L’elegant Estruç

(versión en castellano)

Avestruz, foto Wikipedia: "Diego Delso, delso.photo, License CC-BY-SA"

Dignitat, llibertat i prestància. Paraules que aniran apareixent al llarg d’aquestes pàgines d'Animàlia. I dins d’aquests paràmetres generals, constato com l’animalitat es nodreix d’un polimorfisme exacerbat i inesgotable que configura l’extraordinària riquesa del món natural. Tots els tàxons són possibles. Formes petites, microscòpiques unes, mitjanes d’altres, grosses o gegantesques. Hi ha els que neden o floten, els que s’arrosseguen per terra, els que corren com coets i els que volen pel cel.

Passa el mateix amb els humans: n’hi ha de tota mena. Ara bé, ja podem tenir el nas llarg, les orelles grosses o petites, els colls curts, els ulls estirats o rodons, o les cames primes, que tots som iguals. Bé, iguals no, més aviat tots som diferents. De fet, molts estipulen que cada persona constitueix en si mateixa una espècie distinta, tals són les diferències, visibles i invisibles, que hi ha entre un exemplar i l’altre. I tanmateix, tots som iguals… Sens dubte és en aquesta paradoxa on es troba un dels secrets de la condició humana i animal: tots som alhora iguals i diferents, no una mica, sinó radicalment iguals i diferents. Com també ho són les diferents espècies del Regne Animal, units per la capacitat de moviment, però diferenciats per la forma i llur intimitat substantiva.

Ara bé, si tots som tan diferents i ens agrada tant ser-ho, per què no sumar els nostres tàxons específics al repertori de les taxonomies animals existents? No serviria això per acusar encara més les diferències, incorporant a la creativitat humana el ric patrimoni de la creativitat animal? S’obre aquí una escletxa que la irrefrenable imaginació humana no trigarà gaire a obrir i eixamplar, com els autors de ciència-ficció no es cansen de reiterar. És a dir, gràcies a la combinatòria de la reproducció, ben assistida pels dissenyador genètics, no es trigarà gaire a parlar d’un home-peix guapo i ben plantat, d’una dona-cargol eixerida i llicenciada en dret, per no dir ja d’un nen-tapir escolaritzat en una granja de cria de persones cangur… Tindrà això un dia traducció real en la creativitat genètica de la nostra espècie? Sens dubte les portes ja estan obertes perquè així sigui. El distintiu humà, és a dir, allò que ens farà humans de veritat, no serà tant la forma sinó l'autoconsciència lligada a la dignitat i al principi de llibertat, i no ens ha d’estranyar que en un futur els signes d'aquesta autoconsciència apareguin en formes mixtes d’home-lleó, d’home-gos, de dona-estruç, per no dir ja en simples bèsties evolucionades…, mentre que moltes de les formes pures home-home, dona-dona o dona-home puguin mancar de la més mínima autoconsciència… Paradoxes del futur que no trigarem a veure.

Tornem però al Parc Zoològic, on un animal ha cridat la nostra atenció: l’estruç. Res d’estrany que així sigui: el seu recinte es troba just davant l’entrada principal del Parc, i és normal que topem amb ell, sobretot si tenim la sort, com em va ocórrer a mi, d'ensopegar amb la magnífica figura d’un estruç plantat a primera fila.

Qui no ha vist aquest animal amb atenció, val la pena que s’hi detingui i l’observi durant uns quants minuts per no dir unes quantes hores. No se'n penedirà. Es tracta d’una au –la més gran que existeix!– que en comptes de volar, corre, evidentment molt de pressa, gràcies a unes potes llargues i poderoses, i a unes ales curtes que li serveixen per guardar l’equilibri. Allò que d’entrada em va captivar, però, fou la seva acusada personalitat, deguda a una presència sens dubte insòlita i refinada. Tenia l’exemplar a només un parell de metres de distància i em vaig recolzar sobre la barana per contemplar-lo amb atenció. Quin abillament més exquisit i original, compost d’un plomatge vell i polsós que li donava un port bàsicament femení! Sembla mentida que la paraula estruç sigui del gènere masculí. Però si semblen velles dames d’altres èpoques, de les que anaven cobertes de pells que els hi queien pels costats i les obligaven a caminar feixugues, saltironejant i maldestres, tot fent cua per entrar a l’òpera! Vaig quedar fascinat per aquella visió inesperada. ¡Quina manera de caminar, entre tímida i coqueta! De sobte, la vella dama s’aturà i es va quedar amb la boca oberta, els llavis en pic, llargs i durs, oberts. Aturada per algun inesperat esbalaïment, no sabria dir quin, els ulls excitats, potser pateix d’hipertensió, tot i que no triga a tancar-los deixant la boca oberta, i te n’adones que en realitat està fent una becaina. ¡Beneïda senyora! Es tracta, però, d’un mascle, ja que té les plomes negres!...

El seu coll és llarg i arrugat, quasi de rèptil, però molt elegant, flexible i ondulat. Les seves potes, poderoses, estirades i nuoses, en anar despullades la fan encara més coqueta. Quin animal més rar i intrigant! Sembla que vegi un estruç per primera vegada.

Foto Wikipedia: "Diego Delso, delso.photo, License CC-BY-SA"

Decidit a investigar sobre el mateix, m'assabento de que s’ha convertit en un animal de cria, reproduït en granges una mica arreu del món, especialment als Estats Units, tot i que ja comença a haver-n’hi a Espanya (a Girona, segons m’han dit al Mercat de la Boqueria, n’hi ha unes quantes). La raó és que s’aprofita tot: la pell (molt apreciada a les passarel·les, Armani les exhibeix amb assiduïtat), les plomes, la carn, la grassa i fins i tot les ungles (per a pitjapapers, ja que són molt dures). Pobre estruç! Només d’imaginar-lo sense les seves plomes, m’omplo d’indignació. ¡Quina ignomínia! Un animal tan noble que sol viure, deixat en llibertat, entre 60 i 70 anys! Amb una dieta sana, lliure i sense depredadors, potser arribaria als cent! Solen matar-los als 10 mesos d’edat, perquè més tard la carn es torna massa dura. ¡Quin escarni, i quin disbarat!

Permeti'm, lector, que arribats aquí, jo que sóc un defensor acèrrim de les Corrides de Toros i que he menjat carn tota la vida, em pregunti consternat: per què els humans ens hem d’alimentar de carn? Ànecs, pollastres, porcs, ovelles, vaques…, i ara, estruços! Els cangurs també fa temps que se’ls cria en granges. Comprenc que quan emergíem com espècie, necessitéssim aquest plus de proteïnes. La caça ha estat un art i una necessitat durant centenars de milers d’anys. Fa poquíssim, només dotze mil anys, que vam descobrir la ramaderia i la matança sistemàtica. Fins arribar a l’horripilant indústria alimentària d’avui en dia. Però ara que ja som urbans, que ens hem polit quasi bé tots els bosques salvatges i que les selves retrocedeixen any rere any, és una mica absurd que encara necessitem matar altres animals per alimentar-nos. És que som caníbals? Estic segur que d’aquí a dos-cents anys, si és que encara resten humans, passarem com a tals: assassins en sèrie d’animals.

Davant d’aquestes crueltats, les Corrides de Braus em semblen una antiguitat noble i elegant, un anacronisme respectuós i comprensiu, quasi civilitzat. Clar que també hauran de desaparèixer, però primer eliminem les granges d’extermini i els escorxadors –tot i que parlant de matances, abans s’haurien d’eliminar les guerres, si tenim en compte el principi de la igualtat entre els diversos components del Regne Animal.

Però deixem els braus, les Corrides i les guerres per a més endavant, i retornem a l’entranyable Parc Zoològic de Barcelona. Impressionat per la imatge de l’estruç, em vaig quedar més d’una hora contemplant aquell exemplar que se m’oferia amb tanta amabilitat. A penes va canviar de posició. De tant en tant enfonsava el seu pic entre les plomes, es rascava, suposo. Girava el coll amb elegància, i només movia un xic el cos, balancejant el seu vestuari, mentre les cames rectes li tremolaven lleugerament. A la fi me’n vaig anar, en tenir la impressió que de tant mirar-lo, envaïa la seva privacitat. I per deixar espai als nens i a les famílies que s’acostaven astorades també, però amb presses, crits i neguits.

Vaig seguir passejant pel Parc, però aquella impressió de l’Estruç romania clavada a la meva ment.  Vaig pensar que no valia la pena continuar. És que les meves visites s’hauran de limitar a un únic animal?, em vaig dir espantat. Bé, per això un es fa soci amic del Zoo. Vaig veure llavors una Cabra Hispànica enfront dels estruços. Seria l’objectiu de la meva pròxima visita. I és que per damunt d’una roca, en una gàbia que quasi no ho semblava, vaig clissar un Cabró que m’havia fixat l’ull. Serà Satanàs?, vaig pensar. No, era un Macho Cabrío espanyol de molt tenir en compte, proveït d’una llarga barba i unes banyes imponents. ¿De quina província d’Espanya seria?, vaig pensar espantat. El vaig saludar i em contestà amb un esbufec.

- Avui no –li vaig dir.- Millor quedem la setmana que ve.

No va semblar massa convençut, però a l’instant m’ignorà.

¡Quin luxe!, vaig pensar, tenir tots aquests animals a la teva pròpia ciutat, poder-los visitar si vols, xerrar amb ells i desxifrar els seus pensaments i les seves emocions. Clar que seria millor tenir-los més a prop de casa i poder-los veure cada dia sense haver de pagar una entrada. Aquest mateix Cabró, què deuria estar pensant? Però ho vaig deixar per a un altre dia. Em quedava amb l’Estruç. Amb el record d’”ella” en tenia més que prou.