lunes, enero 22, 2018

Nació o Ciutats, les identitats múltiples



Barcelona

En constatar fins a quin punt la política catalana segueix tan enrocada com sempre, vaig a veure als meus amics, els futuròlegs de la platja, amb l'esperança de que m'aportin idees noves i una perspectiva més optimista. Els pesco quan es dirigeixen en direcció al Hotel Vela, passejant com sempre per la sorra mullada, i de seguida entro en matèria:

- Com veieu la situació? Jo, francament, cada dia sóc més pessimista. 

- Rumbau, tens tota la raó i motius sobrats per ser-ho, de pessimista, però a la vegada, deixa'm dir-te que nosaltres, en enfocar el tema des d'una perspectiva de futur, no podem deixar de ser optimistes al cent per cent. 

- Caram, Bastides, em deixes parat! I es pot saber en què es basa el vostre optimisme?

-  Només cal canviar l'enfocament de les coses i veure com anem directes a una mutació que no trigarà gaire a produir-se als nassos de tothom i que  només captarem quan s'hagi acomplert. 

- A què et refereixes? 

- A la irrupció de les ciutats com a noves entitats col·lectives en substitució dels vells estats i de les velles idees de nació. 

- Però si estem en ple ressorgiment dels nacionalismes una mica a tot arreu...

- És el vell que es resisteix a morir. Lògic que facin els seus marramiaus i que s'excitin, espantats pels nous aires que s'acosten. 

- Crec que heu llegit massa els diaris aquests dies. He vist forces articles que parlen d'aquest assumpte, sobretot quan comentaven l'ocurrència aquesta de Tabàrnia que han fet els no independentistes. 

- I La Vanguàrdia ha tret un magnífic suplement sobre el tema de les ciutats, això és cert. Però així són les coses d'aquest món, que a vegades els diaris també l'encerten.

- Però ho podeu explicar una mica més?

En Mercadal, que escoltava i callava, va decidir intervenir per ajudar als seu col·lega futurista:

- Has de tenir en compte com els grans canvis de referència s'imposen per pures raons de pragmatisme de les dinàmiques històriques. Fixa't que els nacionalismes van ser l'expressió social i col·lectiva corresponent a la nova classe burgesa que va néixer el segle XIX, que necessitava aquest sentiment de pertinença per assolir els seus objectius de domini, expansió i negoci. La inèrcia lenta i una mica aleatòria dels moviments socials anteriors, basada en economies agràries i en instàncies tradicionals de poder, com són les monarquies i les representacions religioses, va haver de mutar i adaptar-se a les noves economies i als nous temps productius. Els nacionalismes i els estats nació van permetre el control de les masses, aglutinades a l'entorn dels sentiments patriòtics, necessari per executar les polítiques de les elits industrials en expansió. El segle XX ha viscut els moments àlgids d'aquests fenòmens socials, amb les guerres corresponents, i encara hi som de ple amb la societat dita del benestar i del consum. Ara bé, prou sabem com han canviat les coses els darrers anys, a una velocitat d'espant, amb la irrupció de les noves economies digitals i de la comunicació, que ho han revolucionat tot. Els grans poders econòmics s'han desentès de la idea dels estats nació, que els molesta i encotilla, i s'ha implantat el nou model de la globalització amb els conflictes que l'acompanyen. D'aquests, jo diria que n'hi ha a grosso modo de dues menes: d'una banda, la homogeneïtzació que resulta de sincronitzar els temps mundials, i de l'altra banda, com a reactiu a l'uniformització, la necessitat local de singularitzar-se.  

Atenas
- I precisament per això els nacionalismes tornen a estar en alça, per fomentar aquesta necessitat de singularització...

- És veritat, però ja no són els nacionalismes d'abans. El que s'imposa és una necessitat de fugir de la uniformitat, per raons de reacció cultural però també per raons de competitivitat econòmica del mercat.  És a  dir, hi ha interessos de les elits locals que xoquen amb els interessos de les elits econòmiques mundials però també amb les locals que volen jugar al mercat global. I quan hi ha aquesta fragmentació dels interessos econòmics i de les elits, els nacionalismes poden esdevenir culturals però és més difícil que s'alcin amb la força que només pot donar l'alè dels grans poders econòmics. 

- El problema és que els interessos globals també estan molt fragmentats, i allà on uns no hi veuen cap interès uns altres sí que li veuen. Mira el cas de Catalunya i l'atenció que de sobte han mostrat els russos, que hi veuen una estratègia de desestabilització europea.

- Cert. Però sigui com sigui, estem parlant d'un nou tipus de dinamisme social. I aquí és on els independentistes més s'estan equivocant, en voler convertir la singularitat catalana, que sempre ha tingut una força creadora extraordinària, en nacionalisme del vell, del carrincló i romàntic basat en els sentiments i que necessita l'enemic exterior per separar-se i esdevenir un país. No han comprès que avui en dia, les pulsions de fragmentació i de singularitat diferenciadora no necessiten la independència ni la separació, i menys encara carregar-se a les espatlles amb un enemic que és el que tens al costat i a dins, sinó tot el contrari, avui els processos de singularitzar-se s'han de basar en la complicitat entre les diferències i en l'estructura de xarxa, la qual permet col·laborar i competir a la vegada. Perquè aquesta és la clau de l'assumpte: col·laborar i competir, acomplir la paradoxa principal del futur: fer que la distància i la diferència precipitin la unió. Tot el contrari de l'independentisme, que per singularitzar-se, separa. Cau en la tautologia de la separació=singularització, quan allò que interessa és realitzar la paradoxa: singularitat=unió. 


- Caram, Mercadal, aquest pensament agradaria a la gent de Ciutadans, que van anar a les eleccions amb la imatge d'un cor que ajunta les banderes catalana, espanyola i europea. 

- Crec que van fer diana amb aquest cor. Diuen els independentistes que és una consigna falsa, que els de Ciutadans no se la creuen, cosa que significa la dificultat que tenen en criticar-la. Jo no sé si se la creuen o no, però en tot cas van encertar en concentrar en una sola imatge un missatge clar i català, que expressa la paradoxa del catalanisme obert de sempre, capaç d'incloure identitats diferents i fins oposades.

- Tens raó en això.

- I et diria que aquí hi ha una de les qüestions més importants del moment català: veure quina és la força que aconsegueix articular i desenvolupar allò que obre les portes del futur: les identitats múltiples i superposades, que poden competir però des de la unió. Això comença per les persones, que avui se senten de molts llocs diferents, ja que la mobilitat existent superposa orígens i sentiments de pertinença. L'independentisme ha apostat pel sentiment únic que s'exclou amb l'espanyol: necessitat l'enemic Espanya i per molt que digui que no és exclusiu, hi cau de quatre potes. Només cal veure els odis que s'han despertat contra Espanya i tot allò que fa olor d'espanyol. És evident que el nacionalisme espanyol se n'aprofita i aposta pel mateix, però no és l'opció majoritària, com tampoc ho és a Catalunya, per sort. La jugada de Ciutadans és ara per ara la que més l'ha encertat en aquesta acceptació de la multiplicitat interior: definir-se com a català, espanyol i europeu. I s'obren les portes perquè a la llarga et sentis també ciutadà del món, que és l'última instància on hem d'arribar. 

- També ho diuen els socialistes i els Comuns. Jo vaig votar a l'Iceta per això...

- Sí i no. Crec que si han baixat tant en les últimes eleccions és per aquesta raó: per evitar caure en extrems, han apostat per una indefinició la qual s'acaba inclinant vers el costat català en detriment de l'espanyol. És com si tinguessin vergonya de dir-se espanyols i de considerar que Espanya és també el seu país. Diuen Estat Espanyol, però en canvi no dubten a parlar de Catalunya i mentre la Senyera és correcte per a ells i la posen a tot arreu, la bandera espanyols no els agrada. Els de Ciutadans han trencat amb aquests complexes i s'han atrevit a proclamar llur dualitat bàsica, sense embuts: som catalans i espanyols, i també europeus. I d'aquesta manera han connectat amb la majoria de catalans que estan en aquesta onda. Per això dic que han enllaçat amb uns vectors de futur que, si saben desenvolupar-los, els permetran governar a la llarga.

- La veritat és que  no sé si estan en aquesta línia. 

- S'haurà de veure els pròxims mesos. Però en tot cas, ara per ara, són els únics que tenen el discurs adequat. 

- M'ha agradat la idea que abans has dit de col·laborar i competir. 


- És el que permet l'associació en xarxa. I és per on el catalanisme hauria d'anar, em refereixo a un catalanisme que se sàpiga treure de sobre la degeneració independentista i s'articuli en l'acceptació de les seves dualitats. Fixa't els potencials que hi hauria si es busquessin complicitats de xarxa amb ciutats com Zaragoza, Madrid, València, Castelló, Palma, Albacete, Alacant... La xarxa no sols permet sinó que excita la competitivitat, mentre alhora potencia les diferències i ajuda a singularitzar-se. En comptes del recel i l'enemistat que ara hi ha envers Catalunya, guanyats a pols pels independentistes, hi hauria confiança i complicitat, el millor coixí pels intercanvis i el negoci. I per descomptat, amb les ciutats del sud de França, i penso en la potent Lyon i en l'emergent Toulouse, sense oblidar-se de l'arc mediterrani que arriba fins a Marsella i Gènova, ja a Itàlia. 

- Carai, mercadal, això és tot un programa...

- Res d'original, ja en Maragall l'havia exposat. Fixa't en el vergonyós episodi de la picabaralla amb Aragó per les obres comprades a les monges de Sijena. Aquí el govern català va tocar fons en la vergonya i la ignomínia de la seva política de veïnatge. Tu creus que un govern es pot permetre aquesta mena de relacions? Per moltes raons que hi haguessin sobre la taula, mai s'hauria d'haver arribat on es va arribar, en una disputa més de pati d'escola que de polítics del segle XXI. 

- Seguien la lògica independentista: per separar-se, necessiten l'enemic exterior que és Espanya, començant pels veïns on llindem: Aragó a l'oest i València al sud. Enemistar-se amb Aragó ja els anava bé: sempre poden dir que la Verge del Pilar és la patrona d'Espanya i la verge de la Hispanitat, i amb això escalfen la clientela pròpia i aixequen una mica més de frontera. 

- Tens tota la raó, Rumbau. Un disbarat i una vergonya. Fixa't que quan parlem de complicitats, sobretot ens referim a ciutats. I és aquí on volíem arribar amb en Bastides: veure com les ciutats són els espais i les entitats principals del futur, no perquè ens ho inventem nosaltres sinó perquè així ens ho diu la realitat. Gestionar les ciutats, és gestionar la complexitat de les identitats múltiples, de les diferències que conviuen i s'oposen, dels negocis que competeixen entre si i amb els interessos ciutadans. Les ciutats demanen una gestió que sàpiga combinar complicitat i diferència, que permeti el funcionament del tot mentre respecte les singularitats més acusades dels seus inquilins. Tot això està molt estudiat i és una evidència com una catedral. Només cal mirar l'últim suplement de La Vanguàrdia, que parla d'això. 


 - És veritat, l'he llegit i m'ha semblat força interessant. 

- Però atenció, estem parlant d'un nou concepte de ciutat, que inclou també les àrees rurals circumdants. Catalunya és un bon exemple, podríem dir que tota la regió és una xarxa de ciutats connectades entre si, ciutats que han anat creixent i madurant i que explica en part aquesta emergència independentista, que hauríem de veure com una afirmació de les seves noves elits que volen substituir les de sempre. El que passa és que ho han fet des de la posició errada del separatisme, que trenca els lligams amb les altres ciutats i poblacions de la Península. Han caigut en el pensament únic de la identitat catalana que s'exclou amb l'espanyola, i per carambola, amb l'europea. Quan l'important hauria estat articular aquesta afirmació d'energies creadores en la direcció de les identitats múltiples i de l'obertura en xarxa que pot competir tot el que vulguis des de la complicitat i la unió de base, és a dir, amb les eines de les societats del futur. 

- Rellops, Mercadal, t'hauries de fer politic!

- No creguis, Rumbau, les idees de futur han de sonar i algú les ha de plantejar, però la política ara per ara està condemnada al dia a dia de l'acció i la reacció, és a dir, a la inòpia i al curt termini. No sé si hi ha espai mental per a les visions de futur. 

- Doncs penso que si  no n'hi ha, s'haurien de començar a obrir. Crec que aquestes idees són prou importants com perquè es comencin a aplicar. 

- Tens raó, però pensa que els canvis de veritat s'esdevenen sense que la gent ho sàpiga i que te'ls trobes a la sopa el dia més inesperat. Cal deixar al temps treballar i als humans pasturar, perquè ara per ara encara som animalets que vivim en ramat i hem d'esperar que, amb els anys i una canya, les coses evolucionin vers on sembla que han d'anar o vers on ens agradaria que anessin. 

 'Amen', vaig pensar mentre deixava als meus amics de la platja rumiar les seves idees de futur.

viernes, diciembre 29, 2017

El declive catalán y el futuro de España



Han pasado las últimas elecciones y parece que nada ha cambiado en el panorama catalán. O mejor, sí que ha cambiado pero a peor, pues el empate del resultado augura más de lo mismo ad infinitum, malas noticias para los comerciantes y los emprendedores empresariales, que tiran del carro de la economía. Y malas noticias para la convivencia, alterada por una división como nunca antes se había visto. La pretensión nacionalista de separarse de España ha desgarrado el tejido social de Cataluña. La subida de Ciutadans es fruto de la reacción de quiénes no aceptan la separación y del buen hacer de Inés Arrimadas, que ha sabido sintonizar con las personas que se sienten tan catalanas como españolas. Iceta también lo intentó, pero sólo le hemos votado los que aún piensan que es posible estar en medio de la confrontación, una ilusión sin duda. Pinchó aunque aguantó. Y los Comuns han sido castigados por su falso no estar con nadie cuando en realidad se inclinaron hacia los independentistas, tras ser víctimas del mismo acoso emocional que ya en su tiempo sufrieron Maragall y el PSC. 

Ante el embrollo de la situación, acudo a la cita con mis amigos los futurólogos de la playa, a ver qué conclusiones han sacado de los resultados. 

- ¿Cómo veis el panorama? -les suelto para entrar en materia cuanto antes. 

Indicar sólo que hace un día soleado y hermoso, con el agua del mar ya sin los calores del verano, unas condiciones frías de temperatura que sin embargo son ideales para activar la circulación de la sangre y elevar el pensamiento hacia las alturas idóneas para el ejercicio de la futurología que practican mis amigos. 

Dice Bastides: 

- En verdad, Rumbau, estas elecciones que han servido de tan poco según los entendidos, marcan para nosotros un punto de inflexión en el mapa político del país. 

- ¡Pero si el mismo empate de antes sigue en su sitio!

- Sí y no. Ciertamente, los dos frentes contrincantes siguen en sus trece y el conflicto se enquista. Pero han cambiado las cualidades de la disputa. No es lo mismo que el partido hegemónico de los que defienden su españolidad sea PP o Ciutadans. En este punto, el salto hacia la hegemonía de Arrimadas debe verse como un paso regenerador y con perspectivas de crecimiento, mientras que el PP representa el pasado de una política carcomida por sus achaques. En cuanto a los independentistas, han vuelto a chocar contra la pared que ellos mismos han levantado: la que los separa de quiénes no piensan como ellos. Sus actos de imposición sobre la mitad del país que no quiere separarse de España han  levantado el muro que lo parte en dos. Disimulan contentos de su mayoría parlamentaria, pero el estado de shock de saber que no representan a una mayoría verdadera les corroe por dentro. Fíjate en la cualidad de las energías enfrentadas: los nacionalistas, dolidos y resentidos por lo que llaman la represión del gobierno, que no es más que la reacción del estado frente a un intento de separación; los de Ciutadans ilusionados con su victoria y con un relato de abertura en vez de separación. Los unos buscan imponer la unicidad de lo catalán puro que necesita aislarse del mundo para 'ser', los otros apuestan por la dualidad mestiza de ser catalán y español a la vez. 

- Pero Bastides, Ciutadans es un partido españolista y lo de ser catalán lo tienen más como un añadido estético que como una convicción real. 

- Sí y no, Paquito. Es verdad que ahora la polarización que existe en Cataluña obliga a exacerbar los extremos, para inclinar a las masas votantes, que necesitan de estas pendientes emocionales. Pero fíjate que a partir de ahora, quién necesita excitarse es el nacionalismo, pues para nada querría que los de Arrimadas se asomaran a ningún tipo de catalanismo moderado, que podría quitarle votos. Mientras que los de Ciutadans pueden relajarse con sus votos ganados y empezar a crear un discurso en positivo y de nuevo cuño que aúne lo catalán con lo español. Y aquí es donde está el verdadero conflicto y el quid de la cuestión: qué fuerza es la que se queda con este espacio del catalanismo dinamizador y progresista que piensa más en generar enlaces, riqueza y futuro. Un espacio que los independentistas han abandonado con sus planteamientos insurreccionales y que el PSC ha sido incapaz de articular con el gancho suficiente. Si Ciutadans consigue imponer la relajación positiva de quién no quiere separar sino unir, tendrá el terreno abonado para su crecimiento futuro. 

Corominas, el periodista jubilado del grupo y viejo zorro de la política, interrumpe a Bastides. 

- Muy bonito lo pintas, pero no debemos olvidarnos de los aspectos sociales del tema. Ciutadans es la derecha y su capacidad de atracción se debe a la polarización nacionalista. En otros contextos, la izquierda querrá imponer sus ideas, y Cataluña siempre se ha inclinado hacia la izquierda. No sé si Ciutadans tendrá mucho que decir en este escenario. 

- Has dado en el clavo, Corominas. Pero fíjate cómo la izquierda ha quedado desarbolada en estas elecciones. La derecha se ha impuesto por goleada, en uno y otro lado. Lo que indica el peso que tiene ahora en Cataluña la cuestión nacional. Sin resolver este aspecto, lo demás se queda en nada. 

Mercadal, que escuchaba con atención, quiso intervenir también. 

- Me gusta mucho todo lo que habéis dicho, y lo que me sorprende y preocupa son las pocas ganas que tienen los partidos de generar discurso. ¡Debería ser su cometido principal! En eso los independentistas han ganado con creces. En realidad, es lo único que han hecho y ofrecido, discurso, lo necesitan para enardecer a sus seguidores, lo llevan haciendo desde hace años, y ahora recogen los frutos. Aunque tienen un problema: cuando el discurso se convierte en victimismo y queja, ya no permite volar, al contrario, te deprime y pone plomo en las alas. Ese momento lo deberían aprovechar los que no quieren separarse y apuestan por la convivencia dual entre lo catalán y lo español. No sé si Ciutadans están por esta labor ni si son conscientes de esta necesidad. A Arrimadas le gustaría pero debería rodearse de gente capaz de generar ideas y escribir historias. El PSC es el que debería haberlo hecho hace años y va con retraso, aunque es el que lo tiene más cerca. Con recurrir al primer Maragall tendría suficiente. Los Comuns se han liado con el referéndum y con el victimismo de los que han chocado contra el muro del estado. En estos barrizales de las emociones poco discurso puede hacerse, como no sea la infinita queja que sólo sirve para lamer heridas, las propias y las ajenas. 

- ¡Pero es lógico que lo hagan, Mercadal! ¡Es una cuestión de solidaridad política hacia los que están en la cárcel y los que no pueden regresar al país! -reclama Paquito.

- Por supuesto, Paquito, tienes toda la razón del mundo, pero podrían mostrar su apoyo y generar discurso a la vez, aunque es más difícil y requiere más esfuerzo, desde luego. Lo malo es que las necesidades tácticas de la política impiden y borran el espacio de la reflexión y del discurso. Las emociones sirven mucho para enardecer pero poco para pensar. Y aquí lo que importan ahora son las ideas. 

- La idea de la Independencia es potente, en este sentido no puede decirse que los nacionalistas no hayan hecho sus deberes. Han creado la idea y la envoltura que la sustenta.

- Y que la realidad pincha cada día. ¿Quién se cree hoy que Cataluña puede irse de España y seguir en la Unión Europea como si nada hubiera pasado? 

- Pero la han substituido por la de irse de Europa, con floridas ensoñaciones argumentales. El discurso sigue y con ello mantienen viva la ilusión. 

- De cajón. Pero es un discurso a la defensiva. Se baja el listón y los referentes se parecen cada día más a esos países situados en tierra de nadie e infectados por crónicos problemas de división social que suelen acabar en violencia. Mira los ejemplos de Georgia, Ucraína, Bosnia, Isreal...

- Curioso que Junqueras, que dice ser tan religioso, no ofrezca visiones de concordia entre los frentes polarizados. Quizás sueñe con ellas, y luego no se atreva a plantearlas, para que no le llamen traidor...

- Sorprende, desde luego, que los nacionalistas hayan puesto su idea de nación por encima de la convivencia. Constituye seguramente su error más grande y no sé como lo pueden justificar o lo podrán corregir, si es que realmente quieren corregirlo. Aunque muy me temo que en estos momentos prima la lucha sin cuartel y el ir a por todas. Han quemado tantas naves que están obligados a seguir empujando su sueño.

- La convivencia no la han roto ellos, sino el gobierno de España con la represión y con su política de escarnio -suelta Paquito. 

- Desde luego, pero es la lógica de la acción y reacción. Y piensa Paquito que la estrategia indirecta del Independentismo, y seguramente la principal, es aprovechar la represión del estado, con sus afrentas y sus mártires, para empujar a las masas hacia la victoria final. Lo del día 1 de octubre fue una gran victoria de su discurso. Y en estas elecciones han utilizado a presos y exiliados como su mejor baza electoral. De hecho, sólo han hablado de ello. Han levantado una borrasca emocional que les ha permitido volar de nuevo, cuando es bien sabido que tienen las alas cargadas de plomo. 

- Pues tiene mucho mérito, esto tendrás que reconocerlo. 

- Y tienes toda la razón del mundo. Pero lo que nos importa a nosotros es el futuro, y aquí es donde vemos que el declive catalán va para largo. 

- ¿Tan claro lo ves?

- Piensa una cosa Rumbau, hasta ahora Cataluña ha sido la región más avanzada e innovadora del país, eso es una evidencia, y también por ello ha querido soñar en ir todavía más lejos y alejarse de lo que considera un lastre, que es el resto del país. Ahora, de pronto se ha quedado parada tras chocar contra la realidad, como si estuviera en pana, dividida la sociedad en dos bandos enfrentados, lo que es un freno indiscutible. Resulta que el supuesto lastre tiene más peso y que las amarras que lo sujetan son más resistentes de lo que esperaban. Además, el pensamiento crítico y la inteligencia local se han resentido: salvo las obligadas excepciones, pesa más la razón panfletaria y la consigna colectiva que el espíritu crítico y la mirada escéptica que trabaja con el bisturí. En cambio, me ha sorprendido cómo en los periódicos del resto de España ha aumentado la reflexión de fondo, el ejercicio analítico que busca entender lo que pasa, con estudios y artículos realmente agudos e interesantes, desde la izquierda y la derecha, algo nuevo me parece en España. O sea que la cuestión catalana ha sido bien aprovechada por el resto del país, mientras aquí nos hemos encallado con lo obvio y en la consigna del día a día. ¡Lamentable al cien por cien!

- Eso es una verdad como un templo, Mercadal, lo he constatado yo también -dice Corominas.

- Y fíjate como en consecuencia, otras regiones se han activado para aprovechar el parón catalán, esperando que se prolongue y sacar así una buena tajada. Valencia y Aragón son las más proclives a aprovechar el momento. Y la política de aislamiento de los independentistas les va de perlas. 

- ¿Será que Cataluña necesita una pausa? Tantos esfuerzos emancipadores cansan al más tenaz de los peleadores, y se impone un receso, ¿no crees?

- Sin duda, ahora le toca descansar y salir sana y salva de este marasmo. Entretanto, los demás cogerán la delantera y continuarán lo que los catalanes han dejado a medio hacer: la descentralización de España y la búsqueda de un nuevo orden en el que las diferencias asumidas y reivindicadas no impidan su unión, al revés, la impulsen. Es como ponerse al día en lo que es la esencia de Europa, pero dentro del estado, fragmentándolo pero sin romperlo. 

- La paradoja de la que siempre habláis y que me parece un imposible...

- Ver el futuro es hacer posible lo imposible, Rumbau, y la lógica de lo que será el mosaico ibérico va por estos derroteros: lograr que la diferencia una.

- Hasta ahora, hemos visto que suele separar...

- Es un salto evolutivo, Corominas, la mutación histórica que el mundo espera con los dedos cruzados, pues cuanto más tardemos en hacerla, más vamos hacia el abismo. 

- Tiene que ver con la identidad, me refiero a la individual. Todos somos diferentes e iguales. No hay humano igual a otro, y sin embargo, todos pertenecemos a la misma especie, al mismo mundo. Sólo hay que mirar a las estrellas para comprenderlo. El desarrollo de la complejidad en el crecimiento de los organismos  lleva a diferenciarnos hasta extremos inabordables, y es esta diferencia lo que excita la unión y la amistad. Lo mismo sucede entre los pueblos y las culturas. 

- ¡Pues por eso mismo Cataluña busca diferenciarse, para poderse unir desde la libertad con los demás!

- De cajón, ser un sujeto político que habla con voz propia, esto es loable y te diré incluso que es el futuro, pero no funciona si la voz única es una impostación que reprime otras voces interiores que no hablan en la misma dirección.  Por eso hay que comprender que el problema de Cataluña no es tanto su relación con España sino su complejidad interior, nunca asumida por el nacionalismo, que sólo ve un único color de la realidad, el suyo. Y ésta es la causa de su parálisis actual. 

- Realmente, es en este embrollo de la relación consigo misma donde Cataluña debe encontrar la solución. 

- Pero no la encontrarán los políticos actuales. Demasiado entregados cada uno a su causa, demasiado narcisismo y mirarse el ombligo. Se necesita otra generación de responsables políticos que comprendan la situación y acuerden dar con una voz compartida que mire hacia el futuro. 

- De ahí que se imponga un descanso. Dejemos trabajar a valencianos y aragoneses y aprendamos luego de sus  logros y descubrimientos. Más tarde, Cataluña ya hará sus dos de pecho cuando se haya integrado al nuevo orden fragmentado del Mosaico Ibérico. 

- ¿Para cuándo lo prevés?

- Yo lo llevaría hacia los años cincuenta de nuestro siglo. 

- ¡Qué largo me lo fías! ¿ Y entretanto...?

- Pues a seguir mirando de reojo lo que nos depara el devenir. Y esperar que valencianos, murcianos y aragoneses avancen en sus labores civilizacionales. Quizás algunos catalanes podrían echarles una mano.

- ¡De cajón!

Dejé a mis amigos especulando sobre el futuro de Cataluña y del ruedo ibérico, que ellos llaman mosaico, tan preocupado y pesimista como antes, pero feliz de saber que no todo el mundo ve el panorama tan negro como lo veo yo.

domingo, diciembre 10, 2017

El catalanisme enrocat, el binari i el dinàmic



Barcelona
(Versión castellana clicar aquí)

La crida a les urnes pel dia 21 de desembre ha iniciat la seva campanya electoral i les posicions comencen a estar clares. I tanmateix, el desassossec que es viu a Catalunya a causa de la proclama independentista, que ha dividit el país en dos, segueix afectant a tothom. A fi de saber com veuen la qüestió els meus amics futuròlegs de la platja, sempre molt afinats en llurs diagnòstics, m'acosto a la Barceloneta amb ànims de xerrar una estona amb ells. 

Després de les salutacions, entro en matèria:

- Com veieu el panorama? Teniu alguna idea de per on poden anar els trets aquesta vegada?

- Rumbau, les posicions estan molt clares, però això no vol dir que hi hagi res clar. El costat independentista és una confusió total, lògic si es té en compte que alguns dels seus líders principals són a la presó i que la seva estratègia ha portat Catalunya a un cul de sac. En Puigdemont a Brussel·les ha embolicat la troca a base de bé, i la posició més insensata, que és la seva, sembla que està seduint a molts dels independentistes. Cosa que demostra el desconcert que regne en les seves files. Els d'Esquerra Republicana, amb una Marta Rovira que fa aigües per tots quatre costats, comencen a estar mosques. A l'altra banda, Iceta, per a nosaltres una de les posicions més interessants, és atacat per totes bandes, posant a prova les virtuts camaleòniques del personatge, obligat a mantenir-se recte quan allò que s'imposa avui és ductilitat. I potser per això els vents li són favorables. Ciutadans s'està situant amb molta força. Les ganes i les gràcies d'Arrimadas, la seva candidata, són evidents, i sens dubte serà una política a tenir en compte en el futur pròxim. Parteix en molta bona posició. El misteri són els Comuns d'en Domènech i la Colau, cap a on s'inclinaran? Esquerra Republicana no para de picar-los l'ullet i a ells sembla que els agrada. Però també saben que l'independentisme és un xuclador que no perdona, un forat negre àvid d'empassar-se tot allò que els molesta i els fa ombra. Respecte al PP i a la CUP, la seva transparència és clara i per això van a la cua, perquè allò que s'imposa avui és l'ambigüitat, el dubte i el tacticisme creuat, cosa que els extrems rebutgen per purisme ontològic. Ja veus, un panorama molt complex.

- Llavors, no estàs d'acord amb aquest anàlisi que parla de dos fronts clars, els independentistes i els constitucionalistes?

- Home, constitueix una tàctica dels interessats de que sigui així, una simplificació maniqueista de caixó, feta per atraure a les ments simples.

- Però vols dir que al final no són les idees simples les que guanyen?

- Sí, però ens oblidem sempre d'una cosa: donem per suposat que la gent és ruca quan de fet no ho és gens ni mica, o en tot cas, molt menys del que ens pensem. És veritat que les masses responen més a posicions binàries i simplificades que a plantejaments complexes, però Catalunya és una regió petita i una de les seves característiques principals és la tendència a la fragmentació fruit de voler-nos singularitzar sigui pel motiu que sigui. Per altra part, la societat catalana és una de les més polititzades del país, per no dir del món, i a la gent ens agrada mirar la lletra petita dels contractes, dels polítics i dels partits, i això porta al matís i a la diferència.

En Paquito, que escoltava atentament, va voler dir la seva:

- No dic que no sigui veritat, Mercadal, però em sembla que els dos blocs sí que hi són, ja que mentre els uns són independentistes declarats, els altres aposten per la Constitució Espanyola com a llei de lleis.

- Això és de caixó, Paquito, i tens tota la raó del món. Però no ens podem oblidar dels matisos, que és allà on sempre treu la cua el dimoni, i a Catalunya ens agraden molt els dimonis, i fer de dimoni gros o de dimoni petit és una de les aficions de la casa, com sabem molt bé els que hem fet Pastorets. I quin rol encarna Puigdemont a Brussel·les sinó el de Dimoni que juga a fet i amagar amb l'àngel de la Constitució? Per això està seduint a tants catalans, que hi veuen un personatge ben conegut als escenaris parroquials de les seves ciutats rurals. El problema dels dimonis grossos és que sempre acaben vençuts i castigats, mentre que els petits solen ser més astuts i s'acaben escapant. Jo crec que Puigdemont és dels petits i que de la mateixa manera que ha aparegut del no res, desapareixerà un dia cruspit per alguna trampa del teatre de la Història.

En Bastides, que escoltava amb molta atenció, va intervenir llavors amb el seu característic accent de la Barceloneta:

- En veritat en veritat us dic, que allò que s'està dirimint a Catalunya és el futur del catalanisme. Una lluita que ara per ara sembla política i de partits, però que en el fons és una discussió molt més profunda sobre com volem que sigui el futur del nostre país, tant de Catalunya com d'Espanya. Si ens quedéssim només en el joc polític actual, la veritat és que no aniríem gaire lluny. Enrocar la polarització és la pitjor de les solucions i un camí directe al desastre. Per sort, crec que sota les paraules s'amaguen i es defineixen posicions clares que apunten molt més enllà de les simples tàctiques esgrimides.

Conscients de que en Bastides havia trobat alguna veta de futur per a inspirar-se, vam callar amb ganes d'escoltar-lo:

- Sí, amics meus, tres catalanisme es confronten aquests dies, tres maneres d'entendre el país i la nostra cultura que són clares però que no s'identifiquen plenament amb els partits sinó que es mouen entre ells, amb inclinacions nítides uns cops, i no tant uns altres. El primer seria el catalanisme dels independentistes, que s'ha identificat amb la voluntat de crear un país nou, de bastir allò que en diuen 'estructures d'estat' i que es tradueix en voler aixecar unes noves fronteres a Europa. Aquest catalanisme unívoc, que vol ser l'únic i el pur, s'ha estimbat contra la realitat. No sols la realitat pràctica i política, sinó la de la Història, que no accepta que un moviment nou que se les dóna d'innovador s'expressi amb la idea d'aixecar unes fronteres en una zona com és Europa on el seu esperit fundacional és precisament eliminar fronteres o en tot cas relativitzar-les. Aquesta catalanisme, frustrat per Europa i pel 155, està en un cul de sac i jo el qualificaria en aquest moments de 'catalanisme unívoc enrocat': ja que no podem fer allò que volem, ens enroquem. Potser no podem ara, però seguim amb les mateixes idees. Opta per la defensa, el replegament i la tossuderia.

- De caixó! - va exclamar en Mercadal, que escoltava amb atenció les paraules del seu company de futur.

- El segon catalanisme jo li dic 'binari': és aquell que defensa la dualitat catalana i espanyola de Catalunya. Està molt ben representat per aquest cor que Ciutadans ha posat al centre de la campanya, en el que hi ha la bandera catalana, l'espanyola i l'europea. Una Catalunya que accepta i afirma dues identitats a dintre, un catalanisme per tant que parteix d'una realitat social innegable i que explica que Ciutadans sigui, ara per ara, el segon partit al Parlament. És evident que aquest catalanisme no és exclusiu de Ciutadans, sinó que també el PSC i els Comuns participen del mateix, quan parlen d'un catalanisme inclusiu i no s'afirmen independentistes. Igualment els del PP el podrien reivindicar, tot i que ells, en representar el partit del govern central, s'ancoren més vers el costat espanyol de la dualitat.

- Aquest catalanisme binari seria per tant el constitucionalista?... -pregunta en Paquito.

- En certa manera i amb molts matisos, però és millor fugir d'aquestes etiquetes, que parlen només de la disputa electoral i no ens diuen res de les seves possibilitats de futur. Fixeu-vos que el catalanisme binari apareix com més obert al futur, pel simple fet d'acceptar una riquesa de matisos superior, cosa que l'unívoc enrocat defuig.  Això és evident. Però per altra part, en definir-se l'enrocat i el binari en oposició l'un de l'altre, l'enroc de l'un obliga a l'enroc de l'altre, cosa que paralitza les potencialitats del binari, que es veu ancorat per la banda espanyola.

- De caixó!

- I és aquí on cal postular un nou catalanisme, implícit en els dos descrits però nou i encara per definir-se, que jo qualifico de catalanisme excèntric o dinàmic.

- El catalanisme dinàmic... -exclamà en Paquito molt atent sempre a les paraules del futuròleg.

- En efecte, el catalanisme dinàmic és el que fuig de l'enroc, accepta la realitat binària de Catalunya, però va més enllà pensant en construir un futur basat en l'afirmació i la defensa de les diferències, en aquest cas de la diferència catalana, però no únicament de la catalana, sinó de totes les que configuren el mosaic de les diferències espanyoles i de les europees, no amb afanys d'exclusió i de separació, sinó d'unió i de col·laboració de la diversitat entre si.

- Però això és una utopia, Bastides! -exclamà en Corominas, el més escèptic de la Colla.- Les diferències fins ara han separat, mai han ajuntat.

- Ho has expressat a la perfecció: fins ara, però no en el futur que se'ns tira a sobre! Penseu que el projecte europeu no és res més que això, fundar l'unió a partir de les diferències. Una unió que no avança quan les diferències no es respecten. Cosa que explica que els anglesos hagin considerat que volien separar-se, com també ho han sentit la meitat dels catalans. Però les mateixes negociacions del Brèxit ens mostren com la seva sortida només pot ser una sortida sense sortida, és a dir, quan l'unió de les diferències funciona, tot i els seus defectes, ja no se'n pot sortir sinó és acceptant retrocessos i pèrdues descomunals que ningú està disposat a perdre. Vol dir això que ja som al millor dels móns? En absolut, perquè és evident que la lluita de la homogeneïtzació contra les diferències i, al revés, de les singularitats contra l'uniformisme, és una constant dels nostres dies que només es pot dirimir envers una direcció: més unió amb més diversitat i respecte mutu de les diferències.

- Però això és pel que sempre hem lluitat els independentistes! -exclamà en Paquito.

- No, Paquito, perquè en defensar la separació per afirmar la diferència, estàs tallant la relació amb el conjunt i les possibilitats de col·laboració futura de les diferències. L'error del catalanisme unívoc ara enrocat és haver trencat els lligams amb les forces peninsulars que també accepten i defensen la diferència catalana dins d'Espanya, que existeixen, són molt més amples del que semblen i necessiten la complicitat catalana per poder avançat també ells en la defensa de les seves diferències. El catalanisme unívoc ha trencat una lleialtat que fins ara havia estat més o menys implícita, la qual es trobava en la base del catalanisme sorgit del Franquisme, amb l'Assemblea de Catalunya i els primers passos de la Democràcia, quan va assolir el major consens social de la nostra història moderna. Aquest trencament, traslladat a l'interior de Catalunya, explica la divisió entre independentista i constitucionalistes, d'una perillositat extrema si no es recondueix amb intel·ligència i rapidesa.

En Mercadal no es va poder contenir més:

- Tens tota la raó del món Bastides! I ara veig clarament que aquest catalanisme dinàmic que ha d'anar més enllà de l'enrocat i del simplement binari, és el catalanisme del que sempre hem parlat, el que defensava Tarradelles i Pasqual Maragall en la seva primera època, i que mai es va poder desenvolupar per culpa de les presses i de la persecució de la que va ser objecte pel nacionalisme i també pel centralisme de Madrid. Aquest catalanisme dinàmic és evident que ha d'acceptar la seva alteritat espanyola d'una banda, i de l'altra ha de fugir de l'enroc i dels rancors acumulats pel nacionalisme i la seva obsessió separadora de posar fronteres, cercant nous objectius d'obertura i d'expansió. I aquí és on veig de nou ressorgir la idea tan fecunda de l'euro-regió capaç d'unir en xarxes d'interessos comuns, regions tan importants com són les de tot el Llevant espanyol, Aragó, Catalunya, Balears i el sud de França fins arribar a Montpeller i  Lyon, fugint dels discursos nacionalistes i de la idea dels Països Catalans, per centrar-nos en la realitat i el pragmatisme de la política i l'economia. Però no només això, sinó que s'ha de profunditzar en les complicitats ordides per les alcaldies de Madrid, Barcelona, València, Saragossa i altres que es vulguin sumar, camins encara inexplorats tocats amb molt d'encert però amb peus de plom per la Colau, atrapada com està per la pressió independentista i la seva minoria a l'Ajuntament.

- Vols dir que els Comuns són els qui millor expressen aquest catalanisme dinàmic?

- Crec que són diversos els partits que s'hi poden identificar, començant pel PSC i per Iceta, per a mi el més procliu a desenvolupar un discurs d'aquesta mena. El PSC ha estat històricament el partit que millor ha encarnat aquesta posició. Però el seu problema és que ho ha fet sempre a la defensiva, justificant-se envers els uns i els altres, per això s'ha anat aprimant en aquests anys de polarització. Ara veig l'Iceta més desprès i disposat a afirmar sense complexes aquesta via de la complexitat binària i dinàmica, que vol anar més enllà dels enrocs i de les pèrdues d'energia de la disputa per la disputa. Crec que ell podria liderar aquesta posició, que podria anar en paral·lel a la dels Comuns d'en Domènech, també obert a un catalanisme dinàmic, malgrat la trampa que els independentistes li han posat apostant per la seva idea del referèndum, que ha estat superada pels esdeveniments. A qui li interessa ara fer un referèndum que pot decidir o no la independència per un 50% més 1 o menys 1? Seria perpetuar la divisió i el conflicte interior ad infinitum! Per això veig als del PSC més lliures un cop s'han desprès d'aquests compromisos que corresponen a l'època del catalanisme enrocat.

- I no creus que l'Arrimadas podria entrar també en aquesta tendència  del catalanisme dinàmic?

- Sens dubte, en realitat ja s'hi troba, i aquest és un dels grans reptes d'Iceta o d'Arrimadas, si és ella qui s'imposa finalment com a presidenta, en el cas de disposar dels vots suficients: liderar aquest moviment envers l'obertura i el dinamisme, integrant la força del catalanisme binari, que accepta la complexitat i l'alteritat interior però que necessita una força nova que li permeti sortir de la postura de resistència amb la que va néixer Ciutadans. S'ha de tenir en compte que aquest partit sorgeix del menyspreu del catalanisme exclusiu de Convergència envers les alteritats interior catalanes que s'expressen en castellà i que no tenen al cap el ideals i la fe nacionalistes. Ara els tocaria alçar-se vers aquest nou catalanisme obert a una dinàmica de futur, un objectiu de primer ordre per aconseguir mobilitzar de veritat les energies del país. I t'adverteixo, Rumbau, que si aquests partits s'alcen en aquesta direcció, no trigaríem gens a veure com els enrocats es sumaven a l'empenta del dinamisme integrador, llevat dels quatre entossudits que seguiran fins a la mort pensant en la puresa de la Nació Catalana.

- De caixó! -exclama en Bastides, que veia com el seu amic Mercadal anava desplegant la idea d'aquell catalanisme dinàmic que havia vist perfilat a l'horitzó del mar.

- No us oblideu dels rancors i dels odis que s'han despertat aquests últims mesos... -diu en Corominas, un vell gat del periodisme.

- La solució és el futur. Qui sigui capaç d'alçar-se vers una posició d'excentricitat i d'obertura engrescadora guanyarà la partida. I sembla evident que el catalanisme enrocat no porta enlloc. És un cul de sac que només serveix per sortir del pas ara per ara. Si segueix en el seu discurs de la independència, com sembla que vol fer, caurà en la irrellevància o enfonsarà el país en el conflicte civil i la crisi més negra i absoluta. Aquestes eleccions, les guanyi qui les guanyi, haurien d'obrir el camí a desenvolupar aquest catalanisme dinàmic que diu en Bastides. Obrir portes i finestres al futur, participar a la construcció de Catalunya, d'Espanya i d'Europa, per conrear la superposició de xarxes de col·laboració entre estats, regions, idees, empreses i col·lectius emprenedors. I aportar a Europa i al món allò que constitueix el cor del catalanisme més obert i creador: que exaltar la diferència sigui exaltar la unió.

Amb la idea d'aquest catalanisme excèntric i dinàmic bullint-me al cap, deixo els meus amics i me'n vaig a les dutxes del Club per veure si em baixa l'eufòria i retorno a la dura realitat.