Gats

Diferents gats. Wikipedia, veure aquí.


Potser hauria d'haver posat fèlids com a paraula més genèrica i correcta per encapçalar aquest capítol, però haig de confessar que m'agrada molt la manera que té la llengua anglesa de parlar d'aquesta família d'animals, que els sol reunir sota la denominació de Cats (Big Cats pels felins grans i Cat a seques pel gat). Sorprenent, ja que a dins hi caben tant els lleons com els tigres, tot passant pels lleopards, els jaguars, les panteres, els linxs, per acabar amb el gat ras i curt.

Però si els observem bé, de seguida ens adonem que els felins comparteixen, siguin de l'espècie que siguin, unes característiques de moviment i de relació amb l'entorn  molt semblants i gatunes. Es veu mirant els seus cadells, els quals juguen tots de la mateixa manera. Per això ens agraden tant els lleons i els tigres quan són nadons, ja que se'ls pots agafar i tractar com si fossin gatets. Llàstima que després creixin, deuen pensar els amants dels pets. S'ha de dir que més d'algun els ha tingut a casa, em refereixo als anomenats “big cats”, en parcs i jardins especials, tot i que també sovint s'han vist casos d'amos cruspits per llurs pets...

A casa nostra tenim el cas del fundador del Museu Darder de Banyoles, el veterinari i taxidermista barceloní Francesc Darder i Llimona (1851-1918), qui va ser també el primer director del Museu Zoològic de Barcelona. Es diu que la lleona que hi ha dissecada al seu Museu de Banyoles i que ens rep només entrem a la sala de les bèsties dissecades, pertanyia en vida al senyor Darder, el qual la tenia lliure pel  jardí, fins que un dia el va esgarrapar amb força mala sanya. L'il·lustre zoòleg, després de matar i dissecar la bèstia, morí com a conseqüència de la ferida. I mentre del senyor Darder en guardem poc record físic, de la lleona s'ha conservat tant el cos com la seva expressió agresta i de poc fiar. 

El senyor Darder i dos ajudants manipulen un lleopard al Museu Zoològic de Barcelona.
Arxiu d'imatges del Museu Darder de Banyoles.
Vol dir això que hem de condemnar a aquest subgènere dels mamífers? En absolut. Però sí ens indica que ens trobem davant de bèsties salvatges de veritat, que necessiten els seus propis espais sense cap necessitat de relacionar-se amb els humans. Evidentment, un cas especial el constitueix el gat pròpiament dit, que tan bé es troba a les llars humanes, especialment si disposen de bona calefacció. Però tot i així, els amos que en tenen  coincideixen en descriure el gat com un animal independent i molt seu, difícil a vegades d'entendre. És curiós perquè malgrat ser unes bèsties que es deixen acariciar i que semblen aparentment molt dolces, en realitat no tenen res a veure amb la relació gos-persona, sempre tan amical, sorollosa i promíscua. Els gats, pel contrari, són uns mamífers situats a les antípodes dels humans: enigmàtics, silenciosos, precisos, impecables... felins!

Són molt diferents a nosaltres i això els fa encara més interessants i dignes d'observació. Hi ha una majestuositat profunda  en el caminar concís i elàstic dels fèlids que es troba en tota la gama d'aquesta família de mamífers fissípedes (animals de dits separats amb ungles), de cap arrodonit i musell curt, ungles retràctils, arcs zigomàtics enormes i d'hàbits generalment nocturns. Potser allò que els fa més misteriosos és la seva capacitat de visió nocturna: els seus ulls solen brillar a la nit, i ben coneguda és l’escena del caçador nocturn que es troba de sobte clavat per la llum de dos ulls impecables que el fiten en la foscor...

Poca experiència directa tinc jo dels gats –i menys encara dels grans. Una vegada en vam tenir un a casa quan era petit, molt maco però que s'enfilava per les cortines. La meva mare el va despatxar al cap d'un parell de dies i dues cortines estripades. El meu pare, pel seu costat, només tenia una debilitat: els canaris, que cantaven alegrament quan ell visitava a casa, al seu despatx de metge de capçalera. Crec que de solter va tenir un gos llop molt imponent, que la vida de casat amb fills va fer inviable.

Però els qui han tingut gats, n'estan francament satisfets. Com el cas d'un amic meu que tenia el Ramón, un gat barreja d’europeu i siamès que es solen tenir castrats, mans i bon company de pis. Quan morí, el meu amic va caure en una profunda malenconia que li va impedir tornar a repetir amb cap pet fèlid. Ara només col·lecciona aranyes, d'aquestes però que ja no es poden moure, amb l’agulla ben clavada al pit.

Al Zoològic hi ha una bona representació de “gats grans”. Del lleó ja hem parlat al principi. Curiós que el ceptre del Regne Animal hagi recaigut en un felí. Això diu molt d'aquesta família. Potser el tigre guanyaria als lleons quant a estampa i qualitat de la pell, però li manca la corona, que el lleó té en abundància a la cabellera. També el color beix clar d'aquest, entre marró i groc rogenc, dóna més tranquil·litat als seus súbdits que les inquietants ratlles negres i els colors llampants del tigre. Al Zoo, però, ocupen unes instal·lacions semblants, veïnes a més a més. Viuen a l'aire lliure, i els separa del públic humà un fossat que moltes vegades m'he preguntat si no serien capaços de saltar... Segurament no estan en bones condicions físiques per a fer-ho i necessitarien més velocitat que allà no poden agafar. Com els lleons, els tigres solen passar la major part del dia dormint recolzats contra algun tros de paret que el sol prèviament ha escalfat. S'entén que en ser bèsties nocturnes, els agradi escarxofar-se durant el dia prenent el sol. A la nit, però, si passeges pels carrers veïns del Zoo, a vegades sents els seus rugits...

Una altra qüestió són els “gats mitjans”, el grup dels jaguars, lleopards, guepards, panteres de tots els colors, linxs i altres gats salvatges. Són més petits i àgils que tigres i lleons, segurament més feréstecs i també més ràpids i capaços d'enfilar-se per les parets, motiu pel qual se'ls tanca en gàbies que tenen sostre, tot i que disposen d'una certa vegetació frondosa que els permet amagar-se. Per regla general, se'ls veu sempre inquiets, donant voltes amb la boca oberta i una mirada poc tranquil·litzadora. A vegades els he vist rugir roncament amb una visible sensació d'angoixa, fruit de l'estrès de viure en espais reduïts, m’imagino. S'entén que molts d'aquests animals estan en greu perill d'extinció i que necessiten programes de reproducció assistida així com l'assistència dels científics implicats i dels Parcs Zoològics que hi col·laboren, però veure'ls allí tancats en garjoles produeix a l'observador profundes sensacions d'angoixa. En ser nosaltres els animals de més empatia del Regne, s'entén que sentim aquesta angoixa la qual, però, en les feres engarjolades, deu ser quelcom d'inaguantable.

I és que els fèlids són depredadors nocturns d'una eficàcia tremenda. Silenciosos, àgils i escorredissos, són els caçadors perfectes. Impecables, actuen a la segura i sense contemplacions. Clar que els humans els hem superat i avui en dia quasi eliminat de la faç de la terra, però durant milers d'anys anar a la cacera del tigre o del lleopard ha estat una de les proeses iniciàtiques més valorades pels seus perills. L'astúcia humana pot amb tots els altres animals i per això ens hem imposat sobre les demés criatures vives de la terra -llevat de les rates i de les formigues, que ens segueixen guanyant en nombre i resistència-. Però és sens dubte de l'observació dels fèlids d'allà on més hem après a caçar i a guanyar guerres. L'atac per sorpresa, amb nocturnitat i traïdoria, l'hem après dels felins, uns mestres en aquestes ocupacions. Nosaltres hem anat més enllà, encara, i ens hi hem doctorat.

És potser per a totes aquestes raons que la nostre espècie manté una actitud de distància però també de respecte envers els fèlids, els quals, malgrat llur galopant desaparició actual, segueixen representant bona part de la nostra naturalesa instintiva. I mentre les serps s'ocupen dels aspectes més profunds i reptilians de la nostra naturalesa animal, els “gats” ho fan respecte a les nostres capacitats cinètiques relacionades amb la gana i la compulsió per satisfer-la.

Toca ara parlar dels aspectes amagats, fins i tot es podria esotèrics, dels gats. D’entrada, hi ha aquesta creença recurrent d'atorgar-li més vides del normal, set en concret. Es diu d'aquell que sobreviu als perills, que “té set vides com els gats”. Com s’ho fan per tenir set vides?...[1] Ja sabem tots per experiència que només en tenen una, de vida, com tots els animals, però la tradició ha volgut destacar aquesta espècie per alguna raó que en realitat és una suma de raons que provenen d’èpoques i cultures arcaiques.

Convé aquí remarcar quelcom que em sembla important: el fet de que un gat encarni quasi bé totes les capacitats dels grans felins: sigil, ferotgia, màximes aptituds per a la caça i manifesta elegància. Tenir un gat a casa és com tenir un tigre en miniatura, només entretingut amb les rates i altres bestioles de mida petita. No és això quelcom d’increïble i de miraculós, un misteri que la naturalesa ens regala?... Sempre recordaré el cas d'un conegut que tenia una casa immensa al camp plena de rates i d'altres bestioles indesitjables, quan un dia va acollir un gat que passava per allà i li oferí un  plat de menjar. El gat va decidir quedar-se: a canvi del seu plat diari, caçava tots els ratolins i serpents que trobava a la casa, la qual quedà neta com una patena. El més increïble és que posava cada dia les seves preses mortes en renglera davant la porta de l'amo! Sens dubte complia així amb les clàusules de l'el·líptic contracte que havia signat amb qui li donava de menjar. Tornem però a la Història. 

Mòmia de gat. Wikipedia, veure aquí.
A l’Egipte antic, els gats eren animals màgics i sagrats, que la deessa Bastet representava, de cos de dona i cap de gat. Solien tenir els egipcis gats domèstics, i s’associava l’ideal de la bellesa als trets gaters de Bastet, motiu pel qual les dones es pintaven els ulls amb forma ametllada. Bastet, que tingué una ciutat dedicada a ella al Delta del Nil anomenada Busbastis, era deessa de la guerra, de la fertilitat, de l’alegria, de la maternitat i d’altres virtuts femenines. També era guardiana de la llar i defensora dels fills. La seva simbologia, d’una profunda ambigüitat, es referia d’una banda a l’energia del sol, càlida i vivificant, i de l’altra, connectava amb el culte a la lluna, com és propi d’uns animals que estimen la nit i els seus misteris. Els romans van mimar igualment aquests animals, influència de ben segur egípcia, en incorporar el culte a Bastet al seu repertori diví.

S’entén així que la difamació de la feminitat pròpia de l’Edat Mitjana es projectés sobre els gats, considerats per regla general (i encara més el gat negre) diabòlics i objectes de bruixeria, motiu pel qual eren caçats, ficats en sacs i cremats a la foguera. Sens dubte els crits que deurien fer aquelles pobres bèsties serien la prova esgrimida de llur possessió diabòlica –verdaders “sacs de gemecs” que potser van donar nom a la no menys diabòlica gaita–. En aquest sentit, es pot dir que els gats tenen molta raó de ser desconfiats i de marcar distàncies envers la nostra espècie: no sé si estudien Història però de ben segur els hi deu quedar algun record de les campanyes d’extermini a les que van ser sotmesos. 

Tornant, però, als aspectes ocults, és ja un tòpic parlar de llur sensibilitat refinadíssima, que els permet anticipar terratrèmols així com intuir desgràcies. Durant la redacció d’aquest llibre he llegit als diaris el cas d’Òscar, un gatet que preveu la mort de les persones[2]. Segons explica el doctor David Dosa, “la simple presència d’Òscar al costat del llit d’un pacient és vista pels metges i pel personal del geriàtric com un indicador quasi absolut de la seva mort imminent”. El procés sol ser el següent: entra el gat a una determinada habitació i salta al llit del pacient. Ensuma l’aire, s’ho pensa uns instants, dóna dues voltes sobre si mateix i s’enrosca junt a la persona. A l’acte, entren les infermeres que avisen als metges i familiars. Poc després, el pacient mor.

Les explicacions (potser poden ensumar determinats feromones, avança el doctor Dosa…) són encara conjectures, però il·lustren aquestes capacitats insòlites dels gats que els permet detectar allò que per a nosaltres rau ocult. Unes portes plenes de misteris i de possibilitats enormes, que aquests animals ens inviten a obrir en la seva companyia, sempre i quan siguem respectuosos amb llur dignitat salvatge…






[1] S’ha de dir, com a notícia d’última hora, que un estudi fet a la Universitat de Wisconsin, als Estats Units, ha descobert una sorprenent capacitat dels gats per autorreparar-se la mielina que envolta les fibres nervioses i que garantitza el seu correcte funcionament. Estudi publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences.

[2] La notícia va aparèixer publicada al prestigiós The New England Journal of Medicine pel doctor David Dosa, metge del Steere House Nursing & Rehabilitation Center de Providence, Rhode Island.

No hay comentarios: