Nuevas cartas de Romà Bastides, el futurólogo de la Barceloneta

 

Se han publicado en el blog EL FUTURO (cliquen aquí) nuevas cartas del futurólogo Romà Bastides. Entre ellas, las tituladas 'El despertar de Cataluña' (donde se habla de cómo el fervor polimonárquico de origen valenciano llega a Cataluña y se implanta en ella para cambiarla de arriba a abajo), 'Nuevas formas de organización' (con disquisiciones varias sobre Polimonarquismo), o la última publicada 'Cambios revolucionarios en Vic' (donde se habla de la Monarquía de la Ópera que tendrá su sede en la ciudad de Vic).

‘La Gran Bastarda’, Auto Sacramental del Fin del Mundo.

 

Dado que la campaña de Navidad ha empezado, me permito iniciar la mía con esta propuesta de unos ‘Pastorets’ apocalípticos que he titulada La Gran Bastarda. Pensada como una obra para ser representada en la cabeza del lector, la he subtitulado también ‘Ópera navideña para cantantes, actores, marionetas, músicos, tanques, aviones, ejércitos y dioses’. Para que vea el mundo que los titiriteros no nos arrugamos a la hora de urdir proyectos descomunales y ambiciosos.

Lectura que recomiendo para estos días de Navidad, cuando se celebra el solsticio de invierno y el nacimiento de un nuevo año, de una nueva era, y el fin de la vieja. Y, evidentemente, el nacimiento del niño Jesús. Sobre ello trata indirectamente esta obrita que se lee de un tirón, trágica y divertida, funesta y esperanzadora, todo a la vez. Un ‘Auto de los Reyes Magos’ muy sui generis y algo estrafalario.

Un texto impactante y rotundo, que habla de nuestros tiempos convulsos desde la distancia de personajes alegóricos incrustados en la más cruel realidad. 

Lean el artículo de Damià Barbany publicado en Putxinel·li sobre La Gran Bastarda aquí.

Publicada por Thot Arts, la pueden comprar como e-book (5 euros) o como libro de papel (8 euros) clicando aquí.

¡Aprovecho para desear a todo el mundo una Feliz Navidad!

Passeig per la platja, els Catanyols i pròximes eleccions a Catalunya. Sí a Miquel Iceta

 

Platja de la Barceloneta.

(Versión en castellano)

Encara que no hagin sonat les trompetes que marquen l’inici de la carrera, és clar que estem en període electoral, ja que la situació a Catalunya s’aguanta pels pèls. És per això important situar-se en l’actual escenari per veure què és allò que més ens pot satisfer.

Decidit a conversar sobre aquestes qüestions amb els meus amics, els futuròlegs de la Barceloneta, vaig anar aquest dijous passat a la platja, amb ganes de trobar-me’ls més o menys pel lloc de sempre. Vaig veure al bon amic Mercadal amb moltes ganes de parlar, mentre que en Bastides va romandre mut quasi bé tot el passeig.

—Com veieu la situació? Sembla que per fi anem a eleccions a Catalunya.

—Així ho sembla, sí. I ja era hora, perquè aquesta buidor que hi ha aquí no podia durar més temps. I pensa que a nosaltres, de temps, amb el virus aquest donant voltes per aquí, ja no ens en queda gaire.

Passaven dels setanta-cinc anys els dos, i en això tenia tota la raó del món.

—Cal anar al gra de la realitat, i aquesta ens diu que estem entrant en un d’aquests períodes regressius, en els que tot va enrere: la justícia, la democràcia, la decència, el futur i l’esperança.

—Cargols, Mercadal, si que ho veus malament.

—En absolut. No anem bé, això és evident, però en la vida mai s’avança pel dret sinó en ziga-zagues, i encara lo més normal és anar endavant i endarrere. Sobretot quan ens hem embarcat en un tipus de cultura que ens obliga a cremar etapes i a tirar pel dret sense haver estudiat el terreny ni tenir cap idea d’allà on anem. Llavors, és de caixó que s’imposin períodes de retrocés, que serveixen per situar-nos.

—Vols dir que això és el que passa ara, amb tota aquesta crisi del COVID-19 i l’aturada que està matant l’economia?

—Ni més ni menys. I fixa’t que quan les classes mitjanes de la societat, que són les que sempre es deixen posseir pels entusiasmes i les il·luminacions de la Història, s’exciten massa i es posen a fer bestieses i a somiar impossibles, no triga gaire a baixar el teló de la realitat.

—I com el veus, aquest teló de la realitat?

—Autoritarisme i xarop de bastó. Tothom l’està buscant. Uns amb consciència, els altres inconscientment. I no et pensis que les esquerres són les bones aquí. En realitat són les que més enyoren el cop de bastó: en estar buides d’idees, necessiten que els esperonin i tenir objectius fàcils contra els que lluitar. Ara s’entretenen amb això de la Monarquia i amb voler reescriure el passat, com si no hi haguessin coses més importants a fer i a pensar. El que s’ha d’escriure és el futur, deixar en pau el passat i practicar el pensament complex, Rumbau...

—Però així i tot et segueixes considerant optimista?

—Per descomptat. jo i en Bastides som uns optimistes impenitents. Cosa que ens estranya fins a nosaltres mateixos, tan malament ho veiem tot.

—Avui em costa seguir-te, Mercadal... Tornem a Catalunya, com veieu les properes eleccions?

—No ens en sortirem fins que no superem la concepció dual. Fixa’t que tornen a parlar de referèndum, és a dir, obligar a la gent a optar entre el sí i el no, entre lo bo i lo dolent, o allò que ells consideren bo i dolent, un pensament caduc. La solució està en el tres, vull dir, en tirar pel mig acceptant tant el sí com el no, fent que salti pels aires la polaritat. Cosa difícil, ja que tots viuen d’ella. Això és el pensament del futur, allà on ens hem de dirigir. Però els nostres polítics encara es troben en la fase infantil del nosaltres contra els demés, dels de dins contra els de fora, dels bons i dels dolents, així no hi ha res a pelar.

—Això del referèndum ho tenen ben ficat a la mollera.

—És ancorar-se en el passat. La solució no és optar entre ser espanyol o ser català, la solució és optar per ser les dues coses a la vegada, amb diferents proporcions, si vols, però acceptant aquesta dualitat o alteritat mínima i evident, ja que ningú ens pot negar que som les dues coses encara que no vulguem. A partir d’aquí, tot es fa possible i els problemes s’esmicolen. Voler obligar a definir-te en una oposició de sí/no, de blanc/negre, no solament és retrògrada, és pervers.

—Tu ho veus molt clar, però la majoria se sent molt còmode amb les polaritats enfrontades. De fet, un diria que les necessiten.

—Se’ls hauria d’ensenyar això que tu saps fer, titelles: ser dos a la vegada, que una mà estovi a l’altra, que la baralla del sí/no sigui dins del teatret que tenim al cap. Sobretot els polítics, se’ls hauria d’obligar a aprendre una mica de titelles.

—Doncs ara, això de la catxiporra, ho troben violent i perniciós.

—Pura hipocresia. El joc de la catxiporra és la millor pedagogia per aprendre a ser dos oposats dins d’un mateix. Hauria de ser obligatori a l’escola.

—Estic d’acord, però mentrestant, alguna cosa hem de fer.

—Em va agradar molt això dels Catanyols que s’ha inventat l’estudiós Adolf Tobeña, que es veu que acaba de treure un llibre amb aquest títol. Ho vaig llegir als diaris (veure entrevista aquí). Crec que té tota la raó del món: la solució està en els catanyols, en els que se senten i per tant són catalans i espanyols a la vegada. Segons indica el senyor Tobeña, conformen un 65% de la població catalana, és a dir, una bona majoria, mentre que els secessionistes convençuts dels de ‘pedra picada’ són només un 25%. Aquesta minoria s’ha proposat imposar-se sobre els demés, aprofitant que la societat catalana és complexa i que fins ara no havia patit pulsions d’identitat de caire nacionalista d’una manera majoritària. En radicalitzar la polaritat, obliga a tothom a posicionar-se, i d’aquí ve aquesta divisió perversa que han aconseguit els independentistes.

—Però aquests catanyols que dius, als quals m’hi sento plenament inclòs, precisament per ser dues coses a la vegada, tenen difícil entrar en posicions de gran convenciment monolític, que és allò que exigeix avui la política. Com expressar-se políticament des d’aquesta posició?

—La qüestió és que fins ara això de ser dues coses a la vegada s’ha vist com una debilitat, quan de fet és tot el contrari, la posició forta i més rica en tots els aspectes és la dels catanyols. Clar que un pensarà: si s’ocupen dues posicions a la vegada, vol dir que apliques un relativisme envers l’un i l’altre costat, i el relativisme sempre s’ha considerat una posició de feblesa. Un gran error, quan la mateixa ciència ens indica per on van els trets de la realitat. Ja ho deia Einstein: hi ha dues posicions a tenir en compte, estar dins del tren y veure’l passar des de fora, dos temps i dues perspectives que no poden ser més diferents. Què va fer Einstein per entendre-ho i explicar-ho? Posar-se en els dos punts diferents i oposats d’observació, fer l’esforç d’imaginar-se en les dues posicions. Doncs això és el que toca fer: estar dins i estar fora del tren, i qui diu el tren, diu la història, la lluita partidista, les eleccions, tots els temes de la política i de la realitat. Fins que no aprenguem a estar dins i fora de les situacions, de les identitats i dels problemes, no haurem après res d’aquesta vida, i seguirem sent carn de canó dels qui ens manipulen en els seus interessos de polarització. Per això dic que la idea del referèndum per solucionar la qüestió catalana és arcaica, tramposa i, per a mi, perversa.

—Estic d’acord amb el que dius, però qui podria representar avui als catanyols en l’actual situació de les eleccions catalanes?

—A títol individual, ho deia el mateix Tobeña en una entrevista: persones aïllades de diferents tendències i partits que han expressat aquesta posició. A nivell de partit, Ciutadans s’hi va acostar molt en les últimes eleccions catalanes, i per això va ser el partit més votat. Després es van despenjar o, més ben dit, no van treballar ni desenvolupar aquesta sana dualitat. En aquests moments, crec que el PSC és el que més s’acosta a aquesta dualitat catalana i espanyola. D’aquí les seves contradiccions i fins i tot els seus vaivens. No saben, o potser ho saben però no s’atreveixen a dir-ho en veu alta, que en això radica la seva força. És a dir, només els falta que s’ho creguin de debò, que es diguin Catanyols amb orgull i amb ganes. Però són els qui més s’hi acosten amb sinceritat. Per això considero que avui, l’únic polític que pot encarrilar la qüestió catalana, malgrat les seves febleses i contradiccions, i a manca d’algun altre millor, és en Miquel Iceta.

—Certament, el PSC com a mínim governaria buscant els mínims comuns denominadors de tots els catalans, mentre que els independentistes només pensen en les seves parròquies. Això crec que és evident. I com veus els Comuns?

—Malauradament, els veig tan enganxats al sí/no com els nacionalistes. Fixa’t que no rebutgen el referèndum. I en les seves polítiques espanyoles, sempre divideixen el camp entre els bons i els dolents. Viuen envoltats de ratlles vermelles i de tabús. Com feu vosaltres, els titellaires, necessiten un dimoni per poder-s’hi enfrontar i dir que ells són els bons. Ara tenen a Vox i al PP d’Aznar, un nacionalisme espanyol que no existia i que ha renascut per obra i gràcia de l’acció independentista. Per a ells, uns Banyetes perfectes. Ridícul. No són cap solució.

—No veig gaire a l’Iceta mirar cap al futur...

—És el seu defecte principal. Encara no han trobat la manera de generar visions complexes, basades en el 3, en la resolució de les polaritats, en la ‘catanyolitat’, i amb capacitat de generar entusiasme i il·lusió, però són els únics que indirectament ho intenten i tenen capacitat de fer-ho. Desenvolupar la ‘catanyolitat’ amb tota la seva rica complexitat, aquest hauria de ser l’objectiu. El dia que s’ho plantegin amb més ganes, entusiasme i energia, traient-se de sobre la mandra, la por vers el desconegut i ‘el què diran’, llavors es començarà a filar alguna cosa diferent, i la seva alternativa començarà a tenir brillantor.

—Que els déus i els catanyols t’escoltin!

Cine X, novela de Pedro Nares

Acaba de salir a la luz pública la novela Cine X, de Pedro Nares, publicada por la Editorial Multiverso. Una novela que debo decir me ha encantado y me ha sorprendido muy gratamente, pues hacía tiempo que no leía algo tan fresco y divertido, con personajes tan redondos como reales, prototipos todos ellos de una Barcelona que fue —la de los años previos a la celebración de los Juegos Olímpicos en 1992— pero que sigue estando ahí. ¿Dónde? En esas zonas limítrofes donde se cruza la gente honrada y trabajadora de los barrios (del Barrio Chino o Raval, en este caso) con la pequeña y baja delincuencia, impregnados todos por esa moral canalla rehén del pragmatismo y la supervivencia. Más el leitmotiv de la industria del sexo en todas sus variantes, esa omnipresencia latente que manda y ordena en el inconsciente de nuestras mentes.

La trama que propone Nares es uno de sus grandes logros, al partir de un Cine X que existió en la Plaza Bonsuccés de Barcelona y convertirlo en el punto de encuentro y desencuentro de todos los personajes que aparecen en la novela. Por lo visto, hay algunas cosas reales en lo que se cuenta, pues el autor se ha basado en las experiencias contadas por el actor y amigo suyo Berton Fernández, que fue empleado de la susodicha sala en su época de esplendor, como se indicó en la presentación del libro. Pero lo bueno del caso es cómo Nares ha urdido las pequeñas tramas que envuelven a cada personaje alrededor del cine y las ha cruzado entre sí, creando un tejido, muchas veces hilarante, de vidas disparatadas, trágicas, tragicómicas y variopintas, con un denominador común: en todas ellas prima el desengaño, el más pragmático relativismo y una aceptación resignada de la derrota.

Creo que este matiz del desengaño y la resignación es lo que más me ha gustado del texto y lo que a mi modo de ver constituye el tono que lo unifica todo, marcando un estilo por necesidad irónico, pero que no lo es por voluntad del autor sino por los mismos mecanismos mentales de los personajes respecto a sus azarosas, absurdas y mayormente desafortunadas vidas. Este tono del texto permite al autor distanciarse con elegancia de sus personajes y situarlos en un registro humorístico de un jocoso acanallado, en el que se sabe que las cartas están echadas y que cada uno debe desenvolverse con la que le ha tocado en suerte. 

                                                                 Pedro Nares.

Podríamos decir que Cine X es una novela de serie negra sin héroes ni romanticismos ni épicas rebeldes o ruines, sino instalada en el nivel cero de una sociedad que sobrevive por debajo de las palabras altisonantes y los mensajes oficiales y políticos, resignada a ocupar los pequeños espacios que quedan libres, de una libertad irrisoria, banal y barriobajera, pero mucho más real y verdadera que las grandes libertades de las mayúsculas y sus épicas grandilocuentes. El cine X de la plaza de Bonsuccés sería uno de estos espacios donde realmente todo era posible, como en efecto ocurre y se explica en la novela. Tal es la voz que ha creado Nares para su obra, que nos habla de una Barcelona desamparada y perdedora pero resistente, que lucha por ocupar su parcela, que no tiene hoy en día voz alguna que la exprese —la tuvo en sus días de gloria cuando en Barcelona triunfaba la transgresión y el cómic underground, una realidad granuja y sinvergüenza que sin embargo se expresó vibrante y llena de esplendorosa vitalidad—. El paso del tiempo ha pulido y rebajado esta brillantez, y hoy las glorias pasadas son lo que queda cuando el tiempo las lima.

Una novela de una Barcelona en la que sus ciudadanos de a pie nos reconocemos con facilidad, con sus bares, pensiones y callejuelas de uso diario, y una mirada que sabe combinar el buen criterio del ciudadano informado y responsable, con la realidad del naufragio de vidas marcadas por la impotencia y el desengaño. 

Acabada de publicarse a novela, y en espera de su distribución, se puede adquirir el libro escribiendo a: pedronares@yahoo.es

REUNIÓN DE MUERTOS, novela de Toni Rumbau, por Conrado Domínguez

Acaba de aparecer la nueva novela de Toni Rumbau titulada REUNIÓN DE MUERTOS, publicada por Thot Arts, que inicia con esta obra su colección literaria. Thot Arts publicará también los Cuadernos de Titeresante, recopilaciones temáticas de contenidos titiriteros de la revista digital Titeresante.

REUNIÓN DE MUERTOS es una obra en la que el autor ha volcado algunos de sus temas principales, tratados en sus obras literarias y en las teatrales, como son El Doble, la Alteridad, la Muerte y el Futuro, y lo ha hecho recurriendo a una forma que combina el folletín, la novela esotérica, el relato de aventuras urbanas y un cuento de muertos vivientes. Así lo indica el mismo texto de presentación de la obra.

En efecto, se puede decir que una de las creaciones más afortunadas del autor ha sido la del muerto Julià, verdadero protagonista de la novela, quien encarna esa curiosa condición de ser dos cosas opuestas a la vez sin que chirríe demasiado su personalidad. Básicamente, la de estar vivo y estar muerto a la vez, algo sin duda difícil de concebir, pero que el difunto conlleva con jovial garbo y con una sabiduría que proviene más de la intuición que de los libros. Es esta condición de Julià lo que permite ampliar la paradoja a otros opuestos más sociológicos pero no menos recalcitrantes en sus polarizaciones: respetuoso y hasta amical hacia quien le es amigo como hacia quien lo quiere matar; o tan orgulloso de sentirse catalán hasta la médula como español en toda su exaltación. 

Esta condición doble de ser y no ser, o de ser dos cosas distintas a la vez, que Julià encarna con tanta naturalidad, no deja de ser un reflejo de la misma condición ontológica de las marionetas, que también son y no son, es decir, están vivas y están muertas a la vez. De ahí que algunos lectores de la obra hayan dicho que REUNIÓN DE MUERTOS tiene mucho de ‘retablo de títeres’, aunque no salga ninguna marioneta en ella.

Junto a Julià, aparecen en la novela unos viejos amigos del autor, los excéntricos futurólogos de la playa, capitaneados por el zapatero Romà Bastides y el médico jubilado y astrólogo de afición Josep Mercadal, con su grupo o Colla de la playa. Amigos que se han dejado gentilmente usar como personajes en la novela. También ellos viven en el singular fiel de la paradoja: están en el presente, pero no les cuesta nada trasladarse al futuro que ven con escalofriante nitidez.

A este grupo de personajes se cruzan otros que proceden de referentes más alejados pero también situados en los límites de lo imposible y de lo paradójico, como es el caso de Montecorvo y el Príncipe, quienes han hecho burla del tiempo al vivir más años de la cuenta. O el de los chinos Lin Xao y Xu Lin, maestros ambos de la Escuela del Ti de Macao, una disciplina que enseña precisamente lo de estar en dos sitios opuestos a la vez: en el mundo de lo visible y en el de lo invisible.

Pero REUNIÓN DE MUERTOS no sería una verdadera novela sin la aparición de un conjunto de personajes esenciales en toda trama folletinesca y de aventuras, como son el Guardia Civil Flores, la señorita Conchita Rovira, o la médium Salomé, más conocida por sus amigos como La Salomé, o el inefable sicario de Montecorvo, Augusto Silvestrone, que debe cumplir con el difícil encargo de matar a un muerto, o el grupo de Madame Julie, la Dame de Fer de Montecorvo, con sus dos secuaces Roskof y Roca, el del pútrido aliento, por no hablar del especialista en Lateralidades, el profesor Silver.

El resultado es un verdadero retablo de las maravillas, con episodios algunos escalofriantes, otros disparatados, que llevan la novela a los límites del género novelístico para situarla más cerca del Pulp o del Cómic o de la ‘novela gráfica’, tal es la fuerza de las imágenes desplegadas por el autor. 

Su lectura, según los lectores que ya la han leído, es amena y divertida, aunque es necesario saber situarse en una posición similar a la de sus personajes: seriedad y levedad a la par, es decir, estar en dos sitios a la vez. O en todo caso, con la inocencia suficiente para dejarse transportar por este vaivén ontológico entre los opuestos de esta vida sin enfadarse ni ofenderse por ello.

Para más información sobre la obra, ver aquí.