L'escarabat piloter

Dos escarabays piloters. Foto de Hectonichus. Wikipedia. CC BY-SA 3.0

 (versión en castellano)

Convé en aquest capítol de la nostra visita al Parc Zoològic parlar de l’escarabat piloter o sagrat. Estrany, pensarà algú amb raó, els Zoos no acostumen a exhibir aquest artròpode antenat de la classe dels insectes. En efecte, no s’exhibeix però això no vol dir que no hi sigui. Centrem-nos, abans de res, en allò que ens diu el diccionari sobre l’escarabat piloter: “…pertany a la família dels escarabeids (Ateuchus sacer), de cos aixafat i de color negre, que s'alimenta d'excrements bovins, replegant-los i fent-ne boles que empeny fins als caus subterranis, on les guarda per alimentar-se.” (Diccionari de l’Enciclopèdia).

Sí, s’alimenta d’excrements, i què?, això no el fa ni fastigós ni menyspreable, sinó tot el contrari, el converteix en un insecte utilíssim i molt treballador, indispensable per a l’equilibri ecològic i proveït d’una variabilitat extraordinària. Però la raó de portar-lo a aquestes pàgines no s’explica només per la seva utilitat, sinó per una particular i ben reconeguda personalitat d’insecte “noble i senyor”, sempre “molt ben vestit de trajo negre i brillant”, i dotat d’un caminar elegant, pausat i filosòfic. Per dir-ho d’una manera clara i senzilla, només li falta el bastó i la corbata.

Qui no s’ha trobat un dia anant d’excursió amb un escarabat piloter creuant el camí, i no s’ha aturat per saludar-lo, donar-li el bon dia mentre el deixes passar sense importunar-lo? Així ho feia sempre el meu pare, que es treia el barret i tot, mentre ens explicava, a mi i als meus germans, les virtuts i el caràcter secret d’aquest artròpode escarabeid. Des de llavors, sempre que ensopego amb un d’aquests éssers màgics, em paro, el saludo i li dono el bon dia mentre observo com avança a poc a poc, fatigat però àgil a la seva manera, arrossegant el seu cos meravellós que deu pesar bastant, tot i sabent que el dia que se li acabin les forces, serà implacablement devorat per una munió d’insectes àvids i menors, com tantes vegades he vist amb tristesa pels camins, o engolit per algun ocell pispa.

Existeix molta mitologia i moltes històries a l’entorn dels escarabats. D’entrada, s’ha de dir que, en termes generals, els coleòpters són l’ordre dels animals amb més nombre d’espècies, no només en la classe dels insectes, sinó en tot el Regne Animal. Almenys, una quarta part de les espècies animals del nostre planeta són escarabats. No és cap futesa, això! Però atenció, segons diuen els especialistes, moltes d’aquestes espècies estan desapareixent una darrera l’altra! La pol·lució atmosfèrica mata aquests animals, molts dels quals necessiten l’aire pur per sobreviure. Una pèrdua terrible, tenint en compte la imperiosa necessitat actual de conservar, estudiar i copiar models de vida lents i rars.

Potser un dels aspectes més colpidors de l’escarabat és que la seva estricte animalitat (pulsió de moure’s en llibertat) es veu obligada a produir-se des d’unes condicions de mobilitat poc o gens òptimes (s’entén que no estem parlant dels coleòpters voladors). Tanmateix, i malgrat les seves limitacions, veiem com segueix fent el seu camí, amb una tenacitat a prova de bombes, bales i peus, quasi sempre sol, responsable d’ell mateix i de la seva bola, empenyent-la o cercant nous aliments excrementals. Quin exemple per a l’actual animal humà, incapaç aquest de mantenir dues hores seguides aquesta voluntat fixa, atrapat com està per milers de distraccions i de beneiteries!

Sens dubte són els egipcis els primers que van donar un caràcter mític i sagrat a l’escarabat. Es tracta del conegut escarabeu que representava al déu Khepra, amb cap d’escarabat, que ells associaven al Sol al moment de néixer (l’escarabat era l’encarregat de portar el sol a l’horitzó, empenyent-lo amb les seves potes) i que es va convertir en un dels amulets més estimats i reproduïts de la història, ja que fins i tot en l’actualitat existeix una indústria impressionant d’escarabeus que els turistes compren i els mateixos egipcis no dubten a utilitzar, barrejant èpoques i creences. Empènyer l’astre solar, ell tot sol, quina responsabilitat més gran!  I no poder fallar ni un sol dia!

Scarab beetle in Tomb KV6, Valley of the Kings, Luxor, Egypt. Photo taken by Hajor, Dec. 2001. Released under cc.by.sa and/or GFDL. Wikipedia

Donada la seva presència arreu del planeta, s’entén que totes les cultures facin referència als escarabats. A recordar una de les faules d’Isop, en la que un escarabat escarnit per una àguila orgullosa, aconsegueix, amb la paciència i l’astúcia del petit, fer trontollar el poder no sols de l’àguila, sinó del mateix Zeus…

Com deia, l’escarabat piloter o merder no s’exhibeix en el Zoo, però de ben segur compleix amb la seva feina secreta entre els excrements de molts dels mamífers residents. Exerceixen doncs d’escombriaires invisibles, junt als altres empleats municipals, i sense cobrar un duro, de manera que surten gratis a l’Ajuntament. Crec que mereixerien rebre un reconeixement públic de l’alcalde que podria ser l’escultura d’un escarabat empenyent la seva bola de ferum, amb una certa forma solar per acontentar els nostàlgics de la mitologia, escultura que hauria d’estar ben posada en un lloc vistós de la ciutat (la Plaça Catalunya, per exemple), ni que sigui perquè les futures generacions, cada dia més analfabetes com no es cansen de repetir els diaris, coneguin la importància i les virtuts d’aquest entranyable coleòpter.

Sempre recordaré l’última, primera i única vegada que vaig parlar amb un escarabat piloter. Va ser durant la meva infància, cosa que explica sens dubte l’excepcionalitat del cas, ja que si és difícil parlar amb animals de mides i famílies properes a nosaltres, com és el cas del mono, de la cabra o del burro que tantes paraules ens ha adreçat durant els segles per no dir mil·lennis de convivència, encara ho és més que ens dirigeixi la paraula un coleòpter de la branca dels piloters, mancat no sols de cordes vocals sinó també de cervell a la manera dels mamífers i d’una boca capaç d’articular sons comprensible. Ja se sap, però, que la infància és una època excepcional en tots els sentits, i no ho podria ser menys en un aspecte tan essencial com és el de la convivència amb els animals. Va dir aquell escarabat, dirigint-se’m pel meu nom de família: “En veritat, en veritat, Rumbau, que hi haurà un dia que parlaràs de mi amb més coneixement de causa del que ara tens. Que els humans ens ignorin i ens condemnin a l’extinció ja és prou greu, però que a més ens trepitgin sempre que ens troben pel camí, això no té cap explicació –es referia sens dubte als cadàvers que hi havia al seu costat d’escarabats aixafats per les botes dels excursionistes que solien passar per aquell camí–. Fixa’t, però, que nosaltres tenim una memòria i una coneixença de les coses de la terra que els humans amb prou feines sospiten. No creus que valdria la pena pactar amb nosaltres i adquirir així una mica de la nostra petita saviesa?...”

Llavors no el vaig acabar d’entendre, però ara que m’he capficat en la temàtica animalística, comprenc el sentit profètic de les seves paraules. Una mancança, la nostra, que aquella bestiola del camp llavors em recordava, i que ara intento pal·liar amb la redacció d’aquests paràgrafs.