt límit de l’ampliació de les espires, els problemes d'un creixement excessiu es multiplicarien en progressió geomètrica, mentre que la capacitat biològica del cargol només pot, en el millor dels casos, seguir una progressió aritmètica.”
Increïble! La intel·ligència del cargol fila tan prim que sap on cal parar per no passar-se de rosca! Això com a mínim exigeix un doctorat en física i matemàtica! Però a quines facultats estudien aquests animals? Al Parc Zoològic? Ho dubte, mai he vist allà ni aules ni paranimfs, i menys per a cargols. Sens dubte es tracta d’un fenomen d’intel·ligència natural, que la intimitat substantiva d’aquesta bestiola sap com dirigir i aprofitar-se’n. Es tracta d’intel·ligència emocional? Si fossin mamífers, encara, però un cargol pertany a la subclasse dels gastròpodes pulmonats, i per aquestes altures de la taxonomia animal, crec que d’emocions n’hi ha poques. O potser m’equivoco i sí que n’hi ha, però d’una subtilesa tan refinada i exquisida que ja ens agradaria a nosaltres, els humans, tenir a mà emocions d’aquesta mena i qualitat!
Fixeu-vos que aquestes bestioles tan petites, tractades sempre amb desinterès i displicència, o simplement amb la gana del recol·lector de cargols que surt després de ploure per enxampar-los tot pensant en una bona cargolada, són en realitat petites joies de la natura els trets biològics de les quals ens deixen totalment bocabadats i esmaperduts. Saben potser que els cargols són hermafrodites, que un únic exemplar produeix tant espermatozoides com òvuls, i que tenen a la vegada penis i òrgan receptor? Però no s’ho poden fer sols, sinó que necessiten ajuntar-se en una còpula amorosa que pot durar entre 4 i 7 hores. Set hores! Ho solen fer de nit i en èpoques càlides i humides, llançant-se l’un a l’altre una sageta espiral de carbonat càlcic, que desapareix dins de l’òrgan receptor, on es dissol i allibera l’esperma. Una sageta!, la mateixa estratègia d’Eros però literalment aplicada en l’acte amorós!
També és interessant saber que la vida d’un cargol del gènere Hèlix, que són els més propers a nosaltres, sol durar entre 2 i 3 anys, a causa de la omnipresència dels depredadors i dels paràsits, però que si se’ls deixés en unes condicions idònies, alguns cargols podrien arribar a viure… fins a 30 anys! Insòlit, sí senyors.
Tornem, però, als aspectes simbòlics del cargol, que són els que ens interessen a nosaltres, per destacar la peculiar relació que tenen amb el temps. La lentitud és la seva consigna de vida, l’emoció íntima i substantiva que els defineix com espècie. Dit en altres paraules, els cargols tenen temps, els hi sobra per a tots quatre cantons, i per això van tan a poc a poc. En tenen tant, de temps, que fins i tot es construeixen la casa a sobre mentre van fent la seva viu-viu, menjant fulletes per aquí, rosegant pedretes de calç per allà. Fixem-nos en la simbologia de la closca: un temps “cargolat” sobre si mateix. És com si gaudís de dues dimensions temporals, quelcom d’insòlit en un ésser viu : mentre avança en la línia recta del temps normal, en paral·lel, viu un altre procés temporal que gira damunt seu en espiral, i que sap a més a més com tirar endavant i endarrere, créixer i decréixer, per evitar la sobrecàrrega. Dos i tres anys de vida? Jo els multiplicaria per tres o per quatre o per deu, si es té en compte aquesta segona dimensió temporal plegada sobre si mateixa que és la conquilla!
Crec que és d’aquesta substantivitat íntima del cargol on nosaltres, els humans, en podem extreure algunes lliçons. La seva vivència del temps, que és lenta, doble i controlada, constitueix un model increïble, que hauríem d’aprendre el més aviat possible, si no volem que les velocitats de les nostres cultures urbanes ens engeguin a pastar fang en uns pocs anys. Una emoció subtil i estratègica que multiplica el temps, el recargola sobre si mateix –mai més ben dit– i tot sense cap mena d’escarafalls, ja que el cargol és un animal discret i silenciós, sense cap pretensió.
El silenci, una altra dimensió o, més ben dit, una altra qualitat important del cargol. Pròpia dels animals lents per naturalesa. Es podria dir que cargols, escarabats (els que van per terra, clar, perquè els que volen semblen aeroplans) i tortugues –per citar només els més coneguts– constitueixen els singulars monjos d’un monestir que és la natura sencera. Uns monjos que han fet vot de silenci, lentitud i discreció, i que no paren de treballar. També seria interessant proposar una carrera entre individus d’aquestes tres espècies. Qui guanyaria? Sembla que la tortuga, en ser més grossa, avançaria segurament més de pressa. Les seves passes, tot i ser lentes, són més llargues que les de l’escarabat, de potetes fines i minses, i més eficaces que l’esmunyiment bavós del cargol. S’ha de tenir en compte, però, el factor distracció que sempre canvia els resultats d’aquestes carreres. Quin dels tres seria més fàcil de distreure? Hauríem de realitzar la prova, que jo malauradament no he pogut fer, però crec que seria la tortuga, seguida de l’escarabat, la més distreta. Si fos així, acabaria guanyant el cargol!
Sigui com sigui, un monestir poblat de monjos d’aquesta qualitat de silenci, lentitud i domini del temps, seria sens dubte d’una utilitat extrema per a la societat humana, on tots, monjos i seglars, hi hauríem d’anar a estudiar amb urgència. Potser així entendríem algunes de les seves anticipacions profètiques, com la que diu que en un futur no molt llunyà, els humans incorporarem també diverses maneres de viure el temps a la vegada, l’una cap endavant i l’altra donant voltes creativament sobre nosaltres mateixos. Temps al temps...
No hay comentarios:
Publicar un comentario