martes, enero 24, 2006

SOM UNA O DUES NACIONS? EL PROBLEMA DEL MONO-NACIONALISME.














Diguem que, segons es diu, Catalunya és una nació amb ganes de ser considerada com una nació. O sigui, una nació que ho és i que no ho és, i que –segons els més obstinats dels seus valedors–vol que ho sigui ja d’una vegada. El problema és que aquells que utilitzen aquesta paraula, consideren que de nació només n’hi ha una. Lògicament, els nacionalistes espanyols també pensen que de nació només n’hi ha una, Espanya, i que no hi ha lloc per a cap més altra. Els nacionalistes catalans, per la seva banda, creuen també que l’única nació és Catalunya, i que Espanya no és una nació sinó un estat que inclou diverses nacions. Les dues postures posen la paraula Nació en majúscula i la carreguen de tots els ingredients possibles: jurídics, emocionals, històrics, etc. És a dir, l’inflen al màxim convertint-la en un absolut que no admet cap relativització que la pugui desvirtuar. Clar, ja se sap, quan les coses es posen en majúscula esdevenen incompatibles o exclusives entre elles, i s’enlairen escales amunt cap a l’absolut.

Ara bé, la realitat és que Catalunya és una regió que es considera nació la qual està dins d’una altra nació que també té tot el dret de definir-se com a nació i que la inclou i l’abarca junt amb la resta de territoris, siguin o no siguin aquests nacions. És evident que la realitat històrica i jurídica que determina l’actual Espanya de les autonomies otorga unes característiques diferents a cada un d’aquests conceptes de nació: una abarca la globalitat, l’altra es refereix a un territori concret dins d’aquesta globalitat. Això significa que en cada cas, la paraula nació queda definida per uns atributs de diferent naturalesa, molt fàcilment detectables: Espanya, com una nació amb uns atributs de referència històrica, política i cultural concrets, marcats pel seu estatus de país sobirà membre de la Unió Europea, etc; Catalunya, una nació igualment amb uns atributs de naturalesa històrica, política i cultural, amb un estatus de pertanyença a un conjunt anomenat Espanya.

Perquè no poden ser compatibles les dues denominacions, un cop se les ha definit i situat en el seu respectiu context semàntic, històric i jurídic? Tan difícil és poder acceptar que existeixen dues nacions, una dintre de l’altra? Una possible redacció del tema podria ser aquest:

“Catalunya és una nació que compta amb uns atributs històrics, polítics i culturals propis, la qual és solidària i forma part de la nació dita Espanya que l’engloba i l’articula segons s’estableix en la Constitució i en el present Estatut.”

Una redacció d’aquest estil faria contents als uns i als altres, en acceptar el fet de que hi ha dues nacions, tot establint llurs atributs, mecanismes i articulacions de relació global/local pertinents. Crec que el problema, però, està en la inflexibilitat dels extrems que s’obstinen en atribuir valors d’absolut a un concepte que no és més que el resultat d’un conjunt de contingències geopolítiques bàsicamente marcades pels atzars de la dinàmina històrica.

En una època marcada per la globalització, la interdependència internacional i les empreses multinacionals, és una mica absurd voler-se declarar mono-nacional. La realitat és que les persones avui en dia comparteixen dues i més pertanyences tant de caire sentimental, emotiu i geogràfic com jurídic. A Catalunya, sense anar més lluny, la meitat aproximadament de la seva població compta amb un segon lloc de referència diguem-ne “nacional”, ja siguin els immigrants provinents de la resta d’Espanya, ja siguin els que venen d’altres països. Cap d’aquestes persones es declararia mono-nacional: els nascuts a Andalusia, València, Castella o on sigui, es consideraran catalans però també espanyols, així com valencians, andalusus, etc. Igualment molts catalans nascuts a Catalunya es consideren sense cap mena de problema bi o tri-nacionals (jo mateix). Pel que fa als nascuts al Marroc, Polònia o Ecuador, tenen aquests tot el dret de considerar-se tri-nacionals: catalans, espanyols i marroquins, per exemple. I encara hi haurà els qui voldran afegir-hi la pertanyença europea com un global que els inclou a tots.

Els qui dins d’aquest context de pertanyença multi-nacional pretenen encara declarar-se mono-nacionals, farien bé en mirar al seu entorn i adonar-se com la seva actitud constitueix un anacronisme tan infumable com reaccionari. Infumable perquè no respòn a la lògica dels temps ni s’adapta a la dinàmica viva de les actuals societats. Reaccionària, perquè constitueix la base ideològica que alimenta tots els conflictes irresolubles d’aquest món. Només cal analitzar qualsevol d’aquests conflictes per veure com hi subjau sempre la defensa radical i intransigent dels qui defensen llurs veritats úniques i absolutes: siguin mono-nacionals, mono-imperials mono-racials, mono-lingüístiques o mono-teïstes.

Per tant, més que de nacionalisme, s’hauria de parlar de mono-nacionalisme, al qual faríem bé d’oposar-hi un molt més sa i interessant multi-nacionalisme.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Veig, senyor Rumbau, que segueix amb la seva idea de refusar el nacionalisme català, quan aquests dies hem vist precisament que si no hagués estat per la insistència dels nacionalistes, reivindicant sostres més alts d'autonomia, no s'hagués avançat tant en l'Estatut. La veritat és que no entenc massa això que diu de tenir dues nacions. Que som de molts llocs diferents, això és obvi, però que puguem compartir sentiments contradictoris, això ja no ho veig tan clar. Ja sé que a vostè li agrada molt això de la contradicció, pel que he anat llegint en els seus textos, però ho considero una filigrana estilística que no es correspon a la realitat. Tenir dues pàtries? No ho veig viable. Fins i tot dubto que vostè s'ho cregui. El sentiment patriòtic és això, un sentiment, i els amors no se solen solapar. Qui estima el seu país, difícilment n'estimarà un altre... No creu que tinc raó?

Un patriota català.