El sentit no-tràgic de Catalunya: país-regió o nació-no-nació.

Una sort tenim els catalans i també, per descomptat, la resta dels espanyols, i és aquesta constatació, jo crec que òbvia i ben evidenciada durant els últims esdeveniments polítics, del sentit pragmàtic i essencialment no-tràgic del caràcter català, que ens permet dir que Catalunya és a la vegada país i regió, o, dit amb altres paraules que estan més de moda, una nació-no-nació. Un sort que tanmateix és la nostra desgràcia, com es veurà, pel simple motiu de no saber-ho portar bé.

En efecte, l’anomenat “debat estatutari” ha posat de relleu que sota les declaracions grandiloqüents i magnificades dels parlamentaris catalans que van aprovar el projecte d’Estatut s’hi amagava un dissimulat pragmatisme més o menys explícit en uns (PSC i IC) i subreptíciament amagat en els altres (ER i CiU). D’entrada, la sensació històrica de viure una afirmació sobiranista va embargar a la globalitat dels polítics –fins i tot un perdut Piqué va voler sortir a la fotografia que pretenia immortalitzar la jornada, enlluernat sens dubte pels espetecs d’una declaració quasi bé constituent.

Més tard, però, espantats i conscients de que s’havien passat de rosca, van anar tots en bloc a les Corts mostrant la faceta més espanyola possible d’un projecte que tan poca referència feia a Espanya. Inmediatament va començar la negociació, sota el foc creuat de la pressió Pepera i dretana, negociació que no era més que un pur i dur regateig per veure què era el que es podia salvar del text aprovat.

Tothom estava d’acord en què les coses acabarien en un “fifty-fifty” on amb paraules ambígües s’hauria de dir que tant havien guanyat els uns com els altres. Curiosament, però, i aquí és on es demostra aquest caràcter pragmàtic del català, la puja en aquesta etapa de la negociació no va ser a l’alça (com va ocórrer en l’anterior etapa pre-Parlament) sinó a la baixa, conscients de la direcció de per on anaven els trets. I la sorpresa la va donar el representant de CiU el qual, baixant de sobte del burro, és a dir, del seu discurs de màxims fins llavors enarborat, fixa un sostre de mínims basat en el més pur realisme polític que va descolocar a tothom –tot apuntant-se el tanto de la centralitat pragmàtica.

S’acceptava així aquesta contradicció congènita de Catalunya que diu que tot i sent un país amb pretensions de cultura i entitat pròpia, no deixa de ser una regió espanyola integrada en el conjunt autonòmic. O, dit, en altres paraules, una nació, com li agrada declarar-se, que a la vegada és una no-nació.

Aquest pragmatisme contradictori, ambigu i adaptatiu a les circunstàncies del moment és la característica principal que permet definir al català estàndard com una figura no-tràgica (i que en alguns casos extrems, com els viscuts aquests dies, esdevé bufa). És també allò que explica aquestes dualitats estranyes i perverses que sorprenen a més d’un, com és aquesta manera de voler defensar el català imposant-lo com qui diu d’amagat, dissimulant la seva aplicació en una ambigüitat legal que fa que aparentment no s’imposi allò que es vol imposar, o viceversa, que es vulgui explícitament imposar tot sabent que la legalitat –i el sentit comú- no ho permet (com la famosa agència d’implantació monolingüística que multa als colmados, botigues i botiguetes que no rotulen en català). Amb només quatre dits de front es comprèn que aquesta política, dirigida a la galeria nacionalista, no aconsegueix altra cosa que debilitar el català. És aplicable aquí la famosa teoria de les llengües igual a tetes (millor mamar de dues mamelles que d’una sola), etc.

És a dir, es constata un pragmatisme contradictori i ambigu que es manifesta en positiu i en negatiu, molestant als uns i als altres. Com és lògic, això li confereix un caràcter bàsicament no-tràgic, com abans s’ha esmentat, cosa que, em sembla a mi, és allò que més molesta als seus detractors. Per a la dreta espanyola, per exemple, és molt més proper i fàcil tractar amb l’intransigència del nacionalisme vasc, que diu les coses pel seu nom i s’afirma en tota la seva virulència, que no pas amb l’ambigüitat pragmàtica i contradictòria del catalanisme clàssic.

Ara bé, és precisament aquesta ambigüitat explícita i dissimulada allò que ho empastifa tot i dificulta tant distanciar-se i distingir entre les postures declaradament nacionalistes i les que tot i sent catalanistes, no es consideren nacionalistes. Dificultat que genera tensions innecessàries i que tant molesta als qui són d’una filiació o de l’altra –i molt especialment, als no nacionalistes.

Crec que l’única solució a aquest problema seria afirmar d’una vegada per totes, clar i català com es sol dir, el caràcter contradictori –però no ambigu- de Catalunya sense voler enganyar ni als de dins ni al de fora. És a dir, un catalanisme que es declarés explícitament i de veritat català i espanyol a la vegada, que defensés les dues pertanyences com compatibles i complementàries, que tot defensant la pervivència del català, tingués la mateixa estima i consideració per la llengua catalana que per la castellana. Amb aquest simple plantejament de partida, realista i pragmàtic, el catalanisme seguiria sent contradictori i positivament no-tràgic (de manera que seguiria molestant a la dreta espanyola mono-pàtrida i heroica, però també a la dreta catalana igualment mono-pàtrida, ambígua i mono-lingüística), i a la vegada podria abandonar definitivament aquesta perillosa ambigüitat esmentada que converteix el sa pragmatisme en un antipàtic joc infantil i pervers de dissimulació i regateig.