La tortuga

(Versión en castellano)

 

Tortuga de las Islas Galápagos. Foto de AnuPrieto. CC BY-SA 4.0. Wikipedia.

Posats a parlar d’animals lents, no podíem deixar de fixar-nos en la tortuga, aquest animal que gaudeix de tanta simpatia entre els mortals, molt en especial entre els del gremi de les lletres.

En efecte, des de sempre s’ha tingut a la tortuga per un animal savi i filosòfic, a causa principalment de la seva lentitud però també de la seva longevitat, que li permet gaudir de vides quasi tan llargues com les nostres i en algunes ocasions, encara més. Conegut és el cas de Harriet, la tortuga que Darwin va atrapar a les illes Galàpagos i abandonà en un zoològic d’Austràlia. Això va ocórrer el 1835. Harriet va morir el 23 de juny del 2006, amb 176 anys, edat confirmada pels especialistes en tortugues que la van examinar. 

176 anys! Si el cargol multiplicava per dos les dimensions del temps a causa de la seva conquilla, Harriet l’estirà, el temps, tant com va poder, creuant els anys i els segles com un vaixell imbatible dirigit a l’esdevenir. A la fi va ser vençut per la mà implacable de Cronos, però ja n’havia vist tantes, de verdes i de madures, que sens dubte se’n moria de ganes de morir. No és d’estranyar que Harriet hagi inspirat a savis i artistes, i que fins s’hagi escrit una obra de teatre titulada “La Tortuga de Darwin”, escrita pel dramaturg de Madrid Juan Mayorga i representada per l’actriu Carmen Machi amb direcció d’Ernesto Caballero.

Quan s’han viscut tants anys, s’han viscut també moltes vides, com l’experiència indica als propis humans. Els cicles temporals, tan associats als biològics, geogràfics i còsmics, s’imprimeixen i s’acumulen en aquests animals de llarga durada, dotant-los d’una estranya i recargolada memòria que d’alguna manera exterioritzen en llurs morfologies visibles, que un bon lector sabria detectar en les estries de la seva pell o en les caòtiques micro-variacions dels seus escuts que el temps construeix segons estructurats criteris de simetria biològica.

Un animal amb aquesta longevitat de ben segur es deu identificar amb la memòria mateixa del planeta, una memòria ambulant proveïda de cuirassa i sempre tocant de peus a terra. Per cert, a una tortuga –o a un cargol– no tindria cap sentit fer-li la típica pregunta de “on viu vostè?”, en viure sempre allà on es troba. Quina consciència temporal de present i d’estar allà on s’està deu donar aquesta convicció tan orgànica i íntimament sentida capaç d’afirmar: “jo visc on sóc!”. I, a més, amb la memòria dels cicles còsmics i planetaris a sobre! Una lliçó pels terrícoles actuals, que de tant anar amunt i avall, ja no saben on vivim, quan la resposta és ben clara: allà on tenim els peus.

Al Zoològic de Barcelona, n’hi ha diverses de tortugues, sent la més espectacular una gegant que viu al costat del Rinoceront i de l’Hipopòtam, en un terreny limitat però suficient com perquè aquest impressionant animal pugui filosofar mentre passeja amb la seva proverbial parsimònia d’una punta a l’altra de la garjola. En realitat, no és cap gàbia sinó un espai obert, envoltat d’un petit arrambador, i que compta amb una escenografia que imita una arquitectura elemental, de portes baixes i ciclòpies, fetes a mida de tortuga. Imparteix classes en silenci a qui les vol escoltar sense pissarres i sense moure’s massa del terreny on està. Aquest senzill hàbitat tan sols separat del públic per una petita barana que no arriba als quaranta centímetres, ens indica perfectament les possibilitats de convivència d’aquests animals que podrien viure tan tranquils en els espais verds urbans, mínimament protegits per simples tanques de poca alçada. Una companyia assegurada en el temps per la seva proverbial longevitat.

Illustration from Brockhaus and Efron Encyclopedic Dictionary (1890—1907)- Wikipedia

Com s’explica aquesta longevitat extraordinària de les tortugues? Sens dubte els especialistes en aquests rèptils dotats d’una coberta òssia que fa de casa, d’escut i de càmera tèrmica, sabran millor que nosaltres els motius, com per exemple el seu lent metabolisme, de manera que algunes tortugues d’aigua poden estar moltes hores sense respirar. Ara bé, com humils usuaris observadors que som del Zoo, no podem deixar de fer-nos la següent reflexió: no serà aquest arnès ossi la caixa de ressonància que permet a les tortugues entomar els dies, els anys i les dècades, mentre la fan créixer amb una paciència de sant, ampliant a poc a poc els seus escuts, de la mateixa manera que els arbres elaboren la seva escorça?  Una caixa de ressonància feta de temps acumulat que és la cuirassa dorsal enganxada a la columna vertebral, de manera que aquesta s’alimenta directament del temps ossificat de la caputxa òssia que la recobreix… És com si la força energètica que flueix a través de la columna vertebral provingués del temps filtrat i emmagatzemat per la cuirassa, de manera que es podria dir que la tortuga viu en un temps que s’ha fet ella mateixa, després d’haver-lo filtrat, destil·lat i materialitzat en l’armadura que la protegeix. Extraordinari!

Això sí, al igual que tots els rèptils, la tortuga és un animal ectotèrmic, és a dir, que depèn per a la seva activitat metabòlica de la temperatura externa o ambiental. Es tracta d’un avantatge o d’un defecte? Crea una dependència envers l’entorn, això és cert, però per altra banda et permet viure sense haver de menjar tant, a diferència de les aus i dels mamífers, que ens passem tot el dia consumint i cremant calories. L’activitat és més reduïda, cosa que afavoreix la longevitat, ja que durant les hores més fresques no hi ha prou energia per moure’s. Depenen del sol, com els llangardaixos, els cocodrils i les serpents, però les tortugues poden fer servir la cuirassa de radiador, cosa que no els dóna més mobilitat –són lentíssimes com tothom sap– però sí els permet mantenir les seves constants vitals sense córrer d’un extrem a l’altre com els hi passa als altres rèptils, despullats a l’entorn. Això converteix les tortugues en uns éssers equilibrats i meditatius per naturalesa i obligació, i poc compulsius a l’hora d’alimentar-se. En dependre de la temperatura de l’ambient, viuen associats a l’entorn i als cicles còsmics i planetaris, de manera que dins la seva irracionalitat d’animal no autoconscient, practiquen en el dia a dia l’associació del microcosmos amb el macrocosmos, una de les màximes aspiracions dels savis i místics d’aquest món. S’entén que tots els pobles hagin doctorat a la tortuga en Filosofia i Lletres, tan nítides com són les evidències de la seva saviesa natural.

Tant la tortuga com el cargol són arquitectes de la seva pròpia casa que duen íntimament lligada al cos, en ser part substancial del mateix. Els dos animals es poden amagar en ella, un dins la conquilla, l’altre dins l’armadura. És potser aquesta característica de tenir casa pròpia allò que els fa tan propers a nosaltres. I a la vegada tan llunyans, en dur-la sempre a sobre. No hi ha dubte que, des d’aquest punt de vista, els dos són animals íntimament conservadors. Ara bé, es tracta d’un conservadorisme intel·ligent i orgànic, molt diferent a l’humà, més associat aquest als egoismes de la possessió. Se’l podria definir com un conservadorisme que té a veure amb la captació, el filtratge, l’ús i l’emmagatzematge del temps i de l’energia, dues paraules que tornen bojos als humans. Temps i Energia... Sense tants escarafalls i amb tecnologies de base, cargols i tortugues ens poden ensenyar sofisticades i refinadíssimes metodologies sobre aquestes qüestions tan importants. Crec que les actuals inversions d’I+D dels estats i de Catalunya en particular, haurien de tenir en compte l’estudi dels cargols i de les tortugues, amb la intenció d’incorporar al nostre saber l’antiquíssima saviesa d‘aquests animals. Perquè córrer tant quan és millor anar a poc a poc? Des d’un punt de vista més centrat en els aspectes simbòlics i filosòfics del tema, són els monestirs i les universitats humanístiques les que s’haurien d’aplicar al seu coneixement.

Del « tempus fugit » dels humans, aconseguir el « tempus meum» de les tortugues, què més podem desitjar?