El gos.

(Versión en castellano)

Mosaico romano. Foto Wikipedia.

Estic segur que més d’algun haurà pensat: aquest senyor s’entreté amb animals molt interessants, sí, però poc essencials i molt perifèrics respecte a la nostra espècie. Per a quan una menció del gos, l’animal més proper i amic de l’home, que comparteix amb nosaltres casa i a vegades una intimitat que supera la de la relació dels humans entre si o de l'home amb la dona?

Potser tingui raó aquest lector i toqui ara encarar-se amb l’amic per excel·lència i més antic dels humans, ja que es calcula que ens acompanya a caçar des del Paleolític Superior com a mínim, és a dir, durant els llargs mil·lennis en què vivíem pujant i baixant paral·lels a remolc de les glaciacions, seguint els ramats de rens i vivint en cabanes i a vegades en coves, on els més agosarats s’hi esmunyien per pintar-hi, als forats recòndits, bisons, mamuts, cérvols… Més de quaranta mil anys de convivència!  I de ben segur qualsevol dia trobarem vestigis d’una relació encara més antiga, potser fins i tot els gossos acompanyaven als Neandertals, els nostres germans cosins de l’evolució, i perquè no als mateixos Australopitecs, o a la eva Lucy, o als més antics primats de la branca dels homínids…. Es podria dir aquí que els orígens d’aquesta amistat es perden en les boires de la llegenda o, més concretament, als albors de la nostra història.

Sí, un gran amic de l’humà i, per això mateix, un animal que cal mantenir a distància, com passa també entre nosaltres mateixos, o entre els components d’un matrimoni o d’una família, ja que com diu el refrany, “de llàgrimes de dona i coixera de ca, no hi ha que fiar” o “a tothora el gos pixa, el nen plora i l’home crida”, etc.

Al Zoològic no hi ha gossos. S’entén, el públic no acceptaria veure aquest animal tan humà tancat en una gàbia. Ens trobem aquí davant de la bèstia a la qual els humans més ens hi hem projectat, especialment en les dues darreres centúries, des de que la família ha començat a esmicolar-se i els problemes de soledat de molts individus s’han solucionat a través de l’animal de companyia per excel·lència: el gos. Animal de companyia… Una fórmula que defineix una professió, un caràcter, un estil. N’hi ha d’altres: el gat, el periquito, el canari, el lloro… Però per damunt de tots, el gos. Ja abans he postulat el burro com l’animal de companyia del futur, però em temo que encara estem molt lluny per acceptar aquestes sofisticacions de l’esdevenir… De moment, ens harem d'acontentar amb el gos.

Animal de companyia… Aquesta estranya professió, de les considerades noves i modernes, molt urbana, pertany al sector dels serveis, junt als cambrers, netejadors, logístics hotelers i de viatges, acompanyants femenins i masculins, escombriaires, conductors de tramvies, metros i autobusos, programadors de teatre, titellaires, empleats de banc…. Crec que en un futur no molt llunyà, aquest lloc de treball estarà molt sol·licitat per animals de tota mena, inclosos els humans, s’hagin o no barrejat genèticament amb altres espècies del Regne. Ja comencen a haver-hi “persones de companyia”, de moment centrades en la gent d’una certa edat, però estic segur que ben aviat començaran a sortir “homes i dones de companyia” que s’oferiran per a marits i esposes, amb unes qualitats i unes prestacions de servei semblants a les del gos –fidelitat, alegria de rebuda, acompanyament de passeig, vigilància de casa, etc– més les normals de la vida íntima i de la llar.

No hi ha dubte que aquesta nova modalitat de persones de servei acabarà amb les crisis matrimonials, ja que les parelles deixaran per obsoletes les fràgils bases amoroses i les substituiran per sòlids contractes laborals de convivència, clars i explícits, ben regulats per la llei. L’amor quedarà així desplaçat a altres franges de la vida, com ja feien els antics grecs, que mai barrejaven espais i funcions tan diferents, amb la diferència de que ara això serà factible tant per als homes com per a les dones. Per acabar aquest tema, indicar només com el futur ens portarà segurament figures genèticament modificades del tipus “home gos” o “dona gossa” de companyia, les quals acompliran les seves funcions amb unes qualitats de prestació de servei a anys llum de les actuals.

Mentrestant, però, tenim el gos i els necessitats s’hauran de satisfer amb la seva companyia tot esperant que el futur tregui les orelles per l’horitzó. Es tracta d’una limitació? Si ens oblidem del futur i tornem a la nostra realitat present, veurem que les seves virtuts segueixen sent tan altes i poderosos com sempre han estat. Per molt que el tòpic ens ho vulgui rebregar per la cara una i altra vegada, el cert és que l’estima entre un gos i el seu amo pot arribar a ser tan intensa com verdadera. Coneguda és la frase de que els gossos estimen amb més fidelitat que les persones. Ho he vist en múltiples casos i és una veritat irrefutable. També he vist gossos que, emmirallats en amos de malsanes intencions, són capaços d’arrencar una cama al primer que se li acosti. En aquest sentit, és evident que la certesa científica de que tots els gossos provenen del llop cobra de tant en tant la seva penyora, per a bé i per a mal. L’element salvatge i feréstec existeix, tots els gossos porten la seva “bèstia” a dins, i no se us ocorri acostar-vos al seu plat de menjar. Són animals, què carall, com nosaltres! Però per regla general, podem assegurar que el tracte amb els gossos comporta un balanç positiu, plaent i gratificant. A ell ens hem d’atènyer, doncs, per ser justos amb aquesta espècie tan entranyable com curiosa.

Curiosa sobretot per la varietat de formes que presenta. Aquí d’alguna manera ens hem avançat increïblement al futur, acomplint al peu de la lletra aquesta possibilitat de modelar al nostre gust, caprici i necessitat, les formes vives de l’existència. Volem un gos que serveixi per caçar conills? Aquí el tenim. Un per localitzar trufes al bosc? Jo n’he vist més d’un. Un altre per lluitar i controlar els ramats de braus? Ara es passegen tan tranquils per la Rambla. Un per pasturar ramats de bens? N’hi ha a dojo. Un que es fiqui pels forats on s’amaguen les guineus? A Anglaterra no paren de treballar. I no es distingeixen pel color de l’iris dels ulls, o pel color d’una pota o de la cua, sinó per la forma sencera de l’animal, ja que molt sovint els diferents tipus de gossos són tan i tan distints entre si, que hom diria que es tracta d’espècies separades: uns propers a les rates, altres als llops, aquests als porcs, els altres als óssos o a les llonganisses… I no és així, ja que dos gossos, siguin de la raça que siguin, poden sempre encreuar-se entre si i tenir descendència, la qual serà una barreja formal dels dos originaris. No és això una meravella? I no és un avís de cara al futur del què ens pot passar a nosaltres, els humans, si continuem amb els nostres experiments? Creïble i desconcertant…

En aquesta qüestió de la multiplicitat de formes, hi ha gustos per a tothom. Un veu pel carrer amos passejant a gossos tan diferents entre si, que meravella la varietat de gustos i d’amors que pot haver-hi en la societat humana. Des de sempre, aquesta varietat ha inspirat a fotògrafs, dibuixants i caricaturistes, que han trobat relacions del tot insòlites entre home i gos. El repertori és molt extens i remetem l'interessat a les enciclopèdies i als tractats existents sobre aquest assumpte.

Tornem nosaltres al Zoo i veiem quins són els gossos que els empleats municipals hi han posat. D’entrada hi ha llops. D’ells venen totes les nissagues, per exòtiques que siguin. És interessant fixar-se en el llop, pare d’aquesta gran família de criatures de la Terra. Té a la vegada un aire noble i un aire innoble. Impressiona per la seva fesomia feréstega, però a la vegada sembla que miri de reüll, que tingui sempre alguna cosa per amagar, com si estigués tramant des d’una doble personalitat alguna jugada. La seva mirada ambigua mostra signes de mala consciència. Absurd, ja que sabem molt bé que els animals no en poden tenir, de mala consciència, però no puc evitar de veure-ho. Aquest gest també l’he vist als gossos, quan saben que han comès alguna malifeta i dissimulen remenant la cua i arrossegant-se per terra, mantenint la distància. Serà aquest germen estrany de mala consciència, ja present als llops, allò que els va acostar als humans? En aquest aspecte, ens hi assemblem molt, tot i que ells ens guanyen en penediment i en la gestualitat que li escau.

Mirem, per exemple, un gos llop. Es tracta d’una de les modalitats més nobles i elegants de l’espècie. Al Zoo no el tenen, ja que ningú comprendria que un animal de tan altes qualitats “humanes” estigués tancat en una gàbia, quan podria trobar-se en llibertat i servint per a alguna tasca de servei públic. Jo, la veritat, els prefereixo sense cap especialitat, sobretot les de tipus vigilància, ja que no hi ha res més angoixós que veure un d’aquests gossos que porten els policies fronterers o els vigilants de metro, sempre lligats i ensumant, capbaixos i amb molt poca bonhomia, tot i que segurament deuen ser molt bon jans. Una altra cosa són els ensinistrats a guiar a les persones cegues: aquí realment un es queda admirat i sorprès de la saviesa, la paciència i el bon cor d’aquests animals, que semblen compartir amb l’amo les seves cuites i necessitats més íntimes.

Vull citar també un gos llop que tenia un veí meu a un quart de casa de la Barceloneta on vaig viure-hi una temporada, per l’immens record que en guardo. D’una estampa noble i poderosa, aquell gos llop, que semblava estar destinat a ser un general de gossos per no dir un rei o almenys un mariscal de camp, era d’un tarannà pacífic, tranquil, amable i sol·lícit com mai he vist en cap animal. Quan veia una persona, s’apartava de l’estreta vorera per deixar-lo passar. Quan jugava amb un cadell o amb un gos petaner d’aquests petits i diabòlics, ho feia amb una docilitat i una cura increïbles per no fer-li mal i quasi es podria dir, per no ofendre’l amb la seva superioritat física. Tots els seus companys se l’apreciaven molt, suposo que a causa d’aquestes virtuts, i per això sempre venien a importunar-lo i a jugar amb ell. Però aquesta humilitat mai li treia dignitat, ans al contrari, el revestia d’una categoria encara més superior, la qual es desplegava en tots els seus atributs quan jeia relaxat i filosòfic a l’andana, indiferent als cotxes, als nens, a les pilotes i a les persones, rumiant sense rumiar, deixant simplement el temps passar mentre respirava la magnitud de la seva grandesa. Aquell gos encara rau al seu lloc, cada dia més vell i més savi, segurament amb ànsies de deixar aquest món que no està fet per a ell, massa sorollós i histèric. I quan se’n vagi a l’altre barri, ho farà sens dubte amb la mateixa discreció i bonhomia amb la que ha viscut durant tota la seva vida. Tan digne em sembla aquest animal, que quan vaig a la Barceloneta, el busco per saludar-lo i acomiadar-me'n, conscient de que es tracta d’un ésser superior, a molta distància dels seus veïns tant gossos com humans.

També és curiós constatar com els gossos s’acosten a la psicologia dels seus amos, fins al punt de compartir les seves dèries i els seus sentiments més íntims. Un amic meu d’aquests inquiets i neguitosos que seguia menjant-se les ungles als cinquanta anys, tenia un gos petit i llanut, un d’aquests hiperactius que semblen senyors anglesos amb bigoti, a causa dels pèls rossos que li cobreixen el cos i el cap. Tenien una relació molt bona, llevat d’un costum que el gos havia agafat quan es trobava sol a casa: rosegava tots els mobles del menjador. Mentre un es menjava les ungles, l’altre es menjava els mobles. No hi havia altra explicació. Va haver de traspassar-lo a un altre amic que no es menjava les ungles, i el gos d’immediat deixà de rosegar cadires, potes de taula i butaques.

Ja que hem parlat del gos, hauríem d’esmentar la hiena, que tant se li acosta malgrat pertànyer a l’espècie dels hiènids (tot i que també és de la família dels cànids) i estar dotada d’unes qualitats molt més indignes i indecorosos que els llops. Es diferencien d’aquests per la mesquinesa i els atributs roïns que se’ls hi suposa, que manifesten amb les sinistres riallades que han fet famosa aquesta espècie. Riuen i mengen carronya, les males bèsties, en companyia dels voltors i d’altres bestioles desagradables, un cop els esforçats caçadors han abandonat les seves preses. Al Zoològic fan una mica de pena, ja que llur maldat no es pot manifestar en tota la seva grandesa, en no haver de disputar i robar carronyes pel món. Per això sembla que van sempre amb la cua entre cames, escarnides i sense ganes de riure.

Al Zoo de Barcelona hi ha també uns quants licaons, una mena de gossos salvatges propers als llops però dotats d’unes formes nobles i elegants. Habiten al sud del desert del Sàhara i mostren una gran intel·ligència en la caça, amb estratègies de grup molt avançades de persecució i atac. Per desgràcia, i com succeeix amb els llops, es troben en aguda fase d’extinció, i crec que és una de les espècies que els Zoos poden acabar salvant per a l’esdevenir.

Per acabar aquest capítol del gos, només ens queda parlar dels trets que ens semblen més distintius  i particulars d’aquesta espècie. Oblidem-nos del llop, que ja hem tractar i definit prou, i contemplem un espècimen qualsevol de gos, sigui petit o gran, indigne, noble o petaner. Sorprèn la seva respiració ràpida, cosa que li fa treure la llengua sovint i li dóna molta set, sobretot quan han corregut una estona. Una activitat pulmonar que crec està en la base de la seva reconeguda bonhomia. A diferència dels gats i dels felins, que poden tenir ungles poderoses i agressives, les potes dels gossos són inofensives, malgrat que els exemplars més grossos poden arribar a tenir molta força i a esgarrapar una mica. Mosseguen i poden fer molt mal, això és cert, però per alguna raó i per regla general, prefereixen ensumar abans de mossegar, és a dir, posen un element reflexiu per davant de l’agressiu. S’ho miren, s’ho ensumen i s’ho pensen. Sens dubte l’olfacte poderosíssim que tenen té a veure amb aquesta tendència a la reflexió.

Però potser allò que més els fa diferents respecte als altres animals és la mirada. Els seus ulls solen ser atents, expressius, sol·lícits i plens d’empatia. Vol dir això que són capaços de comprendre i assimilar emocions a través de la mirada, com tantes vegades hem pogut comprovar nosaltres. S’ha descobert no fa gaire que els gossos, a diferència dels llops, tenen uns muscles que els aixequen la part interior de les seies, per inspirar tendresa als humans. El muscle, anomenat levator anguli oculi medialis o LAOM (i), s’hauria desenvolupat recentment i s’explicaria per la interacció amb la nostra espècie. Un truc de mimetisme que buscaria una semblança amb la mirada dels infants, d’ulls molt oberts.

Per cert, la seva capacitat mimètica em fa recordar a un gos que vaig tenir un cop, fa molt anys d’això, que es deia Feixuc i que udolava quan jo tocava la flauta. Era una resposta automàtica, i podia passar-me mitja hora tocant, que ell ho feia udolant. Era com si cantés, amb la mirada perduda a l’infinit i un udol vellutat que pujava i baixava per l’escala tonal amb una certa sintonia amb el so de la flauta, mentre romania mig ajagut i el morro estirat. Encara el sento quan tanco els ulls i agafo una flauta.

Tornant enrere i a tall de conclusió, podem afirmar sense cap mena de dubte que els gossos connecten amb nosaltres a través dels ulls. Una mirada que no volen imposar, sinó que és simplement atenta, receptiva i mimètica. No tenen l’orgull ni la voluntat ni l’ambició de l’humà, emocions que desconeixen i de les quals no recelen. No competeixen, per tant, amb nosaltres, i això obre les portes a l’entesa i a la seva submissió jeràrquica. Una submissió històrica però que sempre s’ha mantingut dins uns límits de dignitat reconeguts per ambdues parts. És a dir, amics de l’humà però lliures en el seu espai i en la seva dignitat. Quelcom que avui no sempre succeeix, com tothom sap.

(i) Veure aquí.