El Rei Lleó

(versió en castellà)

Quan parlem del Zoològic i dels seus habitants, un dels que més crida l’atenció del públic és el lleó. La raó és clara: pertany a la Casa Reial selvàtica i, malgrat no utilitzar cap ceptre, la corona se li dóna per suposada. Aquesta principalitat jeràrquica explica moltes coses: d’entrada, que sigui l’animal més feliç del Zoo. Sabut és que el lleó sol passar-se el dia dormint, ajagut al sol espantant les mosques amb la cua. Es diu que és la lleona qui caça i que el lleó es limita a rugir i, com és d’esperar, a menjar-se les millors parts del botí. Després, puntejat pels badalls, acostuma a fer la sesta durant hores (20 al dia, segons sembla). Al Zoo, aquest costum encara es realitza amb més exactitud, ja que ni tan sols ha de sortir a caçar: els empleats del Parc porten al Lleó diàriament el menjar. Això no és cap crítica ni els altres animals de l’entorn ho veuen com un privilegi insultant: tothom accepta aquesta reialesa natural sustentada per la cabellera que el caracteritza, així com per la naturalesa extraordinària del seu rugit.

Kevin Pluck [CC BY 2.0 ], via Wikimedia Commons

Es tracta d’una condició, la seva, perfectament assumida per grans i petits, felins i cèrvids, aus i rèptils. Potser no per les puces ni per les rates, aquestes bèsties impertinents i mal educades, però no deixa de ser l’excepció que confirma la regla. Ningú li nega ni el títol ni el paper. I sense ell ser-ne conscient, d’alguna manera sí que ho és, com ho manifesta la tranquil·litat del seu gest, que s’imposa sense haver mai de justificar-se. Al Zoo, aquesta condició reial s’accepta i es respecte: tant els empleats municipals, veterinaris i investigadors, com el mateix públic, saben que una corona invisible roman sempre al seu cap, de la mateix manera que els reis actuals dels humans no necessiten portar els seus distintius de gala cada dia. La verdadera diferència entre els uns i els altres radica en el fet de que els reis de naturalesa humana sí que necessiten disfressar-se i posar-se la corona de tant en tant, ni que sigui un cop a l’any i un cop a la vida, indispensable perquè la gent se’n recordi, mentre que el lleó, llevat dels dibuixos animats i les caricatures, en la vida real mai porta corona. Pel demés, les similituds són grans: en ambdós casos, no se’ls hi exigeix cap treball i es passen la vida sense fer pràcticament res. Només han d’”estar” i “ser”, i de tant en tant, “rugir”.

Després d’aquestes paraules introductòries al lleó, es comprendrà que quan vaig entrar al Zoo per començar a redactar aquesta crònica, una de les primeres coses que vaig fer fou visitar el Rei de la Selva. Era una manera d’homenatjar-lo i de sotmetre’m a la jerarquia. Vaig arribar i allà el vaig veure, bé, a les lleones és a qui vaig veure, ja que cap dels senyors era a la vista. De sobte en vaig descobrir un: ajagut entre un grup de lleones. El cap reposava sobre una roca i de lluny es diria un farcell de pells daurades. En veure’l així adormit, vaig pensar que semblava un rei destronat. Pobre lleó! I tanmateix, quina presència i quina distinció! Quin rostre de majestat i d’imperi! Quina serenitat dura i indiferent! Quina amplitud de front règia i magna!... I això que dormia!

Per veure’l bé, vaig haver d’esperar una estona, però al final va aixecar el cap, mirà el públic, parpellejà dos o tres cops i, de sobte, obrí la seva boca en un regi i magnífic badall. Les càmeres de fotografiar del públic, que havien esperat aquell instant amb ansietat, van disparar totes alhora, sense que al Lleó li importés un rave. En acabar el badall, recolzà de nou el cap i tornà a la seva somnolència.

Sí, no hi havia dubte, la meva primera impressió havia estat correcta: sota aquella aparença de lànguid avorriment, el Lleó era el més feliç dels habitants del Parc. Vaig comprendre que el Lleó exercia el seu càrrec amb vocació, i que era al Zoo on millor s’expressava la seva règia lleonitat.

A més a més, de tots els seus companys de Regne, crec que el Lleó és qui té més justificada la seva reclusió. No perquè hagi fet res de dolent, ja que la majoria dels lleons que habiten als parcs zoològics de les ciutats solen ser bones persones i no tenen afers pendents amb la justícia, ni la divina, ni la humana ni l'animal. No, el seu càstig, si de càstig es pot parlar, és pel símbol que representa: el poder regi, la Monarquia. Posar-lo en un Zoo és encaixar-lo en una constitució. Els molesta això? No ho crec: s’hi viu bé, el sou no és dolent, la feina és poca i es mantenen les distincions. És des del costat del Símbol que poden sentir alguna picor, o més ben dit, una certa nostàlgia. Però els humans han après, al llarg dels segles, que és millor tenir-los en una gàbia, ni que sigui daurada. Que llueixi la seva prestància, sí, però entre quatre parets. 

Vincenzo Gianferrari Pini [CC BY-SA 2.5 it ], from Wikimedia Commons

Per acabar d’enlairar la seva figura, res millor que veure allò que passa quan se l’exhibeix al circ –o se l’exhibia, ja que em sembla que ho han prohibit-. Ho he vist diverses vegades, en directe i per televisió. El domador, disfressat de Tarzan, busca sempre l’impossible: ser ell el Rei, destronant a qui ho és per llei natural. Recordo que la seva figura, heroica entre les feres, mai assolia la reialesa que buscava. Era com si un domador simi pretengués ser humà domant a uns humans. Podia vanar-se de la seva valentia, i això ningú li ho discuteix, i encara de molts altres atributs tots ells dignes i meritoris (gràcia, art, tenacitat, astúcia, picardia, mà esquerra, voluntat, heroisme, elegància, traça…) però mai la brillantor de la corona passava d’un cap a l’altre. Donava la sensació que les feres obeïen per educació, com ho fan els reis coronats quan assisteixen a les desfilades, als casaments o a les inauguracions, per no deixar en ridícul a qui els donen de menjar, actuant amb afecte i fins i tot amb moixaines envers el domador, per exemple deixant-li posar el cap dins la seva boca sense menjar-se-la. I és que sap molt bé el lleó que, per molt que l’altre ho vulgui, la corona no li treu ningú. Perquè la corona és ell.

Arribats aquí, cal tornar enrere i centrar-nos de nou en l’enlluernament que ens ha provocat la imponent presència d’aquesta fera. Reialesa? Més aviat hauríem de parlar de Dignitat per indicar les qualitats i la valoració que el lleó ens desperta. Els seus atributs, que considerem elegants, majestuosos, nobles, dignes, indiferent a les futeses, no són més que el mirall on nosaltres hi projectem totes aquestes qualitats les quals troben un model natural on encarnar-se.

Però quan va començar aquesta mania i tot aquest sarau de les projeccions? El lleó, rei. La tortuga, sàvia. El cavall, noble. El burro, ruc... Que pesats que som... I tanmateix, crec que constitueix una de les aptituds principals dels humans. Milions d’anys d’observar-nos els uns als altres van fer que a la fi, una de les espècies, la nostra, s’adonés de les diferències. El primat homínid que se separà de la branca comuna dels ximpanzés fa sis milions d’anys va intuir que mirar era veure l’altre, endevinà la dualitat essencial de la percepció i, en la distància entre el que mira i el mirat, va néixer l'espai per a la consciència amb una miqueta d’autoconsciència. Des de llavors no hem parat de qualificar i d’ordenar els models que la natura ens ofereix, projectant a cada forma una o diverses de les nostres qualitats desitjades o menystingudes. Així es crearen les primeres cultures animistes, que més tard pujaren de to amb les divinitats zoomorfes per acabar amb déus personalitzats.

Observar els animals des de la nostra capacitat de projecció i des de la ingenuïtat d’una percepció apriorística, tot gaudint-ne sense objecció, així com dels diferents continguts que la tradició els hi atorga, quin deliciós entreteniment!