jueves, noviembre 22, 2018

‘Cròniques Orientals’, de Josep Maria Romero


Acaba d’aparèixer –i acabo de llegir– l’últim llibre del meu amic J.M.Romero, publicat per Comanegra, molt ben vestit pel pròleg de Toni Arbonès i l’epíleg de Màrius Serra, i haig de dir que m’ha agradat molt (1). Un títol que considero dels més importants de l’autor, que mereix una alta qualificació com a llibre de viatge i d’experiència de vida, i que s’enlaira en un exercici de distanciament, d’observació i d’autoconsciència molt útil en els temps que corren, en els que els esperits solen anar a remolc dels demés, atrapats com estem per la velocitat, el col·lectiu i els sorolls de la batalla diària. 

El gran encert, per a mi, és la forma: capítols curts que es succeeixen sense cap ordre diacrònic ni geogràfic, potser un centenar de petites seqüències que focalitzen un lloc, uns personatges, uns pensaments, i la presència de l’autor, l’ull que va saltant pel mapamundi i pel calendari, endavant i endarrere, amb una lògica que se’ns apareix aleatòria i juganera, pinzellades que tanmateix diuen més que una simple impressió. Es podria dir que l’estil és com una mena d’aplicació del haiku japonès traslladat a la prosa, amb un gust per la síntesi i el detall sense la depuració essencialista del haiku, per descomptat, en una mena de haiku sense haiku. De fet, mana en el conjunt un realisme de la mirada, molt a la manera de Josep Pla, de qui en Romero confessa la seva admiració, amb un gust pels adjectius que no dubten a deixar-se estilitzar.

S’imposa la perspectiva realista i sobretot pragmàtica, com per altra part ens indica l’aposta vital de l’autor per la filosofia xinesa del ying y del yang: taoisme pràctic de viure i menjar bé, de gaudir de la vida amb hedonisme mesurat i modest, sense mai recórrer al primitivisme dels rics que no saben ser rics. Sembla com si en Romero, havent decidit viure a cavall de tantes cultures i geografies diferents, hagués necessitat una mena de coixí ideològic prou pragmàtic, obert i flexible per ajudar-lo a entomar tanta diversitat. I quina filosofia hi pot haver de més pragmàtica que la xinesa? Una cultura capaç de menjar de tot, d’incorporar i fer-se seu allò de fora que més li agrada i li convé. Una filosofia que no es contenta amb quatre únics elements de caire metafísic, sinó que en necessita cinc, com els dits de la mà, tots ells ben reals i tangibles, per arrelar-se així més estretament a la terra.

J.M.Romero en un mercat.
La Xina, Laos, el Vietnam, Cambodja, Tailàndia, Filipines, la Índia, Bangladesh, Pakistan, Afganistan, el Nepal, Turquia, Irak, Iran, Afganistan... I dins d’aquests països, els infinits mosaics de cultures locals, de comarques i ciutats exòtiques i alhora moltes d’elles ja banalitzades per la modernitat, cadascuna amb el seu tros de vida, els seus records, les imatges que han quedat fixades a la retina, els amics, els hotels, les cartes que van amunt i avall, els guest-house, les carreteres secundàries per anar en moto. Molt importants són els bars i els restaurants, la majoria modestos però refinats, menys el de Bombai, on cada dia acudeix al Taj Mahal, un dels restaurants més espectaculars del món accessible a la butxaca Romero abans de que els atacs terroristes el posessin als diaris.

Recórrer a un mosaic de mirades i d’encontres, de petites experiències i de moments, no és potser una manera d’enlairar-se vers una visió de conjunt des del detall? Una mirada capaç de copsar la consciència sencera del planeta però des del particular, sense sortir del tros que es viu en present, en el dia a dia de l’experiència. Crec que aquesta és la gran aportació del llibre d’en Romero, aconseguir aquest punt d’anar del tot a la part i de la part al tot, sense trair ni l’un ni l’altre, i sense sotmetre’s a cap disciplina de constricció geogràfica o diacrònica, és a dir, amb la llibertat relaxada de saber que es vagi on es vagi, la visió es manté. Clar que això exigeix una pràctica considerable de despreniment, d’anar deixant llast per quedar-se en les coses essencials, les quals l’autor les troba en els llocs i les cultures més humils, en les registres vitals del gust per la vida senzilla, natural i espontània, fora dels neguits consumistes i dels estàndards socials de benestar, aquells que exigeixen cotxes, bonics apartaments, robes de marca i molta hipoteca. 

J.M.Romero i l'hedonisme taoïsta del bon viure.
Aquest estat de saviesa natural, que el taoisme i les filosofies orientals de la renúncia tan bé il·lustren, el troba Romero en la cultura dels Akha, que formen part d’aquest conjunt de poblacions encara més o menys caçadores i recol·lectores que habiten en una àmplia franja que els entesos anomenen Zòmia. Una zona immensa ja que compta amb una extensió de dos milions i mig de kilòmetres quadrats i una població d’uns noranta milions de persones, que trepitja en rigoroses línies transversals el Vietnam, Laos, Tailàndia, Myanmar, la Xina, el Tibet, Bangladesh i l’Índia –cito al mateix Romero en el seu primer capítol, que titula ‘L’art de no ser governats’.

Per això li agrada tant visitar el seu amic Amme, mentre va seguint amb escèptica curiositat antropològica com els costums dels Akha –i dels tailandesos en general- van canviant a mesura que la modernitat i el consum s’infiltra per les parets dels seus habitacles. A vegades, en les seves apreciacions sociològiques sobre les classes mitjanes dels països hi traspua la característica i sempre agraïda sorna catalana, que aplica tan a l’Extrem Orient com a l’Extrem Occident, quan de tant en tant es fixa en Europa i en Barcelona.

Podríem dir que gràcies a la seva forma de capítols curts que fragmenten l’experiència i multipliquen els punts d’observació, el llibre és un festival de la diversitat oriental, un verdader banquet d’exotisme i de sentit comú, pel qual les diferències no són motiu de separació ni de conflicte, sinó tot el contrari, un estímul a la curiositat, per veure com l’excentricitat cultural, per molt desbarrada que sigui, és, per els qui la practiquen, el pa seu de cada dia. Així ens ho va mostrant el text mentre salta com una llagosta d’una ciutat i d’una regió a l’altra. 

J.M.Romero i el viatge.
Que en Romero sigui un català nascut a Barcelona i impregnat de la cultura anglosaxona de resistència dels anys setanta i vuitanta, no l’impedeix trobar-se com a casa en un poblat Akha que manté formes de vida ancestrals. Les diferències, lluny de separar, en aquest cas uneixen. Fins i tot es podria dir que a més diferència, més interès i curiositat sent el viatger. Per això el viatge és tant important en la filosofia de vida de l’autor, en ser una manera de buscar i conrear les diferències. Taoisme, cinc elements, lleu animisme intuïtiu, però viscuts des del viatge i l’alçada que et deixa veure el conjunt. Perdre’s en el detall perquè et segueixes mirant des de dalt. És aquesta doble visió l’essència del llibre i dels capítols d’en Romero, al meu entendre, una distància que permet que les cultures siguin miralls on unes es veuen i s’emmirallen en les altres, i aquests miralls trossejats i  creuats entre sí són els que fragmenten la mirada i l’experiència en aquest centenar de capítols curts del mosaic oriental.

Un llibre d’experiència de vida i de saviesa del viatger que ha après a viure parat i movent-se alhora. D’un català que ha sabut aplicar el principi de la relativitat a la cultura i al viure diari. Un llibre, com deia al principi, important i necessari.

(1) Veure comentari a un altre text de l’autor, Siempre el Oeste.