Acaba d’aparèixer
–i acabo de llegir– l’últim llibre del meu amic J.M.Romero, publicat per
Comanegra, molt ben vestit pel pròleg de Toni Arbonès i l’epíleg de Màrius
Serra, i haig de dir que m’ha agradat molt (1). Un títol que considero dels més
importants de l’autor, que mereix una alta qualificació com a llibre de viatge
i d’experiència de vida, i que s’enlaira en un exercici de distanciament,
d’observació i d’autoconsciència molt útil en els temps que corren, en els que
els esperits solen anar a remolc dels demés, atrapats com estem per la
velocitat, el col·lectiu i els sorolls de la batalla diària.
El gran encert,
per a mi, és la forma: capítols curts que es succeeixen sense cap ordre
diacrònic ni geogràfic, potser un centenar de petites seqüències que focalitzen
un lloc, uns personatges, uns pensaments, i la presència de l’autor, l’ull que
va saltant pel mapamundi i pel calendari, endavant i endarrere, amb una lògica
que se’ns apareix aleatòria i juganera, pinzellades que tanmateix diuen més que
una simple impressió. Es podria dir que l’estil és com una mena d’aplicació del
haiku japonès traslladat a la prosa, amb un gust per la síntesi i el detall
sense la depuració essencialista del haiku, per descomptat, en una mena de haiku
sense haiku. De fet, mana en el conjunt un realisme de la mirada, molt a la
manera de Josep Pla, de qui en Romero confessa la seva admiració, amb un gust
pels adjectius que no dubten a deixar-se estilitzar.
S’imposa la
perspectiva realista i sobretot pragmàtica, com per altra part ens indica l’aposta
vital de l’autor per la filosofia xinesa del ying y del yang: taoisme pràctic
de viure i menjar bé, de gaudir de la vida amb hedonisme mesurat i modest,
sense mai recórrer al primitivisme dels rics que no saben ser rics. Sembla com
si en Romero, havent decidit viure a cavall de tantes cultures i geografies
diferents, hagués necessitat una mena de coixí ideològic prou pragmàtic, obert
i flexible per ajudar-lo a entomar tanta diversitat. I quina filosofia hi pot
haver de més pragmàtica que la xinesa? Una cultura capaç de menjar de tot,
d’incorporar i fer-se seu allò de fora que més li agrada i li convé. Una filosofia
que no es contenta amb quatre únics elements de caire metafísic, sinó que en necessita
cinc, com els dits de la mà, tots ells ben reals i tangibles, per arrelar-se així
més estretament a la terra.
J.M.Romero en un mercat. |
La Xina, Laos, el
Vietnam, Cambodja, Tailàndia, Filipines, la Índia, Bangladesh, Pakistan,
Afganistan, el Nepal, Turquia, Irak, Iran, Afganistan... I dins d’aquests
països, els infinits mosaics de cultures locals, de comarques i ciutats exòtiques
i alhora moltes d’elles ja banalitzades per la modernitat, cadascuna amb el seu
tros de vida, els seus records, les imatges que han quedat fixades a la retina,
els amics, els hotels, les cartes que van amunt i avall, els guest-house, les carreteres secundàries
per anar en moto. Molt importants són els bars i els restaurants, la majoria
modestos però refinats, menys el de Bombai, on cada dia acudeix al Taj Mahal, un
dels restaurants més espectaculars del món accessible a la butxaca Romero abans
de que els atacs terroristes el posessin als diaris.
Recórrer a un
mosaic de mirades i d’encontres, de petites experiències i de moments, no és
potser una manera d’enlairar-se vers una visió de conjunt des del detall? Una
mirada capaç de copsar la consciència sencera del planeta però des del
particular, sense sortir del tros que es viu en present, en el dia a dia de
l’experiència. Crec que aquesta és la gran aportació del llibre d’en Romero,
aconseguir aquest punt d’anar del tot a la part i de la part al tot, sense
trair ni l’un ni l’altre, i sense sotmetre’s a cap disciplina de constricció
geogràfica o diacrònica, és a dir, amb la llibertat relaxada de saber que es
vagi on es vagi, la visió es manté. Clar que això exigeix una pràctica considerable
de despreniment, d’anar deixant llast per quedar-se en les coses essencials,
les quals l’autor les troba en els llocs i les cultures més humils, en les
registres vitals del gust per la vida senzilla, natural i espontània, fora dels
neguits consumistes i dels estàndards socials de benestar, aquells que exigeixen
cotxes, bonics apartaments, robes de marca i molta hipoteca.
J.M.Romero i l'hedonisme taoïsta del bon viure. |
Aquest estat de
saviesa natural, que el taoisme i les filosofies orientals de la renúncia tan
bé il·lustren, el troba Romero en la cultura dels Akha, que formen part
d’aquest conjunt de poblacions encara més o menys caçadores i recol·lectores
que habiten en una àmplia franja que els entesos anomenen Zòmia. Una zona
immensa ja que compta amb una extensió de dos milions i mig de kilòmetres
quadrats i una població d’uns noranta milions de persones, que trepitja en
rigoroses línies transversals el Vietnam, Laos, Tailàndia, Myanmar, la Xina, el
Tibet, Bangladesh i l’Índia –cito al mateix Romero en el seu primer capítol,
que titula ‘L’art de no ser governats’.
Per això li
agrada tant visitar el seu amic Amme, mentre va seguint amb escèptica
curiositat antropològica com els costums dels Akha –i dels tailandesos en
general- van canviant a mesura que la modernitat i el consum s’infiltra per les
parets dels seus habitacles. A vegades, en les seves apreciacions sociològiques
sobre les classes mitjanes dels països hi traspua la característica i sempre
agraïda sorna catalana, que aplica tan a l’Extrem Orient com a l’Extrem
Occident, quan de tant en tant es fixa en Europa i en Barcelona.
Podríem dir que
gràcies a la seva forma de capítols curts que fragmenten l’experiència i
multipliquen els punts d’observació, el llibre és un festival de la diversitat
oriental, un verdader banquet d’exotisme i de sentit comú, pel qual les
diferències no són motiu de separació ni de conflicte, sinó tot el contrari, un
estímul a la curiositat, per veure com l’excentricitat cultural, per molt
desbarrada que sigui, és, per els qui la practiquen, el pa seu de cada dia.
Així ens ho va mostrant el text mentre salta com una llagosta d’una ciutat i
d’una regió a l’altra.
J.M.Romero i el viatge. |
Que en Romero
sigui un català nascut a Barcelona i impregnat de la cultura anglosaxona de
resistència dels anys setanta i vuitanta, no l’impedeix trobar-se com a casa en
un poblat Akha que manté formes de vida ancestrals. Les diferències, lluny de
separar, en aquest cas uneixen. Fins i tot es podria dir que a més diferència,
més interès i curiositat sent el viatger. Per això el viatge és tant important
en la filosofia de vida de l’autor, en ser una manera de buscar i conrear les
diferències. Taoisme, cinc elements, lleu animisme intuïtiu, però viscuts des
del viatge i l’alçada que et deixa veure el conjunt. Perdre’s en el detall
perquè et segueixes mirant des de dalt. És aquesta doble visió l’essència del
llibre i dels capítols d’en Romero, al meu entendre, una distància que permet
que les cultures siguin miralls on unes es veuen i s’emmirallen en les altres,
i aquests miralls trossejats i creuats
entre sí són els que fragmenten la mirada i l’experiència en aquest centenar de
capítols curts del mosaic oriental.
Un llibre
d’experiència de vida i de saviesa del viatger que ha après a viure parat i
movent-se alhora. D’un català que ha sabut aplicar el principi de la
relativitat a la cultura i al viure diari. Un llibre, com deia al principi, important
i necessari.
(1) Veure
comentari a un altre text de l’autor, Siempre el Oeste.