La Iguana

Iguana Verde. Wikipedia. Cy [CC BY 3.0]

(versión en castellano)

Impressionat encara per les estampes dels bisons, amb llurs gepes peludes i llurs siluetes que ens transporten a èpoques antiquíssimes de la humanitat, ensopego amb un cartell que posa «Terrari». Hum, penso, aquí deu fer-hi més calor, i amb ganes de protegir-me una mica del fred (aquesta visita es va fer a l'hivern), entro a un recinte fosc, humit i calent. De cop i volta, em sento transportat a una geografia tropical, tant per la ferum, que fa pensar en una atmosfera putrefacta de selva, com per l’acústica, ja que uns altaveus amagats emeten una banda sonora d’ocells i de xiscles selvàtics. També noto de seguida la picada d’algun mosquit...

Hi ha un passadís i, als dos costats, un seguit de vitrines on alguns nens i pares s’aturen per observar el seu interior. M’atanso a una de les finestres, i astorat veig un animal que sembla sortit d’un forat del temps. Què és això?, em pregunto. Miro a dalt i llegeixo: Iguana Negra, Amèrica Central. Una iguana! Ja no em recordava d’aquests animals que són uns dels més estranys i curiosos que hi ha a la Terra. De quina època procedeixen?... Pregunta que s’explica per llur estampa arcaica, digna de figurar a un diccionari de bèsties inventades per il·lustradors neogòtics amants de la ciència ficció. Són reals, però, i coexisteixen amb nosaltres, arrosseguen amb els seus cossos milions d’anys d’història del Planeta. Realment, quina relíquia de la nostra escala evolutiva és aquesta mena de llangardaix amb cresta que sembla un drac, de pell arrugada com si dugués un vestit vell que li ve gran, capaç d’arribar als dos metres de llargada i de viure fins a 40 anys!

Busco a les enciclopèdies i m’assabento que a tot Llatinoamèrica, l’Iguana és un animal cobejat per la bona qualitat de la carn i per l’exotisme de la pell: constitueix un plat regional dels més sofisticats en alguns països, i la seva cacera, prohibida en molts llocs, els ha posat en perill d’extinció. I no sols perillen per la cacera: cada vegada disposen de menys hàbitats adequats per a viure, a causa de la urbanització i la desforestació galopant d’aquests països. Tant important és la iguana?, preguntaran alguns escèptics. Jo crec que sí. Unes bèsties tan antigues, salvatges i tranquil·les, que poden conviure amb els humans i amb altres companys de Regne (gats, gossos, mones, galls...), que mostren un tarannà abstret, distant i pacífic, independents i concentrats en el seu món, no hi ha dubte que constitueixen un model de comportament del tot interessant i inspirador.

De fet, en moltes llars de la classe mitja americana la Iguana s'ha convertit en un  animal de companyia o “pet” estàndard. El problema és que la majoria viuen tancats en pisos i envoltats de nens mal educats i d'altres “pets” d'allò més impertinents que els fan la vida impossible. Sembla ser que quan comencen a créixer -ja s'ha dit abans que les iguanes poden arribar a mesurar fins a dos metres-, esdevenen éssers enutjosos que ocupen massa lloc, de manera que els seus deshumanitzats “papis” acaben llançant-los a les clavegueres o abandonant-los a qualsevol cantonada –això si abans no l’han despatxat d’un tret i se l’han cruspit. 

Crec que la iguana, com l'ase, la tortuga o el mateix cabró, és un immillorable animal de companyia però per a una època futura de la humanitat, no en les actuals condicions d'estupidització massiva de les poblacions. La seva funció bàsica serà subministrar als  companys de convivència sofisticats models d'embadaliment, de concentració i de lentitud vital, sobre la base d'una emotivitat finíssima pròpia dels sang freda. Se'l pot considerar també com un clàssic catalitzador per a la pràctica meditativa que busca la consciència del temps: la iguana, per la seva condició de fòssil viu de les primeres etapes de l'evolució, és una imatge arquetípica del temps que passa i no passa, temps que deixa la seva empremta als cossos d'éssers que neixen i moren al llarg dels segles, la pell dels quals mostra les traces de llur solcar els mil·lennis. Des del punt de vista meditatiu, la iguana ens parla també del buit essencial ple de tot: la seva llegendària immobilitat es pot trencar a qualsevol moment per un gest o un moviment ràpid i enèrgic ple de vitalitat. La seva mirada, així mateix, que sembla perduda en els espais de la memòria genètica del Temps, està carregada d’una estranya potencialitat sempre a punt d’explotar. En aquest sentit, respon a uns mecanismes que tenen a veure amb els moviments tel·lúrics de la terra, sísmics i volcànics, dels que mai se sap quan es posaran en acció.

Traces i arrugues converteixen la iguana en un exotisme filosòfic que ens mira amb els ulls humits dels saures. Sota la seva capa de pell arrugada i tot terreny, què deuen pensar? Poca cosa, segurament, però la profunditat d'aquesta “poca cosa” deu ser abismal. Aconseguir parlar amb una iguana, s'entén que  en llur condició no lliure sinó de captivitat, que és quan els animals parlen, deu ser una de les experiències més apassionants del futur que ens espera. A causa del vidre gruixut que ens separa d'elles, al Terrari no vaig poder establir cap conversa digna d'aquest nom, més enllà del bon dia i del passi-ho bé. Més que parlar, potser es tracti d’aprendre a pensar com elles...

Saures... També el nostre estimat llangardaix pertany al subordre dels saures, malgrat no tenir els vistosos atributs d'arcaisme que tenen els iguànids. El nostre llangardaix mediterrani no és prou exòtic com per merèixer una residència als zoològics. I tanmateix, contemplar-los mentre prenen el sol el matí, mig adormits encara,  és una de les experiències més plaents i estranyes que tenim els qui ens agraden aquestes coses. Els veig damunt d'una pedra canviant sobtadament de posició, i es diria que són segments de la pedra que han pres vida i es mouen empesos per la calor del dia. La finíssima cua els dóna a més una tonalitat gràcil i subtil, de refinada elegància. Tenen els rèptils, per la seva proximitat amb el terra sobre el que es mouen, una aparença exterior que sembla feta de pedra, sorra i pigments minerals. Es deu tractar d'un efecte de mimetisme envers l'entorn, el qual els pinta amb els colors i la textura apropiada per sentir-se còmodes. És lògic que aquestes bestioles, que deuen ser de les primeres que van emergir dels mars i van començar a arrossegar-se per terra, s'hagin emmirallat profundament en el seu hàbitat, com més endavant alguns que van començar a enfilar-se pels arbres i per les fulles ho van fer  adquirint el color verd. Cocodrils, tortugues, llangardaixos, camaleons, iguanes... Els saures, silenciosos i ectotèrmics, són, en general, una família d'animals freds i distants, però entranyable pels humans -llevat dels cocodrils, que més d'alguna senyoreta i senyoret s'han menjat-. Potser no tenen molt bona premsa, però els entesos en animalitat coneixen de sobre els valors silenciosos i més aviat ocults, per no dir ocultistes, d'aquestes bèsties –que a més a més cacen mosquits!–. Per a nosaltres, uns veïns a qui se'ls pot deixar la porta oberta.