Els dos llibres ens expliquen, cadascun des de perspectives diferents però complementàries, com la deriva independentista de l'últim decenni es pot considerar el desenllaç lògic i fracassat del que s'ha anomenat el pujolisme.
Impressionat per la lectura dels dos llibres, acudeixo a veure els meus amics futuròlegs per comentar-los, encara que dono per suposat que no els hauran llegit. Els pesco quan passejaven davant del Club Natació Barcelona, del qual sóc soci, i després de les salutacions, els explico les meves cuites i els dos llibres esmentats. El mar estava preciós, amb un sol amortiguat per quatre núvols.
Per sorpresa meva, Mercadal havia llegit el llibre d'Amat, atret per les ressenyes del mateix publicades als diaris. No el d'Ibañez, que ha tingut menys repercussió a la premsa, sens dubte pel seu contingut, altament incòmode per a les elits nacionalistes catalanes i per això menystingut sens dubte pels poders mediàtics.
—La impressió que tinc després de llegir aquests dos llibres és que podem considerar el Procés com un fracàs cada cop més acusat de les pretensions del nacionalisme i la seva fugida endavant en l'independentisme. Un fracàs del catalanisme, que no va saber resistir-se a ser fagocitat pel pujolisme. Però el més estrany és que ningú parli de fracàs…
Mercadal, que coneix bé la temàtica, va ser el primer a parlar:
—No t'ha de sorprendre, Rumbau, a ningú no li agrada reconèixer que s'ha equivocat en les seves veritats, i menys els polítics, abans se n'aniran a la tomba amb elles a la boca. I sobretot quan tot l'assumpte se sustenta en una emoció, ja que això és el que passa amb aquest assumpte de les pàtries, les banderes i els pobles que diuen que són una nació. Tot és una emoció, com ho és la religió. Però mentre en el tema religiós hem arribat a acceptar una llibertat de culte i que cadascú cregui el que li dona la gana, en lo de les pàtries encara no existeix aquesta llibertat d'escollir, i els posseïts per l'emoció d'una, busquen i necessiten que els altres es pleguin a la seva fe.
—Precisament la novel·la d'Ibáñez Fanés explícita aquesta idea de fracàs, indicant-nos el que sembla l'única solució de l'assumpte: reconèixer d'una vegada per totes el fracàs de qualsevol projecte nacionalista entestat en l'absurd impositiu de considerar que s’és un únic poble.
Bastides, que escoltava atentament la conversa, va intervenir llavors:
—En veritat us dic que tens tota la raó del món, Rumbau, en això que dius o diu aquest novel·lista, sobre la necessitat de reconèixer els fracassos col·lectius de totes les nacions. I que només quan això hagi passat al món sencer, podrem realment entrar en fases noves de civilització col·lectiva.
—Així ho posa la novel·la a la boca d'un dels personatges…
—Em tocarà llegir-la, ja que dóna al clau de l'assumpte. Una reflexió, la que fas, que ens ve com a anell al dit, ja saps que el nostre interès està en el futur, mentre que les coses del passat millor deixar-les on són, doncs per alguna cosa el passat passat està.
—De calaix, Bastides! —va exclamar Mercadal corroborant el que deia el seu company de fatigues.
—Què vols dir?
—El que és evident: lo que ens incumbeix aquí és veure quines línies mestres sorgeixen de la realitat actual, per intentar dibuixar els futurs possibles que tenim al davant. I aquí t'he de dir una cosa que no agradaria a segons qui escolti: contra el que pensen els catalans, la resta d'Espanya està més preparada a anar tirant el carro optimista del futur que la nostra estimada Catalunya. I saps per què? Doncs perquè els deliris nacionalistes a Espanya, malgrat els enquistaments que revesteixen, estan molt més derrumbats que a casa nostra, on la punxada del Procés no acaba de desinflar del tot la pompa del deliri independentista. Fixa't com aquesta Espanya Una de la dreta irredenta està avui representada majoritàriament per partits com el PSOE i el PP, l'Espanya dels quals no té res d'Una, sinó que s'estructura segons una visió gairebé federalista de l'Estat, vull dir, amb els seus poders autonòmics enaltits, cadascú defensant els seus interessos particulars sense entrar en deliris nacionalistes cantonals. Mira a Andalusia com el PP està aixecant poders locals amb tota llibertat i amb la benedicció de Madrid, com passa a Màlaga, atraient capitals i desenvolupant un projecte de ciutat metropolitana avançada, malgrat les seves dimensions reduïdes. València i Saragossa són dos altres exemples paradigmàtics, pugnant per convertir-se en pols de desenvolupament sense perdre energies en lluites absurdes i quimèriques. O Galícia i la mateixa Extremadura, cada regió amb les seves dimensions i les seves realitats. O Madrid, aprofitant-se de la seva capitalitat. A tots aquests llocs, l'energia creadora no té els frens del ressentiment cap al veí ni cap a l'Estat, com existeix a Catalunya, i tan sols han de bregar amb els condicionaments heretats per la història, els propis de la nostra Espanya centralista avui assaltada per una multiplicitat de flancs.
—Vols dir que lo que importa és tenir un fracàs ben fracassat i reconegut?
—Això mateix. A la resta d'Espanya, l'actual insurgència catalana ha servit perquè la gent obri els ulls i comprengui l'absurd d'un moviment com aquest, ja que els independentistes catalans s'han retratat, per vergonya nostra, davant dels altres com el que és: un esbojarrat aixecament de rics que de sobte s'ha inventat uns enemics que són els de la resta d'Espanya. Ells han vist l'emperador nu, mentre que els d'aquí encara es creuen vestits amb les seves vestidures revolucionàries de ‘gent bona i pacífica’ carregada d'odi. Aquesta pedagogia ha estat molt útil per als espanyols, i cal esperar que, per l'efecte mirall de reflexió, aviat arribi a la mateixa Catalunya i aquí, els posseïts per les 'veritats', comencin a veure's tal com estem tots, despullats davant del món.
—Caramba, Bastides, això és molt contundent!
—Fixa't que si Catalunya es tragués de sobre tota aquesta vestimenta inútil, i comencés a veure els veïns no com a enemics sinó com a possibles socis i amics amb qui tractar i si convé camelar, un altre gall cantaria en l'assumpte de la política, dels negocis i del desenvolupament. Amb les estructures i l'experiència que aquí tenim, tindríem tota Espanya no dic als nostres peus però sí a mercè nostra, i ells ens tindrien a nosaltres per aprofitar-se de tot allò de bo que tenim aquí. Maragall va tenir aquesta idea els seus dies bons, però el pujolisme ja s'havia fet amb la medul·la del catalanisme, marcant un camí que ens ha conduït on som, a aquest fracàs de què parles. Ara l’hem de patir, i tant de bo l'esfondrament total arribi aviat i sigui majúscol, per passar pàgina el més aviat possible. Mentrestant, caldrà seguir aprenent dels espanyols en conjunt, a veure si aconseguim veure'ns tal com ells ens han vist aquests anys: ben tocats del bolet, com diem en català.
—Perdona que t'interrompi, Bastides, però això que dius em recorda el tema de l''alteritat catalana', que alguna vegada hem parlat, un concepte que sempre m'ha interessat, en tenir a veure amb l'assumpte dels titelles (ja saps, el tema del doble i tot això). Ho dèiem així: “fins que els catalans no acceptem la nostra alteritat fonamental, que és l'espanyola, no hi ha res a fer”. El que estàs dient es refereix a això, però tenint en compte que aquesta 'alteritat' no la tenim només fora de Catalunya sinó que és a casa, en aquesta meitat de la població catalana que té l'espanyol com a llengua materna i a la qual el nacionalisme ignora o més aviat subjuga amb la seva prepotència. Com volem ser un país normal si no acceptem aquesta alteritat fonamental dels nostres propis veïns a casa?
—De caixó, Rumbau, de caixó. Però lo què importa és centrar-se en el futur. El politiqueig nosaltres el deixem per als qui volen perdre el temps en aquestes coses, i nosaltres, que ja tenim una edat, no estem per perdre el temps. Ens tranquil·litza una cosa: els deliris cauen, tard o d'hora, pel seu propi pes. Aquí s'aplica la llei de gravetat, res de l'altre món.
—I aquest assumpte del català i del 25% que s'ha imposat de castellà, com ho veieu?
—Bé, és un dels disbarats propis del Procés, el fet d'haver arribat a aquests extrems, que la llei digui que cal aplicar un mínim de 25% de temps curricular en castellà. Però bé, no diu el mateix Estatut que el castellà és llengua oficial a Catalunya? I no sap tot déu que aquí la meitat de la població és majoritàriament castellà parlant? Doncs no crec que hi hagi res més a dir. Em remeto a això que dèiem abans: com veuen l'assumpte des de la resta d'Espanya? No hi ha dubte: com un disbarat. Doncs així ho hauríem de veure nosaltres, des d'aquesta mirada exterior que no es deixa enganyar per les disfresses, les raons i les pompes inexistents.
Mercadal, amb ganes de dir la seva, va intervenir en aquell moment:
—Això de la llengua és l'altre os dur a rosegar que té el nacionalisme. Al meu parer, un parany en què ha caigut el catalanisme, ja que antigament aquesta qüestió sempre es va tractar amb molta cautela i respecte. Caramba, una llengua que es vol imposar sobre l'altra. Això feia el franquisme amb el català. Recordo que va ser una reivindicació bàsica d'aquell moment exigir respecte a la llengua materna dels catalans a l'escola, considerat un dret fonamental. Finalment es va aconseguir durant l'anomenada Transició. I de sobte, el nacionalisme capgira la truita i inverteix els termes: ara toca suprimir el castellà. Diuen: aquí la llengua materna és la territorial, i es queden tan amples. Rellops, lo mateix que deia Franco. Ho considero una trampa en la que el català s'ha ficat de cos sencer, i per més que el poder xulegi amb aquest tema, tard o d'hora s'haurà de corregir. No només per dret i per justícia social i lingüista, sinó per la pròpia supervivència de la llengua catalana: com vol perdurar si se l'acaba identificant com una llengua enemiga del castellà?
—Quin tema, Mercadal… Ja saps que parlar-ne s'ha convertit en tabú en segons quins cercles.
—Aquest és el problema de l'assumpte. I per això parlo d'auto-trampa que pot acabar ofegant el català. Tant de bo no passi i el seny i el sentit comú s'acabin imposant, però molt em temo que arribem tard i que la cosa només pot acabar malament. Haver polititzat fins a aquests extrems la llengua és el gran pecat del pujolisme i el seu règim, que ara diem que s'esfonsa. A veure si és veritat i aquesta mirada externa de l'alteritat de què parlaves arregla aviat les coses.
—Aquí ens trobem novament amb lo que dèiem abans, en que la llengua també és una emoció.
—Ho és i per això tants escriptors diuen que la seva pàtria és la llengua amb la que escriuen i parlen. Tant de bo el concepte de pàtria pogués quedar-se en les llengües. Així, en una societat plurilingüe tots tindríem tantes pàtries com llengües parlem. I per això el nacionalisme impedeix que els nens estimin i aprenguin aquí les dues llengües, perquè seria ensenyar-los a estimar dues pàtries. Per això és tabú a Catalunya parlar de bilingüisme: dues pàtries? Ni parlar-ne! Com a l'època de Franco: ¡Una, Grande y Libre! Aquesta actitud no només és perversa sinó retrògrada, antipedagògica i anticivilitzatòria. Tenir dues llengües, tenir dues pàtries, quin luxe i quina riquesa! Però això atenta contra el nacionalisme. Fixa't fins a quin punt aquest nacionalisme pujolista està impregnat de franquisme…
Cargols, quina conversa! Escoltant els meus dos amics futuròlegs vaig pensar quin gran lloc era la platja per poder parlar amb llibertat, sense por que ningú et vingui amb tabús, condemnes i males cares. Una xerrada esplèndida fomentada per dos magnífics llibres, mentre passagem per la vora de la mar a la Barcelona més popular, i només coberts per un taparrabos… Quin gust i quin luxe!
No hay comentarios:
Publicar un comentario