El futur de Catalunya

(Versión en castellano)

Dos llibres acabats de llegir m'han impulsat a visitar els meus amics futuròlegs de la Barceloneta: 'Infern, Purgatori, Paradís', de Jordi Ibáñez Fanés, i 'El fill del xófer', de Jordi Amat. Una novel·la i un relat biogràfic sobre el periodista Alfons Quintà. Uns llibres que recomano a tothom i que considero indispensables per entendre la història moderna de Catalunya. La novel·la ha rebut el Premi de la Crítica 2021 a Espanya i el llibre d'Amat ha estat un èxit editorial exalçat per tots els seus lectors.

Els dos llibres ens expliquen, cadascun des de perspectives diferents però complementàries, com la deriva independentista de l'últim decenni es pot considerar el desenllaç lògic i fracassat del que s'ha anomenat el pujolisme.

Impressionat per la lectura dels dos llibres, acudeixo a veure els meus amics futuròlegs per comentar-los, encara que dono per suposat que no els hauran llegit. Els pesco quan passejaven davant del Club Natació Barcelona, ​​del qual sóc soci, i després de les salutacions, els explico les meves cuites i els dos llibres esmentats. El mar estava preciós, amb un sol amortiguat per quatre núvols. 

Per sorpresa meva, Mercadal havia llegit el llibre d'Amat, atret per les ressenyes del mateix publicades als diaris. No el d'Ibañez, que ha tingut menys repercussió a la premsa, sens dubte pel seu contingut, altament incòmode per a les elits nacionalistes catalanes i per això menystingut sens dubte pels poders mediàtics.

—La impressió que tinc després de llegir aquests dos llibres és que podem considerar el Procés com un fracàs cada cop més acusat de les pretensions del nacionalisme i la seva fugida endavant en l'independentisme. Un fracàs del catalanisme, que no va saber resistir-se a ser fagocitat pel pujolisme. Però el més estrany és que ningú parli de fracàs…

Mercadal, que coneix bé la temàtica, va ser el primer a parlar:

—No t'ha de sorprendre, Rumbau, a ningú no li agrada reconèixer que s'ha equivocat en les seves veritats, i menys els polítics, abans se n'aniran a la tomba amb elles a la boca. I sobretot quan tot l'assumpte se sustenta en una emoció, ja que això és el que passa amb aquest assumpte de les pàtries, les banderes i els pobles que diuen que són una nació. Tot és una emoció, com ho és la religió. Però mentre en el tema religiós hem arribat a acceptar una llibertat de culte i que cadascú cregui el que li dona la gana, en lo de les pàtries encara no existeix aquesta llibertat d'escollir, i els posseïts per l'emoció d'una, busquen i necessiten que els altres es pleguin a la seva fe.

—Precisament la novel·la d'Ibáñez Fanés explícita aquesta idea de fracàs, indicant-nos el que sembla l'única solució de l'assumpte: reconèixer d'una vegada per totes el fracàs de qualsevol projecte nacionalista  entestat en l'absurd impositiu de considerar que s’és un únic poble.

Bastides, que escoltava atentament la conversa, va intervenir llavors:

—En veritat us dic que tens tota la raó del món, Rumbau, en això que dius o diu aquest novel·lista, sobre la necessitat de reconèixer els fracassos col·lectius de totes les nacions. I que només quan això hagi passat al món sencer, podrem realment entrar en fases noves de civilització col·lectiva.

—Així ho posa la novel·la a la boca d'un dels personatges…

—Em tocarà llegir-la, ja que dóna al clau de l'assumpte. Una reflexió, la que fas, que ens ve com a anell al dit, ja saps que el nostre interès està en el futur, mentre que les coses del passat millor deixar-les on són, doncs per alguna cosa el passat passat està.

—De calaix, Bastides! —va exclamar Mercadal corroborant el que deia el seu company de fatigues.

—Què vols dir?

—El que és evident: lo que ens incumbeix aquí és veure quines línies mestres sorgeixen de la realitat actual, per intentar dibuixar els futurs possibles que tenim al davant. I aquí t'he de dir una cosa que no agradaria a segons qui escolti: contra el que pensen els catalans, la resta d'Espanya està més preparada a anar tirant el carro optimista del futur que la nostra estimada Catalunya. I saps per què? Doncs perquè els deliris nacionalistes a Espanya, malgrat els enquistaments que revesteixen, estan molt més derrumbats que a casa nostra, on la punxada del Procés no acaba de desinflar del tot la pompa del deliri independentista. Fixa't com aquesta Espanya Una de la dreta irredenta està avui representada majoritàriament per partits com el PSOE i el PP, l'Espanya dels quals no té res d'Una, sinó que s'estructura segons una visió gairebé federalista de l'Estat, vull dir, amb els seus poders autonòmics enaltits, cadascú defensant els seus interessos particulars sense entrar en deliris nacionalistes cantonals. Mira a Andalusia com el PP està aixecant poders locals amb tota llibertat i amb la benedicció de Madrid, com passa a Màlaga, atraient capitals i desenvolupant un projecte de ciutat metropolitana avançada, malgrat les seves dimensions reduïdes. València i Saragossa són dos altres exemples paradigmàtics, pugnant per convertir-se en pols de desenvolupament sense perdre energies en lluites absurdes i quimèriques. O Galícia i la mateixa Extremadura, cada regió amb les seves dimensions i les seves realitats. O Madrid, aprofitant-se de la seva capitalitat. A tots aquests llocs, l'energia creadora no té els frens del ressentiment cap al veí ni cap a l'Estat, com existeix a Catalunya, i tan sols han de bregar amb els condicionaments heretats per la història, els propis de la nostra Espanya centralista avui assaltada per una multiplicitat de flancs.

—Vols dir que lo que importa és tenir un fracàs ben fracassat i reconegut?

—Això mateix. A la resta d'Espanya, l'actual insurgència catalana ha servit perquè la gent obri els ulls i comprengui l'absurd d'un moviment com aquest, ja que els independentistes catalans s'han retratat, per vergonya nostra, davant dels altres com el que és: un esbojarrat aixecament de rics que de sobte s'ha inventat uns enemics que són els de la resta d'Espanya. Ells han vist l'emperador nu, mentre que els d'aquí encara es creuen vestits amb les seves vestidures revolucionàries de ‘gent bona i pacífica’ carregada d'odi. Aquesta pedagogia ha estat molt útil per als espanyols, i cal esperar que, per l'efecte mirall de reflexió, aviat arribi a la mateixa Catalunya i aquí, els posseïts per les 'veritats', comencin a veure's tal com estem tots, despullats davant del món.

—Caramba, Bastides, això és molt contundent!

—Fixa't que si Catalunya es tragués de sobre tota aquesta vestimenta inútil, i comencés a veure els veïns no com a enemics sinó com a possibles socis i amics amb qui tractar i si convé camelar, un altre gall cantaria en l'assumpte de la política, dels negocis i del desenvolupament. Amb les estructures i l'experiència que aquí tenim, tindríem tota Espanya no dic als nostres peus però sí a mercè nostra, i ells ens tindrien a nosaltres per aprofitar-se de tot allò de bo que tenim aquí. Maragall va tenir aquesta idea els seus dies bons, però el pujolisme ja s'havia fet amb la medul·la del catalanisme, marcant un camí que ens ha conduït on som, a aquest fracàs de què parles. Ara l’hem de patir, i tant de bo l'esfondrament total arribi aviat i sigui majúscol, per passar pàgina el més aviat possible. Mentrestant, caldrà seguir aprenent dels espanyols en conjunt, a veure si aconseguim veure'ns tal com ells ens han vist aquests anys: ben tocats del bolet, com diem en català.

—Perdona que t'interrompi, Bastides, però això que dius em recorda el tema de l''alteritat catalana', que alguna vegada hem parlat, un concepte que sempre m'ha interessat, en tenir a veure amb l'assumpte dels titelles (ja saps, el tema del doble i tot això). Ho dèiem així: “fins que els catalans no acceptem la nostra alteritat fonamental, que és l'espanyola, no hi ha res a fer”. El que estàs dient es refereix a això, però tenint en compte que aquesta 'alteritat' no la tenim només fora de Catalunya sinó que és a casa, en aquesta meitat de la població catalana que té l'espanyol com a llengua materna i a la qual el nacionalisme ignora o més aviat subjuga amb la seva prepotència. Com volem ser un país normal si no acceptem aquesta alteritat fonamental dels nostres propis veïns a casa?

—De caixó, Rumbau, de caixó. Però lo què importa és centrar-se en el futur. El politiqueig nosaltres el deixem per als qui volen perdre el temps en aquestes coses, i nosaltres, que ja tenim una edat, no estem per perdre el temps. Ens tranquil·litza una cosa: els deliris cauen, tard o d'hora, pel seu propi pes. Aquí s'aplica la llei de gravetat, res de l'altre món.

—I aquest assumpte del català i del 25% que s'ha imposat de castellà, com ho veieu?

—Bé, és un dels disbarats propis del Procés, el fet d'haver arribat a aquests extrems, que la llei digui que cal aplicar un mínim de 25% de temps curricular en castellà. Però bé, no diu el mateix Estatut que el castellà és llengua oficial a Catalunya? I no sap tot déu que aquí la meitat de la població és majoritàriament castellà parlant? Doncs no crec que hi hagi res més a dir. Em remeto a això que dèiem abans: com veuen l'assumpte des de la resta d'Espanya? No hi ha dubte: com un disbarat. Doncs així ho hauríem de veure nosaltres, des d'aquesta mirada exterior que no es deixa enganyar per les disfresses, les raons i les pompes inexistents.

Mercadal, amb ganes de dir la seva, va intervenir en aquell moment:

—Això de la llengua és l'altre os dur a rosegar que té el nacionalisme. Al meu parer, un parany en què ha caigut el catalanisme, ja que antigament aquesta qüestió sempre es va tractar amb molta cautela i respecte. Caramba, una llengua que es vol imposar sobre l'altra. Això feia el franquisme amb el català. Recordo que va ser una reivindicació bàsica d'aquell moment exigir respecte a la llengua materna dels catalans a l'escola, considerat un dret fonamental. Finalment es va aconseguir durant l'anomenada Transició. I de sobte, el nacionalisme capgira la truita i inverteix els termes: ara toca suprimir el castellà. Diuen: aquí la llengua materna és la territorial, i es queden tan amples. Rellops, lo mateix que deia Franco. Ho considero una trampa en la que el català s'ha ficat de cos sencer, i per més que el poder xulegi amb aquest tema, tard o d'hora s'haurà de corregir. No només per dret i per justícia social i lingüista, sinó per la pròpia supervivència de la llengua catalana: com vol perdurar si se l'acaba identificant com una llengua enemiga del castellà?

—Quin tema, Mercadal… Ja saps que parlar-ne s'ha convertit en tabú en segons quins cercles.

—Aquest és el problema de l'assumpte. I per això parlo d'auto-trampa que pot acabar ofegant el català. Tant de bo no passi i el seny i el sentit comú s'acabin imposant, però molt em temo que arribem tard i que la cosa només pot acabar malament. Haver polititzat fins a aquests extrems la llengua és el gran pecat del pujolisme i el seu règim, que ara diem que s'esfonsa. A veure si és veritat i aquesta mirada externa de l'alteritat de què parlaves arregla aviat les coses.

—Aquí ens trobem novament amb lo que dèiem abans, en que la llengua també és una emoció.

—Ho és i per això tants escriptors diuen que la seva pàtria és la llengua amb la que escriuen i parlen. Tant de bo el concepte de pàtria pogués quedar-se en les llengües. Així, en una societat plurilingüe tots tindríem tantes pàtries com llengües parlem. I per això el nacionalisme impedeix que els nens estimin i aprenguin aquí les dues llengües, perquè seria ensenyar-los a estimar dues pàtries. Per això és tabú a Catalunya parlar de bilingüisme: dues pàtries? Ni parlar-ne! Com a l'època de Franco: ¡Una, Grande y Libre! Aquesta actitud no només és perversa sinó retrògrada, antipedagògica i anticivilitzatòria. Tenir dues llengües, tenir dues pàtries, quin luxe i quina riquesa! Però això atenta contra el nacionalisme. Fixa't fins a quin punt aquest nacionalisme pujolista està impregnat de franquisme…

Cargols, quina conversa! Escoltant els meus dos amics futuròlegs vaig pensar quin gran lloc era la platja per poder parlar amb llibertat, sense por que ningú et vingui amb tabús, condemnes i males cares. Una xerrada esplèndida fomentada per dos magnífics llibres, mentre passagem per la vora de la mar a la Barcelona més popular, i només coberts per un taparrabos… Quin gust i quin luxe!

Miedo al futuro: cuando las proclamas ocultan lo que no dicen

Playa de Barcelona.

A esta conclusión he llegado tras hablar con mis amigos de la playa, a los que recurro siempre que no veo las cosas claras. Pero en esta ocasión, más que iluminar, han oscurecido el panorama. No por pesimismo, sino por mareo. Pero dejemos que nos lo expliquen mis amigos futurólogos de la Barceloneta: el zapatero y visionario Romà Bastides, y el médico jubilado y astrólogo de afición Josep Mercadal.
    —Aunque a ti te lo parezcan, nunca las cosas han estado claras. Y menos ahora, cuando vivimos un apagón de luces casi total.
    —¿A qué te refieres, Bastides?
    —Nunca al tiempo le ha gustado mostrar sus intenciones. Solo cuando nadie se lo pregunta, al relajarse en su marcha incontenible, deja entrever las direcciones a las que se dirige. Pero hoy vivimos un período en el que todos nos preguntamos por la orientación de nuestro avance que parece ir a ninguna parte. ¿Hay un rumbo? ¿Hay un sentido? ¿Hay final feliz? Ante tantas preguntas y tanto desasosiego, el tiempo, que siempre ha tenido fama de ser muy puñetero, calla como una tumba. Ni una pista, ni una ventanita donde poner el ojo y aguzar la vista.
    —Pero vosotros siempre habláis del futuro, por lo que sospecho que algo estaréis viendo o intuyendo… ¿Tú que piensas, Mercadal?
    —Comprendo lo que dices y es verdad que entrevemos no pocas cosas. Pero Bastides está hablando de lo que sucede a nuestro alrededor, y es verdad que el actual momento es más de apagón que de iluminación. Para nosotros, que aplicamos el principio contradictorio de la utilidad opositiva, es obvio que lo mejor para ver algo es cuando no se ve nada, pues entonces podemos aplicar los sistemas de la visión indirecta y de los espejos cruzados, que sirven para ver sin ver lo que quieres ver. Pero estos métodos aún no se enseñan en las escuelas y es normal que solo sirvan a unos pocos.
    —¿Quieres decir que lejos de ser un impedimento, la oscuridad de la que hablamos es un acicate, o incluso una condición necesaria para vosotros?
    —Por supuesto. Pensaba que ya lo sabías. Por eso nuestra época es tan interesante: todo el mundo se desgañita para saber lo que vendrá, y el tiempo nunca había callado tanto como ahora. De aquí el gran estímulo que es para nosotros la oscuridad que nos envuelve, indispensable para poder ver algo.
    —¡Menudo galimatías, Mercadal! Dime al menos algo de lo que ves.
    —No seré yo tan indiscreto. Solo te diré lo que pienso sobre este mal uso de las palabras: ¡puro miedo al futuro, Rumbau! Estamos tan pegados al pasado y a nuestras rutinas y costumbres, que cualquier invento es bueno para evitar ver de cara lo que ocurre y nos acosa. Pero mejor se lo preguntes a Bastides, que hoy parece tener puesto el periscopio.
    Bastides, siempre tan reservado, tenía ganas de hablar esta tarde.
    —Mira, Rumbau, lo que hoy veo con claridad es que las cosas no son lo que parecen ser. Esto para empezar. Hay muchas razones para pensar así. Pero la principal es esta: el exhibicionismo del que adolece nuestra época, este pregonarlo todo a voz en grito, convencidos los que hablan de sus verdades, con esta impúdica desfachatez y chulesca osadía con la que los entendidos y los políticos se sienten obligados a perorar, es el indicio patente de que nada de lo que dicen es la verdad de lo que dicen.  Para escuchar y entenderlos, hay que dar la vuelta a sus palabras. Si dicen que apuestan por tal cosa, busca de inmediato la contraria. Si prometen que jamás harán eso o aquello, da por seguro que se trata de un aviso de que ya se están preparando para ello. Los hablantes hoy sufren el acoso de la lengua, que se burla de los que hablan por hablar, y como nadie sabe hacia a dónde vamos, todo lo que afirman es falso, pero tiene la ventaja de dar pistas claras sobre lo que de verdad ocurrirá: lo contrario de lo que dicen como lo más fiable. Conclusión: solo lo oculto nos puede revelar el futuro, de ahí que tengamos que afinar nuestras ópticas con los mecanismos tradicionales para estos menesteres: visión oblicua, el rebote, la curvatura de los reflejos y el cruce de los caminos.
    —¡Caracoles, Bastides, me has dejado patidifuso!
    —Así las gasta el tiempo hoy. Y mira lo que te digo, creo que el famoso Procés nuestro de cada día, ese invento de la Independencia de Cataluña, a la larga, se convertirá en un ejemplo de manual de lo que estoy diciendo: si recogemos todo lo que se ha dicho, veremos que todo es una suma de mentiras como una casa y que lo sigue siendo, de modo que para saber por dónde andamos, no hay más remedio que dar la vuelta y ver lo que hay detrás de sus palabras y proclamas. El problema es que, en la mayoría de los casos, detrás no hay nada, de modo que los proclamantes se quedan esclavos de sus palabras, atrapados en sus mentiras, sin opción de ir a las verdades ocultas porque estas no existen. Bueno, siempre hay algo detrás de las fachadas, pero cuando lo que entrevés es tan lastimoso y prosaico, cuando los intereses y las realidades esas que se esconden disimuladas son tan burdos y soeces, entonces casi lo mejor es no perder el tiempo, dejar que digan, esperar que las burbujas se vayan pinchando, y dedicarse a cosas más interesantes. Por eso nosotros estamos focalizando nuestra mirada mucha más allá de los años cincuenta de este siglo, cuando, paradójicamente, todo aparece mucho más claro.
    —¿Te refieres a la FEAA y a los polimonarquimos?
    —En efecto. Cuando todo está todavía más negro y confuso, la única solución consiste en concretar e ir al grano, por eso nosotros hablamos incluso de personajes que están por nacer, con sus nombres y apellidos. Dirás que es falso e inventado. Bueno, a ver, ¿quién es capaz de contradecirnos? ¿Quién puede demostrar que tales personas no existirán? Yo creo que nadie. Y eso nos da una libertad cuyas alas son las que nos llevan tan lejos.
    —Lo has explicado muy bien, Bastides, aunque también tengo que decirte…, ¡que te compre quién te entienda!
    —Por eso nadie nos va a comprar, Rumbau, y este espacio de libertad del que gozamos es lo mejor que podemos tener. Un regalo de los cielos, créeme.
    Los dejé con sus palabras dando vueltas en mi cabeza, más liado que una peonza. Pero por detrás de lo que pensaba y sentía, ¿acaso tendrían razón mis amigos y el quid del asunto no sería más que dar la vuelta a las palabras y ver lo que nadie, ni tú mismo, quieres ver? Me fui directo a las duchas, ansioso de meterme en esa oscuridad a cuyo través y revés, mis amigos veían con tanta claridad lo que estaba por acontecer.

Passeig per la platja, els Catanyols i pròximes eleccions a Catalunya. Sí a Miquel Iceta

 

Platja de la Barceloneta.

(Versión en castellano)

Encara que no hagin sonat les trompetes que marquen l’inici de la carrera, és clar que estem en període electoral, ja que la situació a Catalunya s’aguanta pels pèls. És per això important situar-se en l’actual escenari per veure què és allò que més ens pot satisfer.

Decidit a conversar sobre aquestes qüestions amb els meus amics, els futuròlegs de la Barceloneta, vaig anar aquest dijous passat a la platja, amb ganes de trobar-me’ls més o menys pel lloc de sempre. Vaig veure al bon amic Mercadal amb moltes ganes de parlar, mentre que en Bastides va romandre mut quasi bé tot el passeig.

—Com veieu la situació? Sembla que per fi anem a eleccions a Catalunya.

—Així ho sembla, sí. I ja era hora, perquè aquesta buidor que hi ha aquí no podia durar més temps. I pensa que a nosaltres, de temps, amb el virus aquest donant voltes per aquí, ja no ens en queda gaire.

Passaven dels setanta-cinc anys els dos, i en això tenia tota la raó del món.

—Cal anar al gra de la realitat, i aquesta ens diu que estem entrant en un d’aquests períodes regressius, en els que tot va enrere: la justícia, la democràcia, la decència, el futur i l’esperança.

—Cargols, Mercadal, si que ho veus malament.

—En absolut. No anem bé, això és evident, però en la vida mai s’avança pel dret sinó en ziga-zagues, i encara lo més normal és anar endavant i endarrere. Sobretot quan ens hem embarcat en un tipus de cultura que ens obliga a cremar etapes i a tirar pel dret sense haver estudiat el terreny ni tenir cap idea d’allà on anem. Llavors, és de caixó que s’imposin períodes de retrocés, que serveixen per situar-nos.

—Vols dir que això és el que passa ara, amb tota aquesta crisi del COVID-19 i l’aturada que està matant l’economia?

—Ni més ni menys. I fixa’t que quan les classes mitjanes de la societat, que són les que sempre es deixen posseir pels entusiasmes i les il·luminacions de la Història, s’exciten massa i es posen a fer bestieses i a somiar impossibles, no triga gaire a baixar el teló de la realitat.

—I com el veus, aquest teló de la realitat?

—Autoritarisme i xarop de bastó. Tothom l’està buscant. Uns amb consciència, els altres inconscientment. I no et pensis que les esquerres són les bones aquí. En realitat són les que més enyoren el cop de bastó: en estar buides d’idees, necessiten que els esperonin i tenir objectius fàcils contra els que lluitar. Ara s’entretenen amb això de la Monarquia i amb voler reescriure el passat, com si no hi haguessin coses més importants a fer i a pensar. El que s’ha d’escriure és el futur, deixar en pau el passat i practicar el pensament complex, Rumbau...

—Però així i tot et segueixes considerant optimista?

—Per descomptat. jo i en Bastides som uns optimistes impenitents. Cosa que ens estranya fins a nosaltres mateixos, tan malament ho veiem tot.

—Avui em costa seguir-te, Mercadal... Tornem a Catalunya, com veieu les properes eleccions?

—No ens en sortirem fins que no superem la concepció dual. Fixa’t que tornen a parlar de referèndum, és a dir, obligar a la gent a optar entre el sí i el no, entre lo bo i lo dolent, o allò que ells consideren bo i dolent, un pensament caduc. La solució està en el tres, vull dir, en tirar pel mig acceptant tant el sí com el no, fent que salti pels aires la polaritat. Cosa difícil, ja que tots viuen d’ella. Això és el pensament del futur, allà on ens hem de dirigir. Però els nostres polítics encara es troben en la fase infantil del nosaltres contra els demés, dels de dins contra els de fora, dels bons i dels dolents, així no hi ha res a pelar.

—Això del referèndum ho tenen ben ficat a la mollera.

—És ancorar-se en el passat. La solució no és optar entre ser espanyol o ser català, la solució és optar per ser les dues coses a la vegada, amb diferents proporcions, si vols, però acceptant aquesta dualitat o alteritat mínima i evident, ja que ningú ens pot negar que som les dues coses encara que no vulguem. A partir d’aquí, tot es fa possible i els problemes s’esmicolen. Voler obligar a definir-te en una oposició de sí/no, de blanc/negre, no solament és retrògrada, és pervers.

—Tu ho veus molt clar, però la majoria se sent molt còmode amb les polaritats enfrontades. De fet, un diria que les necessiten.

—Se’ls hauria d’ensenyar això que tu saps fer, titelles: ser dos a la vegada, que una mà estovi a l’altra, que la baralla del sí/no sigui dins del teatret que tenim al cap. Sobretot els polítics, se’ls hauria d’obligar a aprendre una mica de titelles.

—Doncs ara, això de la catxiporra, ho troben violent i perniciós.

—Pura hipocresia. El joc de la catxiporra és la millor pedagogia per aprendre a ser dos oposats dins d’un mateix. Hauria de ser obligatori a l’escola.

—Estic d’acord, però mentrestant, alguna cosa hem de fer.

—Em va agradar molt això dels Catanyols que s’ha inventat l’estudiós Adolf Tobeña, que es veu que acaba de treure un llibre amb aquest títol. Ho vaig llegir als diaris (veure entrevista aquí). Crec que té tota la raó del món: la solució està en els catanyols, en els que se senten i per tant són catalans i espanyols a la vegada. Segons indica el senyor Tobeña, conformen un 65% de la població catalana, és a dir, una bona majoria, mentre que els secessionistes convençuts dels de ‘pedra picada’ són només un 25%. Aquesta minoria s’ha proposat imposar-se sobre els demés, aprofitant que la societat catalana és complexa i que fins ara no havia patit pulsions d’identitat de caire nacionalista d’una manera majoritària. En radicalitzar la polaritat, obliga a tothom a posicionar-se, i d’aquí ve aquesta divisió perversa que han aconseguit els independentistes.

—Però aquests catanyols que dius, als quals m’hi sento plenament inclòs, precisament per ser dues coses a la vegada, tenen difícil entrar en posicions de gran convenciment monolític, que és allò que exigeix avui la política. Com expressar-se políticament des d’aquesta posició?

—La qüestió és que fins ara això de ser dues coses a la vegada s’ha vist com una debilitat, quan de fet és tot el contrari, la posició forta i més rica en tots els aspectes és la dels catanyols. Clar que un pensarà: si s’ocupen dues posicions a la vegada, vol dir que apliques un relativisme envers l’un i l’altre costat, i el relativisme sempre s’ha considerat una posició de feblesa. Un gran error, quan la mateixa ciència ens indica per on van els trets de la realitat. Ja ho deia Einstein: hi ha dues posicions a tenir en compte, estar dins del tren y veure’l passar des de fora, dos temps i dues perspectives que no poden ser més diferents. Què va fer Einstein per entendre-ho i explicar-ho? Posar-se en els dos punts diferents i oposats d’observació, fer l’esforç d’imaginar-se en les dues posicions. Doncs això és el que toca fer: estar dins i estar fora del tren, i qui diu el tren, diu la història, la lluita partidista, les eleccions, tots els temes de la política i de la realitat. Fins que no aprenguem a estar dins i fora de les situacions, de les identitats i dels problemes, no haurem après res d’aquesta vida, i seguirem sent carn de canó dels qui ens manipulen en els seus interessos de polarització. Per això dic que la idea del referèndum per solucionar la qüestió catalana és arcaica, tramposa i, per a mi, perversa.

—Estic d’acord amb el que dius, però qui podria representar avui als catanyols en l’actual situació de les eleccions catalanes?

—A títol individual, ho deia el mateix Tobeña en una entrevista: persones aïllades de diferents tendències i partits que han expressat aquesta posició. A nivell de partit, Ciutadans s’hi va acostar molt en les últimes eleccions catalanes, i per això va ser el partit més votat. Després es van despenjar o, més ben dit, no van treballar ni desenvolupar aquesta sana dualitat. En aquests moments, crec que el PSC és el que més s’acosta a aquesta dualitat catalana i espanyola. D’aquí les seves contradiccions i fins i tot els seus vaivens. No saben, o potser ho saben però no s’atreveixen a dir-ho en veu alta, que en això radica la seva força. És a dir, només els falta que s’ho creguin de debò, que es diguin Catanyols amb orgull i amb ganes. Però són els qui més s’hi acosten amb sinceritat. Per això considero que avui, l’únic polític que pot encarrilar la qüestió catalana, malgrat les seves febleses i contradiccions, i a manca d’algun altre millor, és en Miquel Iceta.

—Certament, el PSC com a mínim governaria buscant els mínims comuns denominadors de tots els catalans, mentre que els independentistes només pensen en les seves parròquies. Això crec que és evident. I com veus els Comuns?

—Malauradament, els veig tan enganxats al sí/no com els nacionalistes. Fixa’t que no rebutgen el referèndum. I en les seves polítiques espanyoles, sempre divideixen el camp entre els bons i els dolents. Viuen envoltats de ratlles vermelles i de tabús. Com feu vosaltres, els titellaires, necessiten un dimoni per poder-s’hi enfrontar i dir que ells són els bons. Ara tenen a Vox i al PP d’Aznar, un nacionalisme espanyol que no existia i que ha renascut per obra i gràcia de l’acció independentista. Per a ells, uns Banyetes perfectes. Ridícul. No són cap solució.

—No veig gaire a l’Iceta mirar cap al futur...

—És el seu defecte principal. Encara no han trobat la manera de generar visions complexes, basades en el 3, en la resolució de les polaritats, en la ‘catanyolitat’, i amb capacitat de generar entusiasme i il·lusió, però són els únics que indirectament ho intenten i tenen capacitat de fer-ho. Desenvolupar la ‘catanyolitat’ amb tota la seva rica complexitat, aquest hauria de ser l’objectiu. El dia que s’ho plantegin amb més ganes, entusiasme i energia, traient-se de sobre la mandra, la por vers el desconegut i ‘el què diran’, llavors es començarà a filar alguna cosa diferent, i la seva alternativa començarà a tenir brillantor.

—Que els déus i els catanyols t’escoltin!

Polarización autodestructiva versus el triunfo de las diferencias

Atónito ante el desarrollo de los acontecimientos en Cataluña, con esta mística del altercado que se ha desatado en las huestes nacionalistas, con la subsiguiente contaminación de las franjas universitarias más sensibles al jolgorio ácrata de la calle, me pregunto si hemos llegado a algún punto y aparte, y sin retorno, en la cuestión planteada por los independentistas. 

Acudo raudo a la playa para charlar con mis amigos futurólogos, que siempre me ayudan a relativizar los hechos, por muy excitados que se presenten. 

- ¿Habéis visto hasta dónde hemos llegado? -les increpo nada más verlos. 

- Rumbau, comprendo que estés preocupado y, en cierto modo, es evidente que también nosotros lo estemos, y, sin embargo, nada de esto es relevante en el contexto de futuro con el que estamos trabajando. 

- Pero, ¿cómo puedes decir eso, Bastides? -le pregunto al zapatero futurólogo de la Barceloneta. 

- Ya hemos dicho muchas veces que España es el país europeo por excelencia condenado a vivir los procesos de fragmentación a los que nuestra civilización nos conduce de un modo inexorable. Una tendencia que a la larga deberá llevarnos al Mosaico Ibérico. Pero por el momento, lo que se impone es la entrada a marchas forzadas en esta etapa de la historia en la que lo importante es el desacuerdo. 

- Vaya, ¡pues si qué vamos bien!

- Es interesante ver los esfuerzos de quienes piensan que es posible frenar esta deriva fatídica y que por el momento se manifiesta a modo de polarización entre posturas opuestas e irreconciliables. Poco hay que hacer, pues la polarización extrema ha llegado para quedarse. Ya pueden buscar acuerdos los hombres de buena fe, están buscando un imposible. Y no porque la polarización de los opuestos sea la solución de nada, al revés, es la peor degradación de lo humano, lo que podría llevarnos a la hecatombe si nos descuidamos. Pero lo que nosotros vemos es como, para salir de este embrollo, es necesario mantenerse en las diferencias comprendiendo que todas ellas tienen un parecido por no decir igual grado de legitimidad. Hasta que no aceptemos las diferencias de nuestros semejantes, por obtusas, obcecadas y absurdas que sean, procurando que no se salgan demasiado de los códigos penales, no habrá solución a los problemas que nos acosan. 

- Pues lo veo muy difícil, francamente.

- Y lo es, por eso somos pesimistas en el corto plazo, aunque muy optimistas en el largo, como bien sabes. Es posible que este proceso de alcanzar los extremos más incendiarios de las polarizaciones, que estallan hoy en día un poco por todo el mundo, se lleve a una o dos generaciones por delante, tragadas por el fuego de las mutuas destrucciones. Nada podrá impedirlo. Así es la condición humana, que sólo aprende a porrazos y con las lecciones aprendidas a fuego y martillo. 

- Pero Bastides, Cataluña siempre ha sido una región sensata y culta, me extrañaría que se dejara llevar por estos vientos tan apocalípticos que dices que soplan. 

- Ojalá tengas razón y me equivoque. Pero muy me temo que vamos directamente a la boca del lobo. Y lo haremos con ganas, cantando himnos patrióticos y la Estaca de Luís Llach los unos, y los himnos de la Legión los otros, pues así se comportan los poseídos por las verdades polarizadas. 

- Pero el acuerdo entre el PSOE y Podemos no deja de ser una noticia tranquilizadora, en el sentido de que propicia una desinflamación en busca de concordia.

Mercadal, que escuchaba con atención, quiso intervenir entonces: 

- Quizás lo sea, Rumbau, quizás lo sea, pero lo que dice Bastides es que se trata de una misión casi imposible. Fíjate que lo moderado y sensato que queda en este país se encuentra atrapado como en un sándwich por los dos muros que claman con creciente excitación sus verdades absolutas. Los nacionalistas catalanes buscan el incendio hispánico y el triunfo de Vox, que para ellos sería un éxito, pues demostraría de una vez por todas que España es un país derechista y opresor, con tendencias al fascismo. Y los de Vox, esperan que los insurrectos catalanes sigan en sus trece cada vez más recalcitrantes y subidos de tono, para así armarse de razones y convencer a los que aún piensan en componendas. Las filigranas negociadoras que intentan socialistas y podemitas parecen ejercicios de funambulista sin red, en medio de una atmósfera de tempestades, tornados y empujones traicioneros de todo tipo. Es una misión casi imposible. Pero ya te digo, ojalá me equivoque y el sándwich engorde su parte central, los del PP se sumen a él, y acabe sacándose de encima a los que se lo quieren comer desde los extremos. 

- Mira, lo ideal sería que el desacuerdo se quedara en desacuerdo y que poco a poco empezáramos a convivir sin necesidad de avanzar ni hacia una opción ni hacia la otra, con alternancias periódicos en el poder ejecutivo para ir equilibrando la situación. Así lo hemos hecho en los últimos años. Ahora tocaría que gobernaran durante un tiempo los que se oponen a la Independencia, afín de consolidar sus posiciones, y al cabo de unos años, volver de nuevo a las andadas con otro cambio de gobierno, y así sucesivamente. Este camino, que sería el mejor para todos, permitiría que, con el tiempo y una caña, los contendientes y bandos opuestos, además de multiplicarse y fragmentarse entre sí, se fueran acostumbrando a convivir, aunque sea de espaldas y a regañadientes, con los que son y piensan deferente. Hasta que, pasados una, dos o tres generaciones, surja por fin la perspectiva liberadora de la comprensión, un Entremedio o Between, como decía esta amiga tuya de la danza Butoh, entre los opuestos, en cuyos meandros se abrirían nuevos espacios de libertad que dieran alas a la creación de algo nuevo. Y para llegar aquí, es necesario explorar las propias diferencias que nos conforman, nuestras polaridades irreconciliables que vivimos interiormente y que solemos proyectar a los terceros, a esos con los que nunca nos ponemos de acuerdo. 

- ¡Ui, qué difícil y complicado lo veo, Mercadal! 

- Por eso te digo que la cosa pinta mal, pues se han abierto las compuertas y los demonios están saliendo con ganas de lanzarse los unos contra los otros. Pero ya te digo, a la larga, vamos por el buen camino, pues la fragmentación es el paso previo a una nueva etapa en que las polarizaciones sean más un juego del conocimiento que una maldición hereditaria. Y España es el lugar idóneo donde este cambio deberá producirse, según nuestras predicciones. Faltan todavía unos cuarenta o cincuenta años, siendo optimistas, pero consideramos que las semillas del Mosaico Ibérico, que también podríamos llamar el Jardín Ibérico de los Diferencias, ya están echadas y enraizadas en las tierras peninsulares, como lo demuestran las posiciones irreconciliables de ahora. El fuego destructor de las actuales polarizaciones servirá para limpiar los terrenos de las malas hierbas que impiden a estas semillas crecer, pero a la larga, germinarán y darán sus frutos, que nosotros hemos visto como una explosión insólita del concepto monárquico que se individualizará hasta extremos inauditos, y cuya aplicación temática se extenderá como un virus pr las sociedades ibéricas, hartas de pelear por nada. Puestos a pelear, ¡pelear por algo, dirán! 

-¿Te refieres al Polimonarquismo?

- Claro, con el Polimonarquismo todo el mundo podrá competir pero con ideas creativas y planes diferentes de desarrollo y explotación comercial e industrial. El furor competitivo será tremendo, pero en vez de propiciar la eliminación de los contrarios, al revés, excitará la multiplicación de las diferencias, siendo el único denominador común del conjunto el hecho de ser todos y cada uno radicalmente diferentes, con derecho a competir sin frenos, aceptando, eso sí, las regulaciones necesarias que surgirán en el seno de la nueva estructura del conjunto del país, que entonces se llamará la FEAA – Federación Española de Autonomías Autodeterminadas (aunque quizás el nombre sea otro, por supuesto)–, regulaciones que los nuevos adalides de la ingeniería social, salidos casi todos de las escuelas de Reus y de Alcañiz –los famosos Llampecs de Reus– extenderán por todo el suelo peninsular y poco a poco por toda Europa y el mundo entero. ¡He aquí nuestro futuro, Rumbau!

Asombrado de tanto entusiasmo a pesar del pesimismo ambiental que nos rodea, tuve que dejarlos, pues ya había sonado el himno del Club y me esperaban para comer. Fui a las duchas con las ideas de mis amigos hirviendo en mi cabeza. ¿Será verdad que a la polarización irreductible le deberá seguir el jardín creativo de las diferencias? ¿Y no podría llegar un poquito antes una idea tan buena y excitante?...

9 línies d'obertura estratègica per a l'embull català

Mapa de l'euro-regió Pirineus-Mediterrani. Aragó va deixar
de ser-hi el 2006.

                                 (versión en castellano)



Costa pensar que existeixen, en un panorama polític tan encallat com el que es viu a Catalunya i a Espanya. Però quan l'altre dia els meus amics de la platja em van donar nou línies d'actuació per sortir de l'atzucac en el que ens trobem, vaig adonar-me que no estaven gens malament, i vaig pensar que bé valia la pena  resumir-les en aquest bloc. 

Són les següents, posades en boca d'en Roger Mercadal, el més loquaç dels dos futuròlegs:

1- L'important, pel que fa a Catalunya, és fugir de la mania de posar fronteres i entrar en una nova lògica d'obertura i de col·laboració exterior amb els veïns. Tirar línies de complicitat exterior i escapar de l'obsessió nacionalista d'un nou estat, quan amb l'espanyol ja en tenim més que prou.

2- En aquest sentit, seria interessant reprendre aquella línia que va proposar Pasqual Maragall d'avançar vers una euro-regió capaç d'integrar els antics territoris de la Corona d'Aragó, saltant per damunt de les actuals fronteres estatals, i ampliar-la envers altres localitats del sud de França. Sens dubte consisteix en el millor camí per a l'afirmació catalana. Un projecte aturat que pel seu bon desenvolupament necessitaria una entesa respectuosa i col·laboradora amb tota la franja mediterrània, una obertura al centre espanyol, i la complicitat de ciutats com Saragossa i València, que mai haurien de ser 'enemigues', sinó aliades naturals de Catalunya. Una noció que no té res a veure amb els postulats 'Països Catalans' del fonamentalisme nacionalista, que mai ha agradat als nostres veïns, llevat d'algunes minories, sinó que es basa en el respecte i la lliure col·laboració de les diferències. 

3- Per tant, en comptes de pensar en posar fronteres a València i a l'Aragó, avançar en la direcció contrària: teixir lligams de col·laboració amb les regions i les ciutats veïnes, enterrar els inútils i banals conflictes i crear la verdadera Europa de les persones i de les poblacions locals. I per fer-ho, s'ha de començar per Catalunya i per Espanya. Europa no necessita mesures separadores que no deixen de ser pulsions retrògrades de la Història, sinó que busca i necessita amb urgència la unió en xarxa de les diferències, sent avui en dia l'únic exemple al món d'aquesta unió d'una pluralitat d'Estats que cedeixen poder, eliminen fronteres i cerquen el creuament i la col·laboració com estratègia de futur. Fugir de les barreres de separació i aixecar lligams de col·laboració és el que s'imposa. 

3- És molt important salvar la llengua catalana de l'ús i abús de la que està sent objecte per part del nacionalisme català, que amb les seves obsessions redundants ha trencat aquell pacte implícit que s'establí després de la Dictadura entre castellano-parlants i catalano-parlants, per protegir el català de la postració en la que va caure durant el Franquisme. S'imposa per tant aplicar mesures de respecte a la llengua castellana que és la maternal de la meitat dels catalans, per evitar un divorci i una polarització que només pot anar en detriment del català. Una actitud de suïcidi cultural, la del fonamentalisme nacionalista, en un món que cada dia viu més en la cruïlla lingüística de les comunicacions i en la riquesa de la multiplicitat.

4- S'ha de fugir també de la lògica nacionalista que busca per necessitat psicològica un enemic, ja que sense enemic, no avança ni qualla la pulsió separadora. Invertir aquesta necessitat i cercar relacions d'amistat amb els pretesament enemics.

5- En fugir d'aquesta simplificació dualista de la realitat, entre bons i dolents, entre els del sí i els del no, entre Espanya i Catalunya,  optem per una percepció més àmplia, rica i complexa del món. Avui en dia el progrés ja no es mesura en els graus de domini que tenim de la matèria i dels territoris, i menys encara en el control polític de les masses, sinó sobretot en la capacitat de percebre la realitat amb uns graus superiors d'obertura, de subtilesa i de profunditat, capaços de veure els diferents nivells de relació i de pertinença que tenim els humans, des de les realitats més locals fins als diferents cercles d'amplitud que han d'acabar portant-nos a una consciència planetària i fins diríem solar, en quant pertany el nostre planeta al Sistema Solar, un entre els bilions i bilions de sols que conté la Galàxia. Enrocar-se en la pulsió emocional separadora no fa més que retrogradar-nos a les velles etapes tribals i gregàries de la Història Humana.

6- Fugir com del diable de qualsevol idea de Referèndum, una perillosa i suïcida mesura de reducció binària. No cal raonar massa per comprovar els efectes desastrosos d'aquest reduccionisme. L'exemple del Brèxit ens diu clarament quines són les conseqüències d'un referèndum: un país partit per la meitat, paralitzat per aquesta deriva d'empobriment reductiu entre els bons i els dolents, entre els del sí i els del no, que només pot acabar en desastre, impotència i enfrontament civil.  

7- El veritable progrés de les societats i llurs respostes a les inevitables i imminents crisis que estan per caure, globals i locals, no poden proveir mai de la separació, del conflicte gratuït, ni de caure en una dinàmica reactiva de sí/no, d'exclusió i de fronteres. Avui, les societats avançades hem de reaccionar a través de l'osmosi espontània i crítica entre els composats diferents, de l'obertura de la ment que permet aquesta compenetració, del voluntarisme positiu que busca la intersecció creativa dels llenguatges i de les relacions, i que fomenta l'emergència de noves obertures perceptives de la realitat. La subtilesa i el matís són els elements claus que cal promoure i educar. 

8- Si alguns consideren que Europa és un laboratori en el que la pluralitat conflictiva de les diferències aprèn a tolerar-se i a trobar els seus camins de convivència, Espanya és també, i potser encara més, un preciós laboratori, un jardí en realitat, en el que la multiplicitat de cultures, llengües, costums i tradicions, constitueix la seva característica principal. La singularitat i la varietat d'aquestes diferències, d'una riquesa espatarrant, que tenen tot el dret i la necessitat de competir entre elles, no guanyen sinó que perden amb polítiques de separació, mentre que, pel contrari, s'enlairen i s'exciten en la seva pulsió creadora, quan l'esperit que els envolta és el de l'amical col·laboració competitiva. Aquesta és la verdadera feina dels qui vivim i participem en aquest magnífic i únic jardí ibèric: buscar el dinamisme enriquidor del joc de les diferències amb polítiques i complicitats estratègiques positives que excitin les pulsions creadores.

9- Per acabar, es podria dir que la pulsió Independentista, entesa com un fenomen d'exaltació emocional de la diferència catalana, ha estat suficientment amortitzada després del seu punt àlgid d'ebullició. Els més recalcitrants s'han pogut desfogar al llarg d'aquests últims anys amb escreix, i podríem considerar que ja n'hi ha més que prou. Mantenir-se en els seus tretze només conduirà a la seva decadència i a la frustració, la pròpia i la oposada. Toca ara redirigir l'atenció i les energies envers les noves vies que el futur ens proposa: obertura de ment, acceptació de la nostra alteritat (començant per l'espanyola), complexitat perceptiva, educar-nos en la  subtilesa, encaixar críticament la irrupció de la Intel·ligència Artificial, cercar nous propòsits a l'emergència creativa catalana, conrear el jardí ibèric, concordar complicitats entre ciutats i regions, i teixir el tapís europeu de la convivència en la multiplicitat.

Els amics de la platja