El lloro

Loro del Amazonas. Foto Wikipedia..

(Versión en  castellano)

Ja a l’inici d’aquests textos d'Animàlia hem citat el lloro com un dels animals més intel·ligents que existeixen. Afirmació que desperta no pocs somriures als escèptics, els quals argumenten que d’un cervell tan menut poca reflexió es pot esperar.  I tanmateix, no sóc jo qui ho afirma sinó els científics que ho han investigat i s’han sorprès de les seves immenses capacitats.

Va ser notícia fa anys el cas d’Alex, un lloro gris de cua vermella criat als Estats Units capaç de pronunciar 150 paraules diferents, reconèixer els noms dels colors, distingir conceptes com gran i petit, entendre numeracions fins al sis i, el mèrit més important, no repetir-ho tot com un lloro! Alex, un joc de sigles en anglès (Experiment d'Aprenentatge Aviari), nasqué el 1976 i fou adquirit per la psicòloga animal Irene Pepperberg, responsable del seu ensenyament. Morí el 2007, a l’edat de 31 anys, jove encara perquè els lloros solen viure fins a 50 i més anys. Pel que sembla, Alex ha revolucionat els conceptes que fins ara es tenia sobre aquest tema, plantejant múltiples incògnites sobre la intel·ligència animal.

A Catalunya sempre s'ha tingut amb molta estima el lloro, com ho indica aquest poema popular de Sabater i Aribau que de petits recitàvem i que la meva mare se sabia de memòria, que porta per títol “Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico”, el qual comença amb aquests versos famosos:

Un senyor de Puerto Rico

al balcó tenia un lloro

de rica ploma i bon pico:

un lloro dels que fan oro,

dels lloros que costen pico.

I després d'unes llarguíssimes i recargolades trifulgues on s'explora tota la combinatòria de les rimes acabades en “oro” i en “ico”, acaba el poema:

Veu això l'amo del lloro.

Es tira damunt del mico.

Mata el mico, mata el moro,

i, mort moro, mico i lloro,

fa un farcell... i a Puerto Rico![1]

Respecte a la meva pròpia experiència, sempre he sentit una especial fascinació pels lloros, tot i que mai n’he tingut cap a casa. Ja de nen em fascinava la imatge del  Captain Flint,  el lloro de la fantàstica novel·la d’Stevenson “L’Illa del Tresor”, sempre a les espatlles de Long John Silver, lloro que havia sobreviscut al pèrfid pirata Flint i que cantava la cançó “Fifteen men on a dead man's chest. Yo ho ho and a bottle of rum!...”. Recordo que durant la meva primera estada a Bristol, no vaig parar fins trobar un pub anomenat “The Spy-glass” (en la novel·la, la taverna propietat de Long John Silver) on en efecte hi havia un lloro, molt callat aquell dia. Malgrat tractar-se d’una pura escenografia per atraure clients, em vaig emocionar profundament en aquell recinte de parets atrotinades, on un vell lloro rumiava en silenci les antigues glòries piratesques dels vaixells britànics que sortien del port de Bristol…

Es diu que el lloro sol establir una relació de parella amb el seu amo, i això jo ho he vist en la persona del meu germà i Miki, un lloro gris de cua vermella que va tenir una temporada. El vincle creat entre aquella bestiola i el meu germà era increïble: al matí, sempre li deia: “Bon dia, estimat!”. Era normal sentir-lo cridar: “Hola, estimat, vine, vine…” mentre movia el cap perquè l’acariciés. Ballava i cantava La Cucaracha amb perfecte ritme i dicció, i quan li preguntaves pel Barça, contestava: “una llufa!”. Al sonar el telèfon, cridava: “Sí, digui?...!”. I quan el seu amo marxava de casa, s’acomiadava dient: “Adéu, estimat, porta’t bé, au, adéu…”. El problema va ser quan qui era llavors la seva dona, segurament gelosa del lloro, va portar a casa un gos d’aquests petits que no passen del pam i mig, però que solen ser molt nerviosos, mimats i horriblement cridaners. Com és d’esperar, el conflicte entre els dos animals de companyia no trigà a esclatar. Està vist que una acumulació de “pets” no és bona cosa per a la convivència... El lloro, davant d’aquella intromissió, de seguida contraatacà dient al seu contrincant: “Néstor, vine aquí et dic, vine aquí!...” o bé “Néstor, passa al racó, au, passa al racó!!”. El conflicte es va resoldre per capitulació del més sensible i evolucionat: el lloro, traumatitzat per la insultant presència del gos i malgrat plantar-li cara amb valentia i xiscles esfereïdors, es va començar a arrancar les plomes. Van haver de treure’l de casa, i malgrat estar molt ben cuidat a la nova llar, va morir al cap de dos anys a causa d’una insuficiència renal. O més aviat, diria, per una insuficiència amorosa.

També se sol dir que els lloros només repeteixen allò que se’ls ensenya, però la meva mare m’explicava que de petita, a l’escola on anava, un lloro a qui li ensenyava una presa de xocolata sense donar-li mai ni un bocí, acabava sempre cridant: “Burrra, burrraaa!”. És a dir, quan s’indignava sabia perfectament la paraula que havia d’utilitzar, sense mai equivocar-se. De la mateixa manera que mai se li ocorria al Miki dir “bona nit” al matí o, a l'inrevés, “bon dia” a la nit.

Al Zoològic de Barcelona, els lloros ocupen unes gàbies situades gairebé davant dels «grans gats» i la veritat és que se’ls veu una mica atapeïts en uns recintes que, donada la categoria d’aquests animals, haurien de ser més grans. L’avantatge que tenen és que estan tots junts, papagais, lloros, cotorres i periquitos, cosa que els hi deu donar una certa sensació selvàtica a més a més de distreure’s amb el brogit que fan els uns i els altres. Desconec si els més hàbils reben lliçons de llenguatge, com seria d’esperar. Si així fos, s’entén que podrien constituir una de les atraccions més brillants del Zoo, en ser l’única espècie capaç de comunicar-se a través de paraules amb el públic. Segurament haurem d’esperar encara noves generacions de lloros i noves generacions de científics perquè això succeeixi. Als nens actuals els hi diria, per tant, paciència, fe i esperança, ja que en un futur pròxim això i molt més els hi serà atorgat.

Fixem-nos ara en els trets d’aquests ocells exquisits que són els lloros i als quals bé se’ls podria qualificar d’”aristocràtics”, donades les altes qualitats de llur condició animal. El que més ens estranya és que unes bèsties que no tenen ni braços ni mans, i que a més a més no passen dels trenta o quaranta centímetres d’alçada, siguin capaços de parlar i mostrar signes d’intel·ligència. Són ocells i poden volar, això sí. Provenen per tant dels extingits dinosaures, cosa que en aquest cas no ens diu res d’especial, però sí que dins de la seva memòria genètica deu haver-hi encara restes de la grandesa antiga d’aquestes bèsties extingides, que dominaren durant milions d’anys els hàbitats de la Terra. El que sí ens diuen els actuals ocells és que els dinosaures deurien ser uns éssers bastants cridaners, potser fins i tot cantaires i musicals, amb una varietat de tons increïble, des de les profundes goles dels més agegantats que deurien sonar com òrgans d’església, fins a la subtilitat refiladora de les espècies més petites i agitades. En tot cas, es pot dir que els ocells han tingut milions d’anys per refinar els seus sistemes vocalitzadors de cant, i és evident que els més destacats han estat la família dels lloros i dels periquitos, de bec corbat i cap rodó. Amb cervells mancats de còrtex i sense cap lòbul frontal, són capaços nogensmenys de repetir, relacionar, entendre, ordenar i respondre segons una lògica que els estudiosos comparen a la d’un nen de quatre anys.

Veure’ls caminar és un espectacle molt graciós, en balancejar els seus cossos immensos en relació a les potes, curtes i poc destres. Però com tots els ocells, la seva especialitat és volar, malgrat no ser de llarga volada. Prefereixen entretenir-se a xerrar i cantar tot el sant dia més que a desplaçar-se per les distàncies. Atents i xafarders, pesquen allò que passa per l’entorn. Sens dubte deuen tornar boges a les mones i a molts altres animals arboris, en imitar llurs sons amb esgarrifosa exactitud. Una experiència que encara no s’ha fet és posar un lloro a un teatre d’òpera: segur que la seva capacitat de memoritzar àries senceres i de cantar-les en aguts pinyols sorprendria a més d’un. A la llarga, un cop s’hagin establert tècniques segures d’aprenentatge, no estaria gens malament incorporar-los a la secció animal de l’orquestra, junt amb els elefants de trompa afinada, els burros bramaires o les corals cantaires de rossinyols, canaris i periquitos. Els lloros, amb la seva increïble capacitat imitadora, podrien ocupar perfectament dins l’orquestra el paper de “covers, és a dir, suplents dels instrumentistes en baixa.

Mirar els ulls d’un lloro mentre xerra i xiula, et permet comprendre una mica la sensibilitat exquisida d’aquestes aus. A mi em sembla que la seva facilitat de rèplica, capaços de duplicar els sons naturals que escolten, és la base de llur intel·ligència. Així com la consciència humana va néixer a partir del fenomen reflexiu, pel qual els primers homínids se sabien “dobles” en veure's reflectits en els altres éssers vius de la terra, de la mateixa manera els lloros adquireixen una primitiva consciència de dualitat en replicar els sons que escolten. Saben que tot allò que senten es pot doblar, i que ells són capaços de fer-ho. I la dualitat associada a la percepció és un primer indici d’espai mental i de consciència. Es tracta d’un primer esglaó, ben cert, però real i tangible.

Però a més de llurs habilitats mimètiques, tenen una enorme capacitat d'empatia per captar els nostres pensaments, sentiments, estats d'ànim i energia, i molt sovint ens obliguen a enfrontar-nos a nosaltres mateixos en reflectir allò que ens passa per dins. És a dir, tenen també capacitat de reflexió psicoanalítica! És per tant lògic que els lloros es vagin tornant més llestos a mesura que s’accentuï i es profunditzi la seva relació amb els humans, a base de repeticions, preguntes, respostes i hores de convivència –i a l'inrevés, els humans ens tornem més humans i auto-conscients a mesura que s’accentua la convivència amb el lloro. Quan més “dualitats” estableixen, millor poden relacionar el concret amb l’abstracte, en adquirir l’hàbit de fer-ho dia rere dia.

Aquesta consciència es mostra també en llur manifesta capacitat de burla, en replicar els sons del gos, del gat o de la mona amb sarcàstica intencionalitat. És a dir, ultra un primer esglaó de consciència, tenen sentit de l’humor, i això encara els fa més intel·ligents i propers a nosaltres, els humans. Clar que es tracta d’un sentit de l’humor particular, de lloro si es vol, però humor en definitiva. I això no sempre es troba en els animals. Hem de recórrer als primats, els nostres cosins germans de l’evolució, per trobar primitives mostres d’humor semblant al nostre.

Els lloros del Zoològic ens miren des d’un enigma profund que jau tancat a les seves gàbies i que només s’anirà desvelant amb la irrupció de nous lloros parladors associats als humans. Ara per ara, els nostres pisos no són els llocs més idonis per acollir aquestes bèsties tan refinades com són els lloros, però el futur que sens dubte ens portarà habitatges més amples i oberts a la natura, farà que cada habitant del planeta tingui sempre un lloro al seu costat: mentre la serp ens parlarà de profunditats insondables del nostre inconscient, el lloro ens recitarà a l’oïda frases corprenedores d’una combinatòria enjogassada i genial de les paraules. Quan això succeeixi, el món viurà sens dubte una explosió de consciència amplificada, amb profusió de ràdios i televisions especialment adreçades a lloros i periquitos, no per aixecar-los la camisa ni per atordir-los, sinó ben el contrari, per despertar en ells les seves més agosarades capacitats creadores, bèsties que a poc a poc aniran desenvolupant llurs poderoses potencialitats d’intel·ligència.

---

[1]     Es troba publicat aquest poema al llibre “Versos humorístics catalans”, Biblioteca Popular, Primera Sèrie, Editorial Millà.