miércoles, febrero 08, 2006

El sentit no-tràgic de Catalunya: país-regió o nació-no-nació.

Una sort tenim els catalans i també, per descomptat, la resta dels espanyols, i és aquesta constatació, jo crec que òbvia i ben evidenciada durant els últims esdeveniments polítics, del sentit pragmàtic i essencialment no-tràgic del caràcter català, que ens permet dir que Catalunya és a la vegada país i regió, o, dit amb altres paraules que estan més de moda, una nació-no-nació. Un sort que tanmateix és la nostra desgràcia, com es veurà, pel simple motiu de no saber-ho portar bé.

En efecte, l’anomenat “debat estatutari” ha posat de relleu que sota les declaracions grandiloqüents i magnificades dels parlamentaris catalans que van aprovar el projecte d’Estatut s’hi amagava un dissimulat pragmatisme més o menys explícit en uns (PSC i IC) i subreptíciament amagat en els altres (ER i CiU). D’entrada, la sensació històrica de viure una afirmació sobiranista va embargar a la globalitat dels polítics –fins i tot un perdut Piqué va voler sortir a la fotografia que pretenia immortalitzar la jornada, enlluernat sens dubte pels espetecs d’una declaració quasi bé constituent.

Més tard, però, espantats i conscients de que s’havien passat de rosca, van anar tots en bloc a les Corts mostrant la faceta més espanyola possible d’un projecte que tan poca referència feia a Espanya. Inmediatament va començar la negociació, sota el foc creuat de la pressió Pepera i dretana, negociació que no era més que un pur i dur regateig per veure què era el que es podia salvar del text aprovat.

Tothom estava d’acord en què les coses acabarien en un “fifty-fifty” on amb paraules ambígües s’hauria de dir que tant havien guanyat els uns com els altres. Curiosament, però, i aquí és on es demostra aquest caràcter pragmàtic del català, la puja en aquesta etapa de la negociació no va ser a l’alça (com va ocórrer en l’anterior etapa pre-Parlament) sinó a la baixa, conscients de la direcció de per on anaven els trets. I la sorpresa la va donar el representant de CiU el qual, baixant de sobte del burro, és a dir, del seu discurs de màxims fins llavors enarborat, fixa un sostre de mínims basat en el més pur realisme polític que va descolocar a tothom –tot apuntant-se el tanto de la centralitat pragmàtica.

S’acceptava així aquesta contradicció congènita de Catalunya que diu que tot i sent un país amb pretensions de cultura i entitat pròpia, no deixa de ser una regió espanyola integrada en el conjunt autonòmic. O, dit, en altres paraules, una nació, com li agrada declarar-se, que a la vegada és una no-nació.

Aquest pragmatisme contradictori, ambigu i adaptatiu a les circunstàncies del moment és la característica principal que permet definir al català estàndard com una figura no-tràgica (i que en alguns casos extrems, com els viscuts aquests dies, esdevé bufa). És també allò que explica aquestes dualitats estranyes i perverses que sorprenen a més d’un, com és aquesta manera de voler defensar el català imposant-lo com qui diu d’amagat, dissimulant la seva aplicació en una ambigüitat legal que fa que aparentment no s’imposi allò que es vol imposar, o viceversa, que es vulgui explícitament imposar tot sabent que la legalitat –i el sentit comú- no ho permet (com la famosa agència d’implantació monolingüística que multa als colmados, botigues i botiguetes que no rotulen en català). Amb només quatre dits de front es comprèn que aquesta política, dirigida a la galeria nacionalista, no aconsegueix altra cosa que debilitar el català. És aplicable aquí la famosa teoria de les llengües igual a tetes (millor mamar de dues mamelles que d’una sola), etc.

És a dir, es constata un pragmatisme contradictori i ambigu que es manifesta en positiu i en negatiu, molestant als uns i als altres. Com és lògic, això li confereix un caràcter bàsicament no-tràgic, com abans s’ha esmentat, cosa que, em sembla a mi, és allò que més molesta als seus detractors. Per a la dreta espanyola, per exemple, és molt més proper i fàcil tractar amb l’intransigència del nacionalisme vasc, que diu les coses pel seu nom i s’afirma en tota la seva virulència, que no pas amb l’ambigüitat pragmàtica i contradictòria del catalanisme clàssic.

Ara bé, és precisament aquesta ambigüitat explícita i dissimulada allò que ho empastifa tot i dificulta tant distanciar-se i distingir entre les postures declaradament nacionalistes i les que tot i sent catalanistes, no es consideren nacionalistes. Dificultat que genera tensions innecessàries i que tant molesta als qui són d’una filiació o de l’altra –i molt especialment, als no nacionalistes.

Crec que l’única solució a aquest problema seria afirmar d’una vegada per totes, clar i català com es sol dir, el caràcter contradictori –però no ambigu- de Catalunya sense voler enganyar ni als de dins ni al de fora. És a dir, un catalanisme que es declarés explícitament i de veritat català i espanyol a la vegada, que defensés les dues pertanyences com compatibles i complementàries, que tot defensant la pervivència del català, tingués la mateixa estima i consideració per la llengua catalana que per la castellana. Amb aquest simple plantejament de partida, realista i pragmàtic, el catalanisme seguiria sent contradictori i positivament no-tràgic (de manera que seguiria molestant a la dreta espanyola mono-pàtrida i heroica, però també a la dreta catalana igualment mono-pàtrida, ambígua i mono-lingüística), i a la vegada podria abandonar definitivament aquesta perillosa ambigüitat esmentada que converteix el sa pragmatisme en un antipàtic joc infantil i pervers de dissimulació i regateig.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Felicitats pel seu text! Feia temps que no veia tan ben formulada la tonteria del nacionalisme català. Li agraeixo el eu esforç per raonar allò que a vegades costa tant raonar.
Josep Pérez

Anónimo dijo...

No sé qué decirle, su posición puede ser muy loable, pero dudo que nadie participe de ella. A la gente le gusta lo trágico y lo heroico, y estas sutilezas marean a los simples. ¿No le parece?

Anónimo dijo...

Sí señor, tiene usted toda la razón, si alguna gracia tiene el catalanismo no es precisamente su faceta nacionalista sino su carácter contradictorio. Así lo manifestaron esos grandes catalanes que fueron Pla, o Dalí, o aquel grande e incomprendido Pujols, al que suelen tratar más como payaso que como pensador (aunque su pensamiento no valiera nada). Ser y no ser una cosa, o afirmar dos cosas opuestas y diferentes, hay que tener valor para ello y muchos catalanes lo han tenido. Veamos como acabo este tinglado del Estatut, que nos ha hecho pasar tanta vergüenza ajena...
Un lector suyo.