El catalanisme enrocat, el binari i el dinàmic

Barcelona

(Versión castellana clicar aquí)

La crida a les urnes pel dia 21 de desembre ha iniciat la seva campanya electoral i les posicions comencen a estar clares. I tanmateix, el desassossec que es viu a Catalunya a causa de la proclama independentista, que ha dividit el país en dos, segueix afectant a tothom. A fi de saber com veuen la qüestió els meus amics futuròlegs de la platja, sempre molt afinats en llurs diagnòstics, m'acosto a la Barceloneta amb ànims de xerrar una estona amb ells. 

Després de les salutacions, entro en matèria:

- Com veieu el panorama? Teniu alguna idea de per on poden anar els trets aquesta vegada?

- Rumbau, les posicions estan molt clares, però això no vol dir que hi hagi res clar. El costat independentista és una confusió total, lògic si es té en compte que alguns dels seus líders principals són a la presó i que la seva estratègia ha portat Catalunya a un cul de sac. En Puigdemont a Brussel·les ha embolicat la troca a base de bé, i la posició més insensata, que és la seva, sembla que està seduint a molts dels independentistes. Cosa que demostra el desconcert que regne en les seves files. Els d'Esquerra Republicana, amb una Marta Rovira que fa aigües per tots quatre costats, comencen a estar mosques. A l'altra banda, Iceta, per a nosaltres una de les posicions més interessants, és atacat per totes bandes, posant a prova les virtuts camaleòniques del personatge, obligat a mantenir-se recte quan allò que s'imposa avui és ductilitat. I potser per això els vents li són favorables. Ciutadans s'està situant amb molta força. Les ganes i les gràcies d'Arrimadas, la seva candidata, són evidents, i sens dubte serà una política a tenir en compte en el futur pròxim. Parteix en molta bona posició. El misteri són els Comuns d'en Domènech i la Colau, cap a on s'inclinaran? Esquerra Republicana no para de picar-los l'ullet i a ells sembla que els agrada. Però també saben que l'independentisme és un xuclador que no perdona, un forat negre àvid d'empassar-se tot allò que els molesta i els fa ombra. Respecte al PP i a la CUP, la seva transparència és clara i per això van a la cua, perquè allò que s'imposa avui és l'ambigüitat, el dubte i el tacticisme creuat, cosa que els extrems rebutgen per purisme ontològic. Ja veus, un panorama molt complex.

- Llavors, no estàs d'acord amb aquest anàlisi que parla de dos fronts clars, els independentistes i els constitucionalistes?

- Home, constitueix una tàctica dels interessats de que sigui així, una simplificació maniqueista de caixó, feta per atraure a les ments simples.

- Però vols dir que al final no són les idees simples les que guanyen?

- Sí, però ens oblidem sempre d'una cosa: donem per suposat que la gent és ruca quan de fet no ho és gens ni mica, o en tot cas, molt menys del que ens pensem. És veritat que les masses responen més a posicions binàries i simplificades que a plantejaments complexes, però Catalunya és una regió petita i una de les seves característiques principals és la tendència a la fragmentació fruit de voler-nos singularitzar sigui pel motiu que sigui. Per altra part, la societat catalana és una de les més polititzades del país, per no dir del món, i a la gent ens agrada mirar la lletra petita dels contractes, dels polítics i dels partits, i això porta al matís i a la diferència.

En Paquito, que escoltava atentament, va voler dir la seva:

- No dic que no sigui veritat, Mercadal, però em sembla que els dos blocs sí que hi són, ja que mentre els uns són independentistes declarats, els altres aposten per la Constitució Espanyola com a llei de lleis.

- Això és de caixó, Paquito, i tens tota la raó del món. Però no ens podem oblidar dels matisos, que és allà on sempre treu la cua el dimoni, i a Catalunya ens agraden molt els dimonis, i fer de dimoni gros o de dimoni petit és una de les aficions de la casa, com sabem molt bé els que hem fet Pastorets. I quin rol encarna Puigdemont a Brussel·les sinó el de Dimoni que juga a fet i amagar amb l'àngel de la Constitució? Per això està seduint a tants catalans, que hi veuen un personatge ben conegut als escenaris parroquials de les seves ciutats rurals. El problema dels dimonis grossos és que sempre acaben vençuts i castigats, mentre que els petits solen ser més astuts i s'acaben escapant. Jo crec que Puigdemont és dels petits i que de la mateixa manera que ha aparegut del no res, desapareixerà un dia cruspit per alguna trampa del teatre de la Història.

En Bastides, que escoltava amb molta atenció, va intervenir llavors amb el seu característic accent de la Barceloneta:

- En veritat en veritat us dic, que allò que s'està dirimint a Catalunya és el futur del catalanisme. Una lluita que ara per ara sembla política i de partits, però que en el fons és una discussió molt més profunda sobre com volem que sigui el futur del nostre país, tant de Catalunya com d'Espanya. Si ens quedéssim només en el joc polític actual, la veritat és que no aniríem gaire lluny. Enrocar la polarització és la pitjor de les solucions i un camí directe al desastre. Per sort, crec que sota les paraules s'amaguen i es defineixen posicions clares que apunten molt més enllà de les simples tàctiques esgrimides.

Conscients de que en Bastides havia trobat alguna veta de futur per a inspirar-se, vam callar amb ganes d'escoltar-lo:

- Sí, amics meus, tres catalanisme es confronten aquests dies, tres maneres d'entendre el país i la nostra cultura que són clares però que no s'identifiquen plenament amb els partits sinó que es mouen entre ells, amb inclinacions nítides uns cops, i no tant uns altres. El primer seria el catalanisme dels independentistes, que s'ha identificat amb la voluntat de crear un país nou, de bastir allò que en diuen 'estructures d'estat' i que es tradueix en voler aixecar unes noves fronteres a Europa. Aquest catalanisme unívoc, que vol ser l'únic i el pur, s'ha estimbat contra la realitat. No sols la realitat pràctica i política, sinó la de la Història, que no accepta que un moviment nou que se les dóna d'innovador s'expressi amb la idea d'aixecar unes fronteres en una zona com és Europa on el seu esperit fundacional és precisament eliminar fronteres o en tot cas relativitzar-les. Aquesta catalanisme, frustrat per Europa i pel 155, està en un cul de sac i jo el qualificaria en aquest moments de 'catalanisme unívoc enrocat': ja que no podem fer allò que volem, ens enroquem. Potser no podem ara, però seguim amb les mateixes idees. Opta per la defensa, el replegament i la tossuderia.

- De caixó! - va exclamar en Mercadal, que escoltava amb atenció les paraules del seu company de futur.

- El segon catalanisme jo li dic 'binari': és aquell que defensa la dualitat catalana i espanyola de Catalunya. Està molt ben representat per aquest cor que Ciutadans ha posat al centre de la campanya, en el que hi ha la bandera catalana, l'espanyola i l'europea. Una Catalunya que accepta i afirma dues identitats a dintre, un catalanisme per tant que parteix d'una realitat social innegable i que explica que Ciutadans sigui, ara per ara, el segon partit al Parlament. És evident que aquest catalanisme no és exclusiu de Ciutadans, sinó que també el PSC i els Comuns participen del mateix, quan parlen d'un catalanisme inclusiu i no s'afirmen independentistes. Igualment els del PP el podrien reivindicar, tot i que ells, en representar el partit del govern central, s'ancoren més vers el costat espanyol de la dualitat.

- Aquest catalanisme binari seria per tant el constitucionalista?... -pregunta en Paquito.

- En certa manera i amb molts matisos, però és millor fugir d'aquestes etiquetes, que parlen només de la disputa electoral i no ens diuen res de les seves possibilitats de futur. Fixeu-vos que el catalanisme binari apareix com més obert al futur, pel simple fet d'acceptar una riquesa de matisos superior, cosa que l'unívoc enrocat defuig.  Això és evident. Però per altra part, en definir-se l'enrocat i el binari en oposició l'un de l'altre, l'enroc de l'un obliga a l'enroc de l'altre, cosa que paralitza les potencialitats del binari, que es veu ancorat per la banda espanyola.

- De caixó!

- I és aquí on cal postular un nou catalanisme, implícit en els dos descrits però nou i encara per definir-se, que jo qualifico de catalanisme excèntric o dinàmic.

- El catalanisme dinàmic... -exclamà en Paquito molt atent sempre a les paraules del futuròleg.

- En efecte, el catalanisme dinàmic és el que fuig de l'enroc, accepta la realitat binària de Catalunya, però va més enllà pensant en construir un futur basat en l'afirmació i la defensa de les diferències, en aquest cas de la diferència catalana, però no únicament de la catalana, sinó de totes les que configuren el mosaic de les diferències espanyoles i de les europees, no amb afanys d'exclusió i de separació, sinó d'unió i de col·laboració de la diversitat entre si.

- Però això és una utopia, Bastides! -exclamà en Corominas, el més escèptic de la Colla.- Les diferències fins ara han separat, mai han ajuntat.

- Ho has expressat a la perfecció: fins ara, però no en el futur que se'ns tira a sobre! Penseu que el projecte europeu no és res més que això, fundar l'unió a partir de les diferències. Una unió que no avança quan les diferències no es respecten. Cosa que explica que els anglesos hagin considerat que volien separar-se, com també ho han sentit la meitat dels catalans. Però les mateixes negociacions del Brèxit ens mostren com la seva sortida només pot ser una sortida sense sortida, és a dir, quan l'unió de les diferències funciona, tot i els seus defectes, ja no se'n pot sortir sinó és acceptant retrocessos i pèrdues descomunals que ningú està disposat a perdre. Vol dir això que ja som al millor dels móns? En absolut, perquè és evident que la lluita de la homogeneïtzació contra les diferències i, al revés, de les singularitats contra l'uniformisme, és una constant dels nostres dies que només es pot dirimir envers una direcció: més unió amb més diversitat i respecte mutu de les diferències.

- Però això és pel que sempre hem lluitat els independentistes! -exclamà en Paquito.

- No, Paquito, perquè en defensar la separació per afirmar la diferència, estàs tallant la relació amb el conjunt i les possibilitats de col·laboració futura de les diferències. L'error del catalanisme unívoc ara enrocat és haver trencat els lligams amb les forces peninsulars que també accepten i defensen la diferència catalana dins d'Espanya, que existeixen, són molt més amples del que semblen i necessiten la complicitat catalana per poder avançat també ells en la defensa de les seves diferències. El catalanisme unívoc ha trencat una lleialtat que fins ara havia estat més o menys implícita, la qual es trobava en la base del catalanisme sorgit del Franquisme, amb l'Assemblea de Catalunya i els primers passos de la Democràcia, quan va assolir el major consens social de la nostra història moderna. Aquest trencament, traslladat a l'interior de Catalunya, explica la divisió entre independentista i constitucionalistes, d'una perillositat extrema si no es recondueix amb intel·ligència i rapidesa.

En Mercadal no es va poder contenir més:

- Tens tota la raó del món Bastides! I ara veig clarament que aquest catalanisme dinàmic que ha d'anar més enllà de l'enrocat i del simplement binari, és el catalanisme del que sempre hem parlat, el que defensava Tarradelles i Pasqual Maragall en la seva primera època, i que mai es va poder desenvolupar per culpa de les presses i de la persecució de la que va ser objecte pel nacionalisme i també pel centralisme de Madrid. Aquest catalanisme dinàmic és evident que ha d'acceptar la seva alteritat espanyola d'una banda, i de l'altra ha de fugir de l'enroc i dels rancors acumulats pel nacionalisme i la seva obsessió separadora de posar fronteres, cercant nous objectius d'obertura i d'expansió. I aquí és on veig de nou ressorgir la idea tan fecunda de l'euro-regió capaç d'unir en xarxes d'interessos comuns, regions tan importants com són les de tot el Llevant espanyol, Aragó, Catalunya, Balears i el sud de França fins arribar a Montpeller i  Lyon, fugint dels discursos nacionalistes i de la idea dels Països Catalans, per centrar-nos en la realitat i el pragmatisme de la política i l'economia. Però no només això, sinó que s'ha de profunditzar en les complicitats ordides per les alcaldies de Madrid, Barcelona, València, Saragossa i altres que es vulguin sumar, camins encara inexplorats tocats amb molt d'encert però amb peus de plom per la Colau, atrapada com està per la pressió independentista i la seva minoria a l'Ajuntament.

- Vols dir que els Comuns són els qui millor expressen aquest catalanisme dinàmic?

- Crec que són diversos els partits que s'hi poden identificar, començant pel PSC i per Iceta, per a mi el més procliu a desenvolupar un discurs d'aquesta mena. El PSC ha estat històricament el partit que millor ha encarnat aquesta posició. Però el seu problema és que ho ha fet sempre a la defensiva, justificant-se envers els uns i els altres, per això s'ha anat aprimant en aquests anys de polarització. Ara veig l'Iceta més desprès i disposat a afirmar sense complexes aquesta via de la complexitat binària i dinàmica, que vol anar més enllà dels enrocs i de les pèrdues d'energia de la disputa per la disputa. Crec que ell podria liderar aquesta posició, que podria anar en paral·lel a la dels Comuns d'en Domènech, també obert a un catalanisme dinàmic, malgrat la trampa que els independentistes li han posat apostant per la seva idea del referèndum, que ha estat superada pels esdeveniments. A qui li interessa ara fer un referèndum que pot decidir o no la independència per un 50% més 1 o menys 1? Seria perpetuar la divisió i el conflicte interior ad infinitum! Per això veig als del PSC més lliures un cop s'han desprès d'aquests compromisos que corresponen a l'època del catalanisme enrocat.

- I no creus que l'Arrimadas podria entrar també en aquesta tendència  del catalanisme dinàmic?

- Sens dubte, en realitat ja s'hi troba, i aquest és un dels grans reptes d'Iceta o d'Arrimadas, si és ella qui s'imposa finalment com a presidenta, en el cas de disposar dels vots suficients: liderar aquest moviment envers l'obertura i el dinamisme, integrant la força del catalanisme binari, que accepta la complexitat i l'alteritat interior però que necessita una força nova que li permeti sortir de la postura de resistència amb la que va néixer Ciutadans. S'ha de tenir en compte que aquest partit sorgeix del menyspreu del catalanisme exclusiu de Convergència envers les alteritats interior catalanes que s'expressen en castellà i que no tenen al cap el ideals i la fe nacionalistes. Ara els tocaria alçar-se vers aquest nou catalanisme obert a una dinàmica de futur, un objectiu de primer ordre per aconseguir mobilitzar de veritat les energies del país. I t'adverteixo, Rumbau, que si aquests partits s'alcen en aquesta direcció, no trigaríem gens a veure com els enrocats es sumaven a l'empenta del dinamisme integrador, llevat dels quatre entossudits que seguiran fins a la mort pensant en la puresa de la Nació Catalana.

- De caixó! -exclama en Bastides, que veia com el seu amic Mercadal anava desplegant la idea d'aquell catalanisme dinàmic que havia vist perfilat a l'horitzó del mar.

- No us oblideu dels rancors i dels odis que s'han despertat aquests últims mesos... -diu en Corominas, un vell gat del periodisme.

- La solució és el futur. Qui sigui capaç d'alçar-se vers una posició d'excentricitat i d'obertura engrescadora guanyarà la partida. I sembla evident que el catalanisme enrocat no porta enlloc. És un cul de sac que només serveix per sortir del pas ara per ara. Si segueix en el seu discurs de la independència, com sembla que vol fer, caurà en la irrellevància o enfonsarà el país en el conflicte civil i la crisi més negra i absoluta. Aquestes eleccions, les guanyi qui les guanyi, haurien d'obrir el camí a desenvolupar aquest catalanisme dinàmic que diu en Bastides. Obrir portes i finestres al futur, participar a la construcció de Catalunya, d'Espanya i d'Europa, per conrear la superposició de xarxes de col·laboració entre estats, regions, idees, empreses i col·lectius emprenedors. I aportar a Europa i al món allò que constitueix el cor del catalanisme més obert i creador: que exaltar la diferència sigui exaltar la unió.

Amb la idea d'aquest catalanisme excèntric i dinàmic bullint-me al cap, deixo els meus amics i me'n vaig a les dutxes del Club per veure si em baixa l'eufòria i retorno a la dura realitat.