martes, enero 10, 2006

NOTAS SOBRE EL ESTATUT

NOTAS SOBRE EL ESTATUT

Entre el interés, el cansancio y el hastío parece encontrarse la actual fase emocional con la que seguimos la negociación del Estatut –para los que desconocen el tema, se trata de un acuerdo o pacto de colaboración de una parte del Estado consigo mismo, en este caso de Cataluña con el resto de España. Por mi parte, INTERÉS porque creo que el principio de la descentralización política y administrativa es un adelanto democrático importante. Creo haber leído en alguna parte que suele ser positiva la descentralización especialmente en regiones ricas, mientras que en otras menos emprendedoras, puede representar un atraso. CANSANCIO porque la descentralización no tiene porque ser sinónimo de “nacionalismo separador o excluyente”, tal como lo parecen entender ciertos políticos. El nacionalismo es muy usado para aglutinar emociones colectivas, y los políticos que a él recurren no dudan en manejar dichos sentimientos para sus fines de poder. Yo prefiero pensar que lo colectivo ya no funciona y por eso estoy convencido que los nacionalismos acabarán disparando sus tiros por la culata: o sea, que se van a quedar sin clientela (esperemos que así sea). HASTÍO porque este nacionalismo de campanario despierta al otro capitalino del centro, ramplón, viejo y trasnochado, pero con virulencias negras de viejos sabores hispanos, nacionalismo éste que no quiere perder parcelas de poder hasta ahora en sus manos. Juntando interés, cansancio y hastío, sale un estado de resignación preocupada, de inquietud sorda e indignada, de expectación concienzada e impotente. Al menos, esto es tal como lo veo yo.

4 comentarios:

Gregorio Esteban dijo...

DIATRIBA CONTRA LOS MONOLINGÜISMOS.

Su texto sobre el Estatut me hace pensar sobre el tema de las lenguas, al que los políticos no creo sepan tratar como es debido. ¿Cómo explicar sino esta manía de querer hablar una sola lengua como principal, despreciando ya sea el castellano, ya sea el catalán, como si ambas fueran contradictorias entre si? Sabe, considero que disponer de bilingüismo en casa es un lujo que cada vez más pueblos deberían disfrutar. Representa tener dos patrias en una –lo que tanto irrita a los nacionalistas monolingües, agarrados a una sola teta, cuando lo lógico y natural es que haya dos, me parece a mi-, y tener dos patrias en una ayuda, relaja y enriquece. Desde luego lo ideal es el trilingüismo, que poco a poco se va imponiendo –la diosa de tres pechos, fecunda y generosa.

Pero el lujo máximo sería sumar a las lenguas de la palabra los idiomas mudos del arte: gracias a su condición no predicativa, subierten a la gramática y sus mecanismos de posesión. Pero eso ya es harina de otro costal: en un contexto así, los tiranos, hijos naturales de la simplificación y de los monolingüismos, lo tendrían desde luego más crudo.
Bueno, me he alejado un poco de su texto, pero no he podido resistir opinar sobre este tema que me tiene frito desde hace años.

Pere Sotorras dijo...

M’agradaria comentar el seu text sobre l’Estatut que m’ha semblat il.lustratiu d’un cert sentiment que es palpa als carrers, però amb el no puc estar-hi en absolut d’acord. Vostè, senyor Rumbau, sembla ignorar que per poder descentralitzar de veritat, fa falta que hi hagi una base sòlida que ho justifiqui. Aquesta base, en el cas de Catalunya, és una legitimitat històrica innegable que justifica les nostres peticions d’autonomia. Posseïm en efecte una tradició cultural pròpia i unes arrels que s’allarguen en el temps, i que abarquen camps tan diferents com ho són la llengua, el dret, uns determinats estils de vida, tot passant per costums més folclòrics o fins i tot gastronòmics. Aquest rerafons diferenciador és el que ens justifica i ens defineix com a nació, per molt que els polítics espanyols ho mensypreïn. Si defensar aquests drets i aquesta legitimitat nostra significa declarar-se nacionalista, quin mal hi ha en fer-ho? És que no podem distingir entre nacionalismes defensius, que s’afirmen per reacció a una imposició centralista i externa, dels nacionalismes ofensius, que surten de si mateixos per imposar-se fora del seu territori? Crec que aquesta és la gran diferència que hi ha entre el catalanisme i l’espanyolisme. Respecte als sentiments de què vostè parla, en el meu cas pesen més els de la indignació que els del cansament, que considero són una manera de plegar-se a la pressió que estem patint a causa de l’Estatut.

Toni Rumbau dijo...

Senyor Pere, li agreeixo el seu comentari, que explica molt bé un punt de vista jo diria que general, que té sens dubte una part de raó, però amb el que no puc estar-hi completament d’acord. Coincideixo amb vostè quan diu que existeixen unes bases sòlides de tipus històric, social i polític que justifiquen la consideració de Catalunya com una entitat pròpia i distintiva (dígui-li nació o com li vulgui dir). Això és quelcom d’innegable. Ara bé, ens equivoquem quan pretenim vestir aquesta petició amb els atributs propis de l’emoció nacionalista, que només admet un únic color: considerar la resta d’Espanya com un territori enemic del qual ens hem d’aliberar o separar. Aquesta actitud paranoica i d’exclusió (pròpia de tots els nacionalismes, especialment dels defensius), malgrat aconseguir un cert efecte momentani de cohesió emocional, no ens afavoreix ni en el curt ni en el llarg termini, sinó tot el contrari, ens fa més mal que bé. D’entrada, ens aïlla de possibles socis i aliats que podríem trobar a la resta del país. Aquest aïllament defensiu i exclusiu, desperta l’antipatia dels demés, que responen al nostre menyspreu amb el seu. Com és lògic, desperta també el nacionalisme espanyol sempre a punt d’encendre’s. Interiorment, radicalitza les posicions enfrontades entre els catalans que se senten espanyols i els que no s’hi senten (ens oblidem massa sovint de que aquests que se senten espanyols també són catalans). L’aïllament afebleix i ens torna provincians. Això va en detriment sobretot pel que fa a la llengua, la qual, dèbil en si, necessita tot el contrari de l’aïllament i de les antipaties individuals i col.lectives. Si nos ens aliem a l’espanyol, llengua germana nostra, amb la que compartim història, espai i moltes emocions, com volem assegurar llarga vida al català? Els nostres millors aliats han estat sempre els amics de fora als quals hem acollit a casa nostra. Penso en els escriptors sudamericans que s’han instal.lat a Catalunya o en els mateixos catalans que empren el castellà com llengua d’escriptura. Comptar amb la seva aliança i complicitat és no sols un fet civilitzador normal, sinó una necessitat estratègica bàsica del català. Ells han estat i poden ser els millors embaixadors de la cultura catalana, però si amb les nostres paranoies i pors provincianes, ens aïllem a la defensiva i clamem contra tot allò que sona espanyol, no crec que hi guanyem massa. En fi, senyor Pere, només volia plantejar la importància de trobar una manera de defensar l’espai propi i el dret de l’autonomia i la descentralització sense recórrer als típics i tan “démodés” clixés del delirium nacionalista –per a mi completament perjudicials i inútils, una claríssima pèrdua de temps i, em sembla, un innegable instrument de manipulació política.

Anónimo dijo...

Visca Catalunya aunque pierda!

un Boix Noi