Serps

Boa Argentina. Wikipedia

(versión en castellano)

I ja que estem a l'apartat dels éssers de sang freda, penso que és el moment indicat de centrar-nos en les serps, aquestes bestioles que tenen tan mala premsa i que durant la llarga història de les cultures humanes han estat objecte de poderosíssimes projeccions arquetípiques.

Només cal mirar qualsevol diccionari de simbologia i fixar-se en la paraula “serp” per adonar-nos de la tremenda càrrega simbòlica que arrosseguen aquests animals. D'entrada, és important subratllar el profund sentit primigeni que sempre se'ls hi ha donat, en tenir la majoria de les cosmogonies existents la serp ben situada a l'origen del món i dels primers déus. Associada a les Aigües del Caos, de la serp procedeix l'Ou primigeni o simplement vomita les primeres divinitats les quals acabaran els seus dies cruspits per la mateixa serpent. Origen i fi del món, principi per tant de vida i de mort, de regeneració, de canvi i de mutació, s'entén que es trobi enroscada al bastó del caduceu, símbol de la medicina, o que se la representi menjant-se la seva pròpia cua en la figura de l'ouroboros, símbol de la circularitat temporal i de l'etern retorn. Per als psicoanalítics moderns, representa la libido i els principis més bàsics de l’instint animal que ens conforma. 

Uróboro com símbol alquímic. Wikipedia.

Busco per entre les finestres del Terrari del Zoo i finalment la trobo. En realitat, el que trobo és el nom, ja que em costa descobrir on s'amaga la bèstia. Per fi la veig a un racó. Una mena de corda feta d'una pell ornada de precioses simetries de colors apagats que jau enroscada, aparentment immòbil. Però quan m'hi fixo una mica, me n'adono que el seu cos gruixut i plegat s'infla i es desinfla, casi imperceptiblement, com una mena d'ensaïmada que es dilata i s'encongeix. Respira o tan sols està fent la digestió? Tot és un misteri en l'animal que contemplo. La seva indiferència respecte a nosaltres, els qui l'observem, és fantàstica i desconcertant. Al seu costat, les iguanes són animalets histèrics que no paren de dansar i de xerrar amb nosaltres. Lentitud i sinuositat. I una majestat insondable, almenys en els exemplars més grans. Suposo que en llur existència diària i salvatge deuen mostrar més activitat, però aquí tancats a la gàbia de vidre del Zoològic, manifesten el més profund  menyspreu envers la civilització dels humans, de la que sempre han estat simbòlics sabotejadors.

Aquests rèptils del subordre dels ofidis provenen d'èpoques immemorials, quan encara els mamífers eren un projecte a mig fer dels inicials sinàpsids, d'on van sortir tant els rèptils com els nostres més antics avantpassats de sang calenta. Els científics daten l'aparició dels ofidis vers el Cretaci, en una època en la que ja hi havia un bon mostrari de dinosaures escampats pels continents que començaven a separar-se.  Quina meravella seria donar un cop d'ull a aquelles èpoques arcaiques, de plantes exuberants i d'animals que semblen sorgits d'una imaginació enfollida i truculenta, però inesgotable. Fixeu-vos en la increïble varietat de formes que els ressuscitadors oficials d'espècies extingides ens dibuixen o fins i tot donen vida a través de les simulacions i dels efectes especials: són d'una originalitat aclaparant! Però qui s'ho ha inventat tot això?, em pregunto espantat.  No és el dibuixant que llegeix la morfologia dels ossos i altres restes fòssils, sinó la mateixa natura, pletòrica de creativitat, la qual ens meravella per la riquesa d'una tal diversitat de formes i estils de vida!

Ara sabem que tot plegat és fruit d'una agitada i competitiva combinatòria dels gens més aptes per imposar-se i establir nous rumbs de vida, a través de processos complexíssims d'interacció entre els mateixos membres de l'espècie, i amb l'entorn botànic, climatològic, geogràfic i zoològic. Així la vida sobre el planeta i la seva expressió, la natura, s'ha anat desenvolupant a través de milions d'anys, fins arribar a la Cocacola, als Quatre-Quatre Tot Terreny, i al suculent negoci dels mòbils i els smarphons.  Quan pensem que aquesta fabulosa creativitat del Temps en majúscula es veu avui en dia brutalment escarnida i sabotejada per qui se suposa és la seva màxima realització, l'Ésser Humà, no podem més que llançar un crit al cel, tal és la nostra indignació. Tan “poc animals” som que no comprenem que som animals que procedim i depenem dels altres animals? Preguntes que molts es deuen fer com jo però que tenen poca resposta.

Tornem a les serps, però, i meravellem-nos pels seus sistemes estranys de locomoció. En tenen quatre: el serpentí, fet de moviments ondulatoris que la fan avançar empenyent les parts posteriors de cada una de les curvatures; el rectilini, propi de les grans serps d'escames abdominals que s'aferren a la terra i així avancen com els cucs; l'acordió, mitjançant contraccions i estiraments dels músculs que l'envolten com una molla; i el de costat, el menys comú, propi d'algunes serpents del desert, pel qual aixeca el cos formant una espiral que es mou de costat. Es diu que algunes d'Àsia i Nova Guinea fins i tot poden volar! En realitat el que fan és planejar per deixar-se caure i aterrar bé. Clar, no tenen potes ni braços, ni ales, ni plomes, ni orelles. Sí que tenen nas, uns orificis per escoltar i una llengua bífida una mica inquietant i impertinent. També algunes tenen verí, que amaguen darrera de les dents, per inocular-lo quan queixalen la seva víctima. 

Encantadors de serpents del segle XIX al Marroc. Wikipedia.

Els encantadors de serpents saben molt d'aquestes coses: sembla ser que els hi extreuen el verí per poder jugar amb elles. Quina feina més arquetípica és la dels qui professen aquest ofici, sens dubte un dels més antics del món: amb la seva flauta, encanten la nostra libido profunda, representada per la serp, com actualment s'encarreguen de fer la publicitat i els discursos polítics, que ens volen ben sotmesos als encanteris del consum i de la obediència. Tenim per sort les serps sempre a mà, per recordar-nos que potser la música ens pot amansar a vegades, però que els principis de vida són tan insondables i indòmits com ho són aquestes bèsties de sang fred i moviments ràpids. Sí, per molt que se les vulgui domesticar, mantenen la distància i una indiferència absoluta.

Les tenim al Parc Zoològic per poder-nos inspirar i aprendre de les seves subtils i estiradíssimes emocions, tot i que costa veure-les en acció, com abans he dit. Però potser encara és més útil observar-les en el seu estat de quietud, immerses en profunditats insondables de pensament. I és que malgrat tenir un cervell a la zona del cap, es diria que la seva intel·ligència i la seva sensibilitat s’escampen i s'identifiquen amb el cos sencer, cosa que justifica la lentitud dels seus moviments.

Moltes cultures han associat les serps a les arts de l’endevinació, com els mateixos grecs. Sabut és que Apol·lo va haver de matar a la serp Pitó per apoderar-se de la seva saviesa i presidir així l’Oracle. D’aquí ve la paraula Pitonissa, l’encarregada d’emetre l’oracle. Per altra part, la paraula Delfos prové de Delfine, que era el nom del drac mitològic que guardava l’Oracle abans de l’arribada d’Apol·lo. Més tard se li va posar el nom de Pitó, cosa que indica que eren de fet la mateixa divinitat. 

Es pot dir, per tant, que la serpent parla i ha parlat al llarg de la Història més del que ens podem pensar, tot i que ho fa amb paraules hermètiques i quasi bé sempre referides al futur, mitjançant un procediment de transmissió mental o telepatia, generalment a través d’una pitonissa o d’un intermediari capaç de captar les seves idees. Aquesta especialització a endevinar el futur converteix aquests animals en francament útils per a la nostra època, tan ficats com estem en el risc i la indeterminació. Tenir una serp a casa i aprendre a captar les seves prediccions ens pot ajudar molt a l’hora de saber si cal o no agafar el paraigües, si hem de viatjar en avió, tren o per carretera, o si ens hem de creure a tal o qual venedor de meravelles. Crec que el futur reserva a aquestes bèsties un lloc destacat en la topologia global de la nostra ben aviat indispensable convivència amb els animals. Cadascú tindrà la seva serp a casa, la qual viurà enroscada al seu racó, passejarà pel jardí i vindrà a la nit a parlar amb tu quan seguis a la butaca per descansar o quan t’estiris al llit per veure en la foscor les imatges de l’esdevenir. Llavors s’acostarà a la teva orella i lentament anirà desgranant les complexes imatges del destí de cadascú, mai clares però sí concises i ben vestides de múltiples significacions, de manera que quan el neguit ens estrenyi, hom pugui adaptar-les a les necessitats de cada moment. 

Com es pot veure, una gran responsabilitat és la que s’espera d’aquestes bèsties mil·lenàries, les quals arrosseguen una exuberant càrrega simbòlica que en moltes cultures antigues fou associada a la mort, de manera que molts romans, com explica Ovidi, creien que l’espina dorsal de les persones es convertia en serp dins el sepulcre.

Aquesta ambigüitat d’animal associat a la mort però també a la vida, a l’endevinació i a un sens fi de capacitats màgiques i curatives, fa que veiem la serp amb una barreja de meravella i de circumspecció. Es tracta d’una bèstia que t’hipnotitza i desperta l’èxtasi a les seves víctimes, abans de clavar-te la queixalada. S’entén que quan contemplava els diferents exemplars que viuen al Terrari del Zoo de Barcelona, ho fes amb una certa aprensió, conscient de que darrera d’aquella immobilitat aparent –la majoria romanien en la coneguda posició d’ensaïmada escarxofada– s’amagaven particularitats ocultes i misterioses, però a la vegada amb l’excitació d’intuir llurs poderoses aplicacions simbòliques de futur.

Vaig pensar llavors que tantes simbologies associades als animals els hi atorguen unes característiques d’éssers que habiten al món exterior, en efecte, però també al món interior de les nostres imaginacions inconscients. És a dir, veure l’espectacle de les bèsties que ens envolten és també donar un cop d’ull a les profunditats abismals del psiquisme humà, el qual com se sap es caracteritza per la capacitat de reflexió o de mirar-se a si mateix. D’alguna manera, l’entrada al Zoo abarateix i estalvia als seus usuaris la necessitat d’anar al psicoanalista, cosa altament positiva al meu entendre. Aquí sí que es podria parla d’”inconscient col·lectiu”, el constituït per la fauna sencera del planeta, nosaltres inclosos, els quals constitueixen el conjunt d’altres formes possibles de créixer i ésser, o, dit en altres paraules, els 'esbojarrats somnis genètics de les nostres cèl·lules' …