domingo, enero 29, 2006

No us perdeu BALES I OMBRES (un western contemporani), de Pau Miró


Al Teatre Lliure, a l'Espai Petit, una meravella, no us ho perdeu! Intensitat, ritme trepitant, diàlegs incisius, tensió al màxim... Una interpretació impactant dels tres actors amb una increïble Mònica López (més info a: http://www.teatrelliure.com/)

martes, enero 24, 2006

SOM UNA O DUES NACIONS? EL PROBLEMA DEL MONO-NACIONALISME.














Diguem que, segons es diu, Catalunya és una nació amb ganes de ser considerada com una nació. O sigui, una nació que ho és i que no ho és, i que –segons els més obstinats dels seus valedors–vol que ho sigui ja d’una vegada. El problema és que aquells que utilitzen aquesta paraula, consideren que de nació només n’hi ha una. Lògicament, els nacionalistes espanyols també pensen que de nació només n’hi ha una, Espanya, i que no hi ha lloc per a cap més altra. Els nacionalistes catalans, per la seva banda, creuen també que l’única nació és Catalunya, i que Espanya no és una nació sinó un estat que inclou diverses nacions. Les dues postures posen la paraula Nació en majúscula i la carreguen de tots els ingredients possibles: jurídics, emocionals, històrics, etc. És a dir, l’inflen al màxim convertint-la en un absolut que no admet cap relativització que la pugui desvirtuar. Clar, ja se sap, quan les coses es posen en majúscula esdevenen incompatibles o exclusives entre elles, i s’enlairen escales amunt cap a l’absolut.

Ara bé, la realitat és que Catalunya és una regió que es considera nació la qual està dins d’una altra nació que també té tot el dret de definir-se com a nació i que la inclou i l’abarca junt amb la resta de territoris, siguin o no siguin aquests nacions. És evident que la realitat històrica i jurídica que determina l’actual Espanya de les autonomies otorga unes característiques diferents a cada un d’aquests conceptes de nació: una abarca la globalitat, l’altra es refereix a un territori concret dins d’aquesta globalitat. Això significa que en cada cas, la paraula nació queda definida per uns atributs de diferent naturalesa, molt fàcilment detectables: Espanya, com una nació amb uns atributs de referència històrica, política i cultural concrets, marcats pel seu estatus de país sobirà membre de la Unió Europea, etc; Catalunya, una nació igualment amb uns atributs de naturalesa històrica, política i cultural, amb un estatus de pertanyença a un conjunt anomenat Espanya.

Perquè no poden ser compatibles les dues denominacions, un cop se les ha definit i situat en el seu respectiu context semàntic, històric i jurídic? Tan difícil és poder acceptar que existeixen dues nacions, una dintre de l’altra? Una possible redacció del tema podria ser aquest:

“Catalunya és una nació que compta amb uns atributs històrics, polítics i culturals propis, la qual és solidària i forma part de la nació dita Espanya que l’engloba i l’articula segons s’estableix en la Constitució i en el present Estatut.”

Una redacció d’aquest estil faria contents als uns i als altres, en acceptar el fet de que hi ha dues nacions, tot establint llurs atributs, mecanismes i articulacions de relació global/local pertinents. Crec que el problema, però, està en la inflexibilitat dels extrems que s’obstinen en atribuir valors d’absolut a un concepte que no és més que el resultat d’un conjunt de contingències geopolítiques bàsicamente marcades pels atzars de la dinàmina històrica.

En una època marcada per la globalització, la interdependència internacional i les empreses multinacionals, és una mica absurd voler-se declarar mono-nacional. La realitat és que les persones avui en dia comparteixen dues i més pertanyences tant de caire sentimental, emotiu i geogràfic com jurídic. A Catalunya, sense anar més lluny, la meitat aproximadament de la seva població compta amb un segon lloc de referència diguem-ne “nacional”, ja siguin els immigrants provinents de la resta d’Espanya, ja siguin els que venen d’altres països. Cap d’aquestes persones es declararia mono-nacional: els nascuts a Andalusia, València, Castella o on sigui, es consideraran catalans però també espanyols, així com valencians, andalusus, etc. Igualment molts catalans nascuts a Catalunya es consideren sense cap mena de problema bi o tri-nacionals (jo mateix). Pel que fa als nascuts al Marroc, Polònia o Ecuador, tenen aquests tot el dret de considerar-se tri-nacionals: catalans, espanyols i marroquins, per exemple. I encara hi haurà els qui voldran afegir-hi la pertanyença europea com un global que els inclou a tots.

Els qui dins d’aquest context de pertanyença multi-nacional pretenen encara declarar-se mono-nacionals, farien bé en mirar al seu entorn i adonar-se com la seva actitud constitueix un anacronisme tan infumable com reaccionari. Infumable perquè no respòn a la lògica dels temps ni s’adapta a la dinàmica viva de les actuals societats. Reaccionària, perquè constitueix la base ideològica que alimenta tots els conflictes irresolubles d’aquest món. Només cal analitzar qualsevol d’aquests conflictes per veure com hi subjau sempre la defensa radical i intransigent dels qui defensen llurs veritats úniques i absolutes: siguin mono-nacionals, mono-imperials mono-racials, mono-lingüístiques o mono-teïstes.

Per tant, més que de nacionalisme, s’hauria de parlar de mono-nacionalisme, al qual faríem bé d’oposar-hi un molt més sa i interessant multi-nacionalisme.

miércoles, enero 18, 2006

¿Hacia los consensos contradictorios?...

Me pregunto, querido bloguero, si hoy en día es posible conseguir consensos en marcos colectivos amplios como son los grandes países y naciones. Es relativamente fácil que los políticos puedan llegar a consensos, pero a la que se deja a los ciudadanos opinar sobre un tema u otro, éstos irremediablemente se dividen en opciones distintas y opuestas, ansiosos de tener y aprobar sus propias razones sin atenerse a los mandatos y a las consignas de los grupos mayoritarios. Eso es al menos lo que pasó en Francia, cuando sus dirigentes decidieron poner a consulta la nueva Constitución Europea.

Los que antes eran ciudadanos, masa o pueblo, hoy son “individuos” que se arrogan la potestad de opinar y decidir por su cuenta, buscando inconscientemente un equilibrio contradictorio de las opciones, de manera que jamás exista un consenso unitario, sino que haya un “consenso contradictorio”, una división de las opciones, como si hubiera un mecanismo ecológico compensatorio que hace que los consensos ya no sean posibles a gran escala, introduciendo con ello nuevos factores de complejidad y contradicción.

En el caso de Francia, todos los NOes emitidos fueron un NO-pero, es decir, los que votaron NO afirman la mayoría (aparte de la extrema derecha obtusa) que no están en contra de la Unión Europea sino sólo de una manera determinada de entenderla. Y los que dijeron SÍ también insisten en el SÍ-pero, pues reconocen que podría haberse hecho mejor, etc. Hay pues contradicción interna tanto en los SÍes como en los NOes, lo que se ha traducido estadísticamente en una división del electorado, con una clara ventaja del NO. Se entiende que ante la oportunidad de ser los primeros en manifestar este nuevo elemento de la complejidad contradictoria, los franceses se hayan entusiasmado tanto en estrenarlo, inclinándose por el NO –pues un triunfo del SÍ habría eclipsado dicha emergencia.

¿Es sensato lo que digo? Pienso que ésta es una de las grandes pruebas que tiene que resolver Europa , enfrentarse a la nueva Razón Contradictoria de sus individuos-ciudadanos, que actúan por una pulsión estadística en mantener el principio contradictorio en lo colectivo cuando se refiere a temas que afectan a una amplia globalidad de personas. Esto significa que las viejas naciones con sus estados hasta ahora tan poderosos de pronto pueden llegar a hacerse ingobernables, pues jamás se hallará en un conjunto territorialmente amplio el suficiente acuerdo y consenso para aceptar políticas y políticos. Francia es un claro ejemplo de lo dicho.

Otro sería en España la división de opiniones sobre si Catalunya es una nación o no, si debe tener más autogobierno o no, etc. Seguramente en Cataluña la mayoría diría que sí es una nación, mientras que en el resto de España se diría que no. Habiendo pues mayoría de nos, ¿significaría esto que Cataluña no es una nación y que por ello así debe constar? En fin, mejor no preguntar y que los políticos pacten fórmulas contradictorias que satisfagan a unos y a otros…

Por eso me sorprenden algunas opiniones de determinados comentaristas que critican a los políticos por defender posturas clarísimamente contradictorias. ¿Pero acaso puede hacerse de otro modo? Un caso típico es el del PSC en su doble posición negociadora respecto al Estatut. Por un lado, férreos defensores del consenso cuatripartito tras la aprobación de su texto en el Parlament, por otro lado miembros no sólo del PSOE sino también del gobierno en Madrid, defendiendo posturas radicales de recorte a lo aprobado por ellos mismos. ¿Se trata de una esquizofrénica y aberrante situación, o, por el contrario, y como yo me inclino a pensar, de una posición francamente interesante y reveladora de por dónde irán los tiros en el futuro? Obligados como están a vivir entre dos aguas, desarrollan la nueva disciplina de lo contradictorio sin ocultarlo, aceptando sin disimulo el reto. Salga como salga el Estatut, el mero ejercicio de estas negociaciones a doble y múltiples bandas representa un esfuerzo tal de adaptación a los nuevos tiempos que sin duda alguna los que han sabido nadar (es decir, pactar y consensuar) entre tales marejadas de oposiciones aparentemente irreconciliables no pueden más que salir reforzadísimos de las mismas.

En este sentido, ¡cómo se equivoca la derecha de tachar a los políticos inclinados a la solución negociadora de los conflictos, por dura y larga que sea ésta, de cobardes y blandengues! No parecen entender que en estos menesteses, el tiempo que empuja uno tras otro los días de negociación, teje y despliega el tejido contradictorio del consenso al que van llegando. El tiempo en nuestras sociedades complejas ya no es el mismo de antes –que afectaba tan poco el paso de los años. La complejidad de su tejer actual tiende a una constante creación de nuevas situaciones de irreversibilidad, en las que no queda más remedio que hilar un constante consenso de posturas contradictorias, en su terco empeño por cuadrar el círculo. Y es que la solución expeditiva puede servir para puntuales golpes de efecto o para desbloquear embrollos enquistados, pero ya no es útil para soluciones estratégicas de largo alcance. Digamos que lo afirmativo unilateral es incapaz de hacer frente a la complejidad contradictoria del mundo actual.

El fracaso de la estrategia americana en Irak es un ejemplo de lo dicho. La actitud del PP ante el tema del Estatut de Cataluña no deja de ser una repetición del mismo empeño: tratar lo complejo con planteamientos impositivos y simplificadores de una parte sobre la otra. También aquí habría que añadir que la decisión del Parlament de Cataluña de pactar un proyecto de Estatut de máximos inalcanzables peca del mismo empeño afirmativo de unilateralidad maximalista (propio de toda actitud nacionalista, que excluye y ningunea al otro). En este sentido, la apuesta de Zapatero por buscar soluciones a los problemas del país aceptando el envite de la complejidad, lo sitúa en una vanguardia de nuevos políticos renovadores.

En fin, reflexiones y situaciones que el tiempo irá desplegando y aclarando…

sábado, enero 14, 2006

DEFENSA RAONADA DE LA CORRIDA DE TOROS


Estimats bloguers: penso que el tema dels toros, ara que som fora de temporada i els ànims dels anti i dels pro estan desescalfats, mereix una reflexió informal però alhora raonada, que intentaré exposar sense ànims d’ofendre a ningú i respectant totes les opinions que puguin haver-hi a favor i en contra. La tesi principal d’aquesta defensa raonada és que no sols no s’han de prohibir les corrides de toros, sinó que s’han de promoure, a Espanya i especialment a Catalunya, molt més del que ara ho estan. Amb la intenció de ser escuet, em limitaré a exposar deu raons importants:

1- RAÓ PRINCIPAL: raó de tipus econòmic i estratègic d’alt interès pel país. Els que posen en qüestió les corrides de toros, no haurien d’oblidar que som un país que viu majoritàriament del turisme. Doncs bé, crec que ningú posaria en dubte que un dels actius més importants amb els que compta la indústria turística espanyola –i de rebot, la catalana- és la relacionada amb els toros. La Corrida s’ha convertit en un dels signes d’identitat espanyols per excel.lència, coneguda a tot el món i per totes les cultures.

Per als països occidentalitzats, consisteix en un anacronisme que estimula i excita el gust per l’aventura i el perill, posant una nota de color altament exòtic al nostre paisatge turístic. Per als països encara en vies de modernització, és igualment un anacronisme que desperta la curiositat i la simpatia dels seus pobles, els quals veuen que la modernitat no té perquè eliminar totes les tradicions, per estranyes i passades de rosca que siguin.

Aquesta raó s’aplica també a Catalunya, per molt que alguns dels actuals polítics i moviments ciutadans creguin el contrari: Catalunya participa del moviment general turístic espanyol i seria un disbarat que pagaríem molt car voler-lo separar del mateix. L’aposta pel turisme de cultura que Catalunya vol fer ha d’incloure sense cap mena de complexes la festa dels braus, la qual compta amb una suficient tradició a casa nostra, amén d’unes magnífiques instal.lacions plenes d’interès estètic i històric.

Una possibilitat de futur a tenir en compte seria la catalanització de la Corrida, complementant les banderes espanyoles amb la Senyera, i incorporant els instruments típics de la cobla a les bandes musicals que interpreten els pasodobles de rigor. S’hauria de promoure la creació d'una nova generació de toreros catalans amb nous vestuaris vistosos i brillants, feina que els nostres modistos de primera fila sabrien sens dubte realitzar. Aquesta catalanització de la Corrida donaria una nova empenta i vigoria a la Festa i a la necessària renovació de la nostra indústria turística, necessitada com està de posar-se al dia i trepitjar amb força les difícils èpoques que s’acosten.

2- SEGONA RAÓ IGUALMENT PRINCIPAL: La indústria del souvenir no seria la que és al nostre país sense la Corrida de Toros. Eliminar aquesta restaria valor als objectes fetitxes, els quals trobarien difícil la seva justificació. Una indústria que mou molts mil.lions de duros i llocs de treball, però sobretot que és capaç de despertar l’interès dels visitants fins a uns nivells insospitats. Mantenir viva i ben desperta la festa de braus dóna força i ànima a tots els seus souvenirs, creant el corpus d’una mitologia hispànica que a la llarga ens pot salvar de les inevitables crisis futures del turisme. També aquí no estaria gens malament procedir a una catalanització dels souvenirs taurins, no per substituir l’existent sinó per complementar-la amb ànims d’augmentar els beneficis i buscant l’efecte abans esmentat de la renovació.

3- TERCERA RAÓ QUE SEGUEIX SENT PRINCIPAL: que el turisme està encaminat a viure una gegantesca crisi és una realitat que ja ningú s’atreveix a contradir. Tard o d’hora, els nous destins turístics amb una oferta de preus extraordinàriament baixa i amb unes prestacions de servei igual d’excel.lents que les nostres, faran caure el turisme espanyol en una crisi sense precedents. Turquia és el cas més evident, un destí que molts europeus ja han escollit com substitutori a l’espanyol, amb unes prestacions de sol, platja, hosteleria i patrimoni arqueològic que superen en molt a les nostres. I fent cua al darrera de Turquia, hi ha un fotimer de països que només esperen el moment per llançar-se a l’arena mundial de la competència turística. Ara bé, quin és l’element que mai cap altre país de la zona podrà oferir? Els toros. Llevat d’alguns països d’Amèrica Llatina que també practiquen l’art de la tauromàquia (els quals estan a anys llum de la nostra capacitat turística), Espanya, i amb ella Catalunya, despunta per aquesta exclusivitat que a mesura que els anys passin i els països es vagin modernitzant, desperta i seguirà despertant més i més interès i curiositat. Seria realment una bogeria i un verdader suïcidi desprendre’s de la Corrida, quan més la necessitem.

4- RAÓ SOCIOLÒGICA, POÈTICA I SENTIMENTAL: considerada potser com menor pels observadors més pragmàtics, consisteix, nogensmenys, una raó per a mí principalíssima: els Toros són el reducte d’una determinada poètica social i sentimental al qual s’hi senten inclosos una àmplia franja de població espanyola i catalana. Les xifres en números absoluts poden canviar de regió a regió, però en termes generals es pot considerar el col.lectiu dels afeccionats als toros com prou important per merèixer el respecte dels qui no s’hi senten inclosos. Pertanyença que entronca amb una manera peculiar i antiga d’entendre la cosa social, caracteritzada per una sensibilitat envers certs elements curiosos i arcaics i per això mateix dignes del màxim interès i respecte.

Aqueta poètica no té res a veure amb les que s’estilen ara, ja que està basada en uns referents antics i vells que l’actualitat consumista de les noves generacions ha posat en desús, motiu pel qual els detractors moderns de la Corrida li han agafat tanta mania. Però precisament per això es mereix un respecte que no ens cansarem mai de defensar. Pel que fa a Catalunya, al seu reducte tauromàquic s’hi inclouen persones de moltes classes socials distintes i de procedències ben diverses, col.lectiu al qual seria una total manca de respecte que se li sustregués aquest tan noble com legítim entreteniment.

5- RAÓ HISTÒRICA: dues són les raons que pertanyen a aquest apartat: 1) el fet de tractar-se La Corrida d’un divertiment arcaic que respòn més a una època antiga que actual, li dóna un interès d’arqueologia social i antrolopològica única al món i, per això mateix, digne de ser mantinguda i protegida; 2) anar a una Corrida de Toros és fer un viatge en el temps històric de dues o tres generacions, amb una atmòsfera que la modernitat ha fet desaparèixer arreu, però que la Festa manté viva i actual, atmòsfera de cares antigues, de parlars pausats i castissos, d’imatges elegants i pintoresques, d’emocions que tenen a veure amb situacions primordials, arcaiques i arriscades, fins i tot de maneres de vestir que semblen fugir del present estàndar. Aquestes raons, que poden semblar sentimentals i sense pes pels enemics de la Corrida, són per a mi les més importants, ja que disposar d’un lloc on poder-se sustreure dels imperatius actuals en voga és un privilegi que molt poques societats, de les considerades modernes, gaudeixen.

6- RAÓ ESTÈTICA: és molt important pels qui veuen la Corrida com un ritual ple de signes estètics de gran relleu i categoria. Aquests aspectes han estat molt celebrats pels artistes i pels esteticistes en general, que els consideren únics al món, amb unes efectes d’intensitat que el dramatisme de la Festa no fa més que augmentar. Potser Picasso és qui més ha destacat aquests aspectes, tractant la tauromàquia com un dels seus temes preferits. La llista, però, d’artistes amants dels Toros és llarga.

7- RAÓ SIMBÒLICA: sobre els simbolismes de La Corrida s’ha escrit molt i no seria bò fer-nos pesats sobre aquest tema. Només mencionar l’extraordinària riquesa simbòlica que ofereixen Els Toros en una època tan mancada de simbolismes reals associats a les veritats de carn i ossos, i als processos essencials: la lluita de la vida contra la mort, enfrontar-se al destí i a la mort amb elegància i des d’una actitud estètica, acceptar els riscos de la vida que et dóna cornades de sorpresa, la plaça com metàfora de la vida, el cercle com l’espai reunió dels opostos, la dualitat home-bèstia, el negre oposat al vermell, la lluita amb la part fosca de l’home, etc. La Corrida dóna una resposta i la seva particular visió a tots aquests opostos simbòlics, resposta i visió que provenen d’un temps antic al quals per molt que no ens ho volguem creure, encara hi estem ficats de ple. Acceptar la realitat de les coses i el fatalisme dels desenllaços dramàtics és una sana cura d’humilitat que fins que les coses no canviin de veritat vers altres paràmetres simbòlics de comportament i de relació, és bo i saludable reconèixer.

En aquest apartat del simbolisme, hi caldria afegir l’element pedagògic que representa mostrar a la llum pública la realitat de la nostra relació amb els animals: en acabar la Corrida, l’espectador pot veure com l’animal mort és desquartitzat davant de tots, tallat en trossos, sense que en cap moment hi hagi la sinistre ocultació que es fa d’aquestes qüestions en les nostres ciutats, on els escorxadors es troben ben amagats als extrarradis industrials, lluny de les mirades indiscretes dels ciutadans. Aquest element pedagògic i revelador dóna un afegit simbòlic a la Corrida d’un pes extraordinari.

8- RAÓ COMPARATIVA : dues són les comparacions que es solen fer quan es parla de toros, les quals l’ajuden sens dubte a defensar-se contra els enemics que l’ataquen:

1) amb el futbol: comparada amb aquest divertiment de masses, la Corrida apareix com un espectacle altament civilitzat, propiciador del bon gust, la bona educació i la contenció emocional. Realment tot juga a favor de la Corrida en aquesta comparació, i la prohibició d’anar als toros que existeix sobre els menors no deixa de ser una perfecta hipocresia, comparativament parlant, en ser tan evident la malèvola acció exemplar que el futbol té envers els menors;

2) amb els mataderos industrials: aquí la comparació posa de relleu l’absoluta manca de coherència dels qui ataquen la Corrida amb la raó de voler defensar els animals, en callar davant l’horror exterminador dels mataderos industrials, que representen la màxima degradació imaginable de la condició animal. Per comprovar-ho, només cal anar a un dels actuals escorxadors, on les bèsties són exterminades en cadena una darrera l’altra, per sistemes industrialitzats, perfectaments “nets i indolors”, com diuen els seus defensors, que posen la pell de gallina al més insensible dels observadors. Abans de ficar-se amb la Festa dels Toros, potser seria millor ficar-se amb els mataderos, i un cop s’hagi aconseguit que la població accepti eliminar aquests camps d’extermini d’animals o simplement es faci tota vegetariana, llavors potser es podria començar a posar en qüestió la Corrida.

9- RAÓ DE FUTUR: un únic fet justifica aquesta novena raó: la notícia de que a la ciutat de Pekín s’està construïnt una plaça de toros amb la intenció de celebrar-hi Corrides. Si Xina acull la festa de braus i se la fa seva, com és propi que faci amb tot allò que desperta el seu interès, no hi ha dubte que el futur de la Festa està no sols assegurat, sinó consolidat i multiplicat per mil. Els xinesos, a més a més de revolucionar la pràctica tradicional de la Corrida, la pot extendre a tot el seu continent i per extensió a la resta del planeta.

Seria ridícul que just en el moment que els futurs amos del món incorporen la Festa als seus costums i formes d’entreteniment, nosaltres decidíssim suprimir-la. Pel contrari, un manteniment de la Festa convertiria Espanya i Catalunya de retruc en la meca dels afeccionats xinesos, que voldrien visitar ni que fos una vegada a la vida la terra mare que va veure néixer la tauromàquia. I si comptem que els allaus de turistes japonesos seran d’aquí a uns anys completament eclipsats pels arribaments massius dels nous turistes xinesos, no cal dir que tant Catalunya com Espanya tenen més a guanyar que a perdre conreant i protegint la Festa.

10- RAÓ FINAL: si la llibertat segueix sent un dels principis bàsics de la nostra cultura, no veig perquè s’ha d’interdir una pràctica defensada, conreada i gaudida per milers de persones. De la mateixa manera que hi ha llibertat per jugar a futbol, per posar una casa de barrets, per importar i exportar vins, tabac i samarretes, per comprar i vendre cotxes, per obrir supermercats i grans superfícies, per caçar, menjar-se un pollastre o beure’s una cervesa, no veig perquè no hi ha d’haver el dret a torejar i a gaudir d’una bona o dolenta Corrida de Toros, existint com existeix la corresponent regulació legal consensuada sobre la matèria.

Potser el dia que s’hagi establert un nou còdig de relació de l’home amb l’entorn i especialment amb els demés animals, còdig que s’enfronti als temes de veritat, agafant com qui diu “el toro per les banyes”, només llavors, ja sense mataderos i tots vegetarians, podríem acceptar a parlar de la conveniència de renunciar a la Festa. Mentrestant, cal ser coherents i acceptar el principi bàsic de la llibertat humana, patrimoni de tots.

Aquestes deu raons es podrien multiplicar per mil si deixéssim parlar un a un als afeccionats als toros, els quals sens dubte en trobarien cinquanta mil més a afegir a les nostres. De moment, serveixin d’aperitiu per a una campanya més seriosa i profunda -i esperem definitiva- per a la preservació i el conreu, a Catalunya i a Espanya, de l’antiga, espanyola i catalana Corrida de Toros.

martes, enero 10, 2006

NOTAS SOBRE EL ESTATUT

NOTAS SOBRE EL ESTATUT

Entre el interés, el cansancio y el hastío parece encontrarse la actual fase emocional con la que seguimos la negociación del Estatut –para los que desconocen el tema, se trata de un acuerdo o pacto de colaboración de una parte del Estado consigo mismo, en este caso de Cataluña con el resto de España. Por mi parte, INTERÉS porque creo que el principio de la descentralización política y administrativa es un adelanto democrático importante. Creo haber leído en alguna parte que suele ser positiva la descentralización especialmente en regiones ricas, mientras que en otras menos emprendedoras, puede representar un atraso. CANSANCIO porque la descentralización no tiene porque ser sinónimo de “nacionalismo separador o excluyente”, tal como lo parecen entender ciertos políticos. El nacionalismo es muy usado para aglutinar emociones colectivas, y los políticos que a él recurren no dudan en manejar dichos sentimientos para sus fines de poder. Yo prefiero pensar que lo colectivo ya no funciona y por eso estoy convencido que los nacionalismos acabarán disparando sus tiros por la culata: o sea, que se van a quedar sin clientela (esperemos que así sea). HASTÍO porque este nacionalismo de campanario despierta al otro capitalino del centro, ramplón, viejo y trasnochado, pero con virulencias negras de viejos sabores hispanos, nacionalismo éste que no quiere perder parcelas de poder hasta ahora en sus manos. Juntando interés, cansancio y hastío, sale un estado de resignación preocupada, de inquietud sorda e indignada, de expectación concienzada e impotente. Al menos, esto es tal como lo veo yo.

lunes, enero 09, 2006

LA CAZA DEL CIERVO

Estas navidades tuve ocasión de presenciar una salida de caza del ciervo en Exmoor, región del suroeste de Inglaterra. Quedé admirado por la emoción y la fuerza que reinaba en el ambiente, y comprendí lo absurdo de pretender eliminar esta tradición. Una tradición que se remonta a cientos de años y que da vida a estas regiones rurales. ¡Caramba!, me dije, he aquí algo parecido a las corridas de toros, digno de ser defendido por sus elevados valores que tanta molesta a la correción pensante en uso. Seguí a los caballos campo a través, y pude presenciar algunas escenas de caza desde un promontorio muy bien situado. Realmente, un espectáculo y una experiencia digna de recordar.

Luego, entrar en el pub de la zona y tomarse un vino caliente mezclado con wisky acabó de redondear la experiencia. Ni entretenimiento de pijos ni reducto aristocrático: la caza del ciervo en Inglaterra sigue siendo una práctica popular y febril, muy digna de ser vista y defendida.