Els bòvids

Acuarela de Gustave Moreau: El rapto de Europa (L'enlevement d'Europe), ca. 1869)

(Versión es castellano)

Hem parlat de dignitat en el capítol anterior d'Animàlia. Una paraula important quan tractem amb animals. En efecte, crec que en la relació entre els humans i els demés companys de Regne, la paraula dignitat ocupa un lloc essencial.

Dignitat: qualitat de digne, respectabilitat, correcció, amistat distanciada. Sense respectar la dignitat dels animals, ens tornem indignes i irrespectuosos. Sens dubte l’efecte mirall és aquí aplicable: tractar sense dignitat els animals és el simple reflexa de la nostra manca de dignitat en la relació amb nosaltres mateixos i amb els nostres veïns d’espècie.

Els antics caçadors tenien sempre en compte aquests aspectes: la bèstia era quasi bé un animal sagrat per a la captura del qual s’havia de demanar permís a l’esperit de l’espècie a través de sofisticats ritus. També els rituals del matrimoni escenifiquen la necessitat d’establir un reconeixement qualitatiu de dignitat entre les persones abans d'ajuntar-se en una unitat de convivència o de reproducció. La dignitat és reconèixer el llinatge, la sobirania i la llibertat de l’altre, sigui aquest bèstia o persona humana. Una persona digna tractarà sempre amb dignitat els seus veïns. Desgraciadament, es pot dir que la modernitat i el progrés han apartat la nostra espècie del principi de Dignitat. La raó s’ha de buscar en la borratxera de grandesa que els èxits del Progrés han causat. L’impuls depredador s’ha disparat d’una manera desmesurada envers tot allò que ens envolta: fauna, botànica i societat humana.

Respecte als animals, l’expressió més evident d’aquesta pèrdua de dignitat es troba en l’actual indústria alimentària: granges mecanitzades i escorxadors. Les evidències són prou òbvies i no cansaré el lector amb els detalls, desagradables fins a l’indicible.

Si m’he estès en parlar de dignitat és perquè toca avui centrar-nos en els bòvids, una de les famílies d’animals que per a mi encarnen amb més rellevància les qualitats d’aquest concepte. Bous, braus, vaques, bisons, búfals… Tots ells armats de poderoses banyes i a la vegada pacífics remugants que s’alimenten només d’herba. Animals grans, estranys i enigmàtics com pocs, però a la vegada capaços d’envestir quan s’enfaden i se senten en perill. Mansos i carregats de pacífic orgull, elegants i majestuosos, poderosos pel volum de les seves carns i la potència dels seus músculs, tranquils i silenciosos. No és d’estranyar que des de sempre hagin captat l’atenció de l’ull humà, des dels pintors rupestres del Paleolític Superior fins a les incipients societats neolítiques, que tingueren el toro com una de les primeres divinitats. En moltes mitologies representa l’energia sexual. Símbol de vida, de potència i de fecunditat.

En les fabuloses pintures d’Altamira i de Lascaut tot passant pels assentaments neolítics de Síria i Palestina fins a la tauromàquia cretenca, els bòvids d’esplendoroses cornamentes han estat el centre d’un culte que barreja estupor, respecte i veneració. No en va Zeus es converteix en toro per conquerir i raptar Europa. I a Creta, Pasifae , esposa de Minos, es fica dins d’una carcassa de vaca, obra de Dèdal, per poder copular amb el toro blanc del qual s’ha enamorat. El fill d’aquest amor fou el Minotaure, meitat home meitat toro. Es pot dir, per tant, que durant llarguíssimes etapes de la història humana, vaques i braus han estat les frontisses estètiques de la nostra relació amb els Déus i els seus representants en el Regne Animal, relació basada en el respecte a la dignitat de l’altre.

Pasifae. Escultura d’Òscar Estruga, realitzada amb coure. Platja d’Adarró, Vilanova i La Geltrú.

Un testimoni arcaic d’aquesta relació centrada en la dignitat el trobem a la Índia, on vaques i bous són tractats com animals sagrats, tot gaudint del dret a passejar tan tranquils pels carrers de les ciutats, enmig de la gent i del més ferotge tràfic, com jo he pogut comprovar en persona. A casa nostre, el trobem a les Corrides de Toros, que curiosament els suposats defensors dels animals volen eliminar. Potser perquè les troben “indignes”, confrontades amb la indústria alimentària dels nostres dies?... No seria millor preservar aquesta relíquia encara viva d’èpoques antigues que ens parla de respecte i de dignitat, malgrat el seu caràcter de ritus de sang i de mort, i concentrar-se en el tracte realment indigne que es té envers vaques, bous, porcs i pollastres?

Tornem però als bòvids i mirem-los tancats als reductes que el Zoològic els hi ha reservat. No n’hi ha gaires. Passa una mica com amb els gossos: els tenim massa a prop. Tenir toros de lídia seria una incongruència, quan aquestes nobles bèsties ja disposen d’amples espais on poder-los veure i admirar. Vaques? N’hi ha una a la Granja per a les famílies, més en funció de joguet per als nens que d’animal realment engabiat. Només falta que li posin una faldilla i sostenidors. Bous? L’avidesa de la nostra indústria no trobaria lògic perdre dues o tres tones de carn. El Zoo mostra els més exòtics i compleix així amb la seva vocació de recuperar espècies en perill d’extinció: antics bisons europeus salvats de miracle de la desaparició i els anomenats “búfals nans” de pell rogenca que sobreviuen per les selves plujoses africanes, també situats a la corda fluix.

En la nostra mirada, però, hi posarem no sols els que estan tancats al Zoo sinó també les vaques, els bous i els toros que pasten tranquils pels prats. El primer que ens sorprèn és la independència i la distància que mostren envers els seus observadors. Mentre cérvols, simis, cangurs, óssos, foques, cavalls i burros acudeixen sol·lícits a qui els hi donen cacauets, un plàtan o patates fregides, els bòvids ens ignoren solemnement. Curiós que sent uns mamífers tan representatius de la classe dels cordats a la qual pertanyem, ben proveïts com estan de generoses glàndules mamàries, no manifestin un dels trets característics d’aquest grup d’animals, com és la seva capacitat d’empatia emocional.

Els bòvids, almenys per a aquest observador, són independents, distants i solitaris, i malgrat els agradi anar en ramat, es tenen per éssers autònoms poc sentimentals: esbufeguen i a vegades s’enfaden molt. Són animals als quals és millor no buscar-los les pessigolles, ja que poden tenir respostes poc amigables. Crec que aquesta és una de les raons de la veneració que desperten: ens admiren les seves qualitats de bèsties autònomes, carregades de noble potestat, la qual però es converteix en ferotge bel·licositat quan se’ls molesta o se’ls priva de llibertat. Així som nosaltres o ens agradaria ser: lliures i poderosos, i capaços de defensar-nos amb força i orgull quan ens ataquen. La diferència és l’emoció mamífer, escassa en els bòvids i exagerada en els humans, la qual ens fa porucs la majoria de les vegades, i valents en casos excepcionals.

Coneguda és la llegendària ferocitat del toro de lídia, capaç d’envestir de front un tren en marxa com ha succeït més d’una vegada. Aquesta ambivalència d’animals que són alhora mansos i ferotges ha estat font d’admiració i base de totes les tauromàquies conegudes de la història. Pel que fa als protegits de la Índia, on conviuen als mateixos carrers de les ciutats amb els seus habitants, siguin humans o d’altres espècies, és providencial el seu pacifisme tot i que de tant en tant sorprenguin als seus adoradors amb inesperats cops de geni. Més d’una empipada banyuda vaig veure jo pels carrers d’Ahmedabad, quan vaig visitar fa anys aquesta ciutat de la Índia, la capital de Gujarat.

Tornem al tema de la Dignitat i observem de nou la grandesa majestuosa d’aquests animals coronats. Impressionen per la massa de les seves carns i la potència de la seva força però sobretot per la corona de la cornamenta, potser no tan elegant com les d’alguns cèrvids, de dissenys espectaculars, però capaços d’expressar la serenitat de llur coronació àulica, de reconeguda dignitat mitològica. D’alguna manera indiquen els límits d’una grandesa mitjana, superior als demés animals de quatre potes, però inferior a la dels mamífers gegants, obligats aquests a desenvolupar ullals en el cas dels elefants o dels antics mamuts, o banyes al nas en els fantàstics rinoceronts. Els bòvids ocupen respecte a nosaltres un espai mitjà, pròxims a l’alçada humana i lluny de les excentricitats gegantesques de l’evolució animal. I és sens dubte aquesta mitjania la raó que els fa tan propers i estimats, i alhora tan admirats i temuts per llur força i llur ornamentació banyuda. 

Rapte d'Europa. Mosaic romà. Museu Romà d'Arles, França.

Pertanyen també al gremi dels filòsofs i no només els engarjolats al Zoològic: veure’ls lliures als prats de les altes muntanyes immersos en profundes meditacions així ens ho fa pensar. La raó s’ha de buscar en el fet de ser animals remugants: masteguen sempre dues vegades el que mengen. És a dir, més que menjar, s’ho “rumien”. Aquest doble temps en l’alimentació obre l’espai d’una meditació que els humans no tenim. Potser a la llarga una bona cosa per a l’evolució de la nostra espècie sigui aprendre la lliçó i convertir-nos en remugants: ens obligaria a estirar el temps alimentari que a la vegada ens estendria el mental per obligació biològica. I amb un avantatge: mentre rumiem, estem tranquils i desperts, i no ens barallem. De moment, contemplar la lentitud quasi beata d’aquests animals reflexius ens ajuda a estirar el nostre temps d’omnívors depredadors sempre a mercè de la nostra gana compulsiva. Lliçons que els bòvids ens ofereixen gratis als camps i a preus assequibles, que haurien de ser més populars, al Zoològic.

Atenció, no només els bòvids són remugants. També ho són els cèrvids, els giràfids, el moltó, les cabres selvàtiques, els búfals i els antílops. Com es pot veure, les universitats on estudiar la seva ciència són moltes i la majoria estan al nostre abast (unes 250 espècies!).

Per acabar, diríem que els bòvids constitueixen una família d’animals entranyables i a la vegada enigmàtics, estèticament molt poderosos i simbòlicament associats a la cultura humana des d’èpoques immemorials. Crec que l’esdevenir no els deixarà apart i que ens poden conduir a grates sorpreses del tot inesperades, quan a les futures facultats de filosofia professors mixtes homes-brau o dones-vaca, mena d’insòlits minotaures del saber, ens ensenyin a rumiar de veritat segons les més avançades lleis del remugueig boví. Temps al temps…