 |
| Foto de José M. Góme. Wikipedia, CC BY-SA 3.0. |
Solc complir amb
la meva paraula. En retornar al Zoo al cap d’un parell de dies de la meva
trobada amb l'estruç, vaig anar directament a la gàbia gran i oberta on hi
rauen les Cabres Hispàniques. S’ha de dir que ens trobem davant d’una de les
instal·lacions més reeixides del Parc Zoològic de Barcelona, per l’ambient
escenogràfic compost de roques i desnivells que busca recrear l’hàbitat natural
d’aquests simpàtics animals. Potser una mica petit, el recinte, certament, una
llàstima per a les pròpies bèsties, però això ens assegura poder-les contemplar
amb relativa facilitat. Les he qualificat de simpàtiques perquè realment les
cabres salvatges, més conegudes amb el nom científic de Capra pyrenaica
hispanica, són uns animals molt
propers, que s’acosten a les nostres estimades ovelles, però que tenen un
caràcter i uns règims de vida independents i salvatges, alhora que mostren una
certa cordialitat envers la nostra espècie.
Qui no ha vist alguna vegada un ramat de cabres domèstiques
vagabundejar pels camps i pels camins, sense por a enfilar-se pels rocs i pels
precipicis més exposats, menjant sense parar les herbes que troben? A
diferència de les ovelles, les cabres no solen tenir pastor, ja que van al seu
aire, potser els acompanya un gos, necessiten espai per córrer i ho fan, com
deia Frank Sinatra, “a la seva manera”. Quan veuen a un humà, no s’espanten
però tampoc salten d’alegria, es queden més o menys quietes, mirant de fit a
fit l’intrús o la intrusa. L’excursionista intenta llavors acostar-s’hi, puja
per uns pujolets, s’enfila per algunes pedres, quan de sobte, s’atura en sec:
un mascle imponent el rep darrera la pedra sense moure’s ni un dit! Els seus
ulls et fiten i les banyes semblen parlar per si soles. La barbeta li dóna uns
atractius però també maliciosos aires mefistofèlics, i l’excursionista, de
sobte atemorit en el més pregon del seu ésser, fa el senyal de la creu i se’n
torna amb la cua entre cames, sense mirar enrere, però preparat a arrencar a
córrer al primer esbufec que senti. Amb aquesta petita descripció he intentat
mostrar la naturalesa d’aquests animals tan entranyables i independents. Però
les cabres que hi havia al Zoo no eren de les més o menys domèstics, sinó de
les salvatges que campen lliures per les muntanyes. Per sort o per desgràcia,
romanien tancades en una gàbia.
Vaig buscar el mascle que l’altre dia m’havia clavat la mirada i al cap
d’una estona, el vaig descobrir sobre un roc, d’esquenes, com si em volgués
ignorar. El vaig reconèixer per la barba, llarga i una mica desfilada, i per la
cornamenta esplendorosa. Deuria ser el cap de la tribu, vaig pensar. De sobte,
el boc es va girar, va baixar uns esglaons d’aquella falsa muntanya i, a tan
sols un parell de metres, em clavà els mateixos ulls de l’altre dia. Tenia les
parpelles mig obertes però la mirada, fixa, indicava que l’animal estava
pensant. Pensant? Era correcta aquesta paraula? Vaig comprendre que havia
d’afinar el meu vocabulari si volia seguir venint al Zoo, en adonar-me que aquí
la majoria dels animals semblen filòsofs tancats en una Facultat de Filosofia,
en trobar-se sempre en actitud pensant, quan la realitat és que simplement
estan sense fer res, impedits de moure’s i per això quiets i pensarosos.
El boc em mirava amb aquella cara de dimoni que la tradició li ha
donat, no sé ben bé perquè, ja que sembla una bèstia força civilitzada, tot i
que hi havia alguna cosa d’inquietant en aquella mirada. Era com si tingués la
capacitat de travessar la màscara del meu rostre i endinsar-se vers les parts
més ocultes d’un. També haig de dir que la seva barba de cabró tenia un punt
d’impertinent, sobretot si li endevinaves una mena de somriure irònic mentre
rosegava restes de menjar. Però allò que més impressionava era la fixació de la
mirada, intensa i acerba. De sobte vaig notar que els dos cervells, el meu i el
seu, tenien molta cosa en comú, com si parlessin llenguatges muts idèntics.
Muts, sí, però que en qualsevol moment podien agafar forma i transformar-se en
paraules fosques i incomprensibles, però eloqüents respecte a la temàtica.
Quina?... Poder, sexe, instints… Vaig pensar que m’estava deixant influir per
la tradició i que en realitat les seves paraules no tenien res a veure amb les
truculències de sempre. Però sí que tenia l'absoluta certesa de que m'estava
parlant. De què? No ho vaig arribar a capir, però les paraules volaven per la
meva percepció com les fulles invisibles d'un arbre mut que tanmateix havia
escrit en lletres secretes el seu missatge.
Finalment em vaig decidir i, mirant bé que ningú m'escoltés, li vaig
dir:
- S’hi està bé al Parc?
- Relativament –contestà amb un català que semblava provenir de
les regions occidentals de l’anomenada Franja.- Lo menjar està bé, però
manquen les hores de sortida. Tenint lo Parc de la Ciutadella al costat, no los
costaria gaire deixar-nos passejar unes hores al dia, i no patíssiu, que
tornaríem tots. Què faríem per la ciutat entre lo tràfic? A més, si volen, nos
posen un xip a la orella i seria fàcil trobar-nos. Hi ha també altres
reivindicacions que s’haurien de pactar amb los companys de Parc, però crec que
aquesta és la principal. Sí, noto a faltar més obertura, i m’estranya que una
ciutat amb tanta fama de tolerància com és Barcelona, anti-taurina per decret,
permeti aquests abusos envers éssers vius com nosaltres.
Carai!, vaig pensar. Aquest boc se les sap totes. D’alguna manera,
s’anticipava a certes prediccions d’estudiosos sobre l’evolució urbana, que
diuen que en un futur no molt llunyà la gent incorporarà els animals a les
ciutats. Això succeirà quan s’hagi arribat a un cert nivell de consciència que
ens incorpori definitivament al regne animal del que molts es pensen que hem
sortit.
- I dels aquelarres, què? –li vaig preguntar a boca de canó.
El cabró m'escrutà i girà cua sense contestar-me. Però la mirada que
m’havia fet era prou eloqüent. Aquella bèstia era més sàvia i enigmàtica del
que un podia creure. Definitivament, m’havia fet un amic. Vaig decidir girar
cua jo també, i deixar-lo tranquil. De fet, s’havia amagat darrera d’una roca i
no el veia enlloc. No seria l’última vegada que parlaria amb aquell dimoni de
boc…
Abans de deixar aquest capítol amb la seva bèstia banyuda, vull
reflexionar en veu alta i dir que si en aquesta ocasió vaig poder dialogar amb
el boc, va ser perquè aquest es trobava en captiveri. Si l’hagués trobat a les
altes muntanyes on sol viure, segur que mai hauria tingut aquest diàleg tan
llarg i interessant. Mmmm, vaig pensar, no serà aquesta una de les
característiques pròpies dels Parcs Zoològics: poder parlar amb els animals que
l’habiten?...
No hay comentarios:
Publicar un comentario