Passeig per la platja, els Catanyols i pròximes eleccions a Catalunya. Sí a Miquel Iceta

 

Platja de la Barceloneta.

(Versión en castellano)

Encara que no hagin sonat les trompetes que marquen l’inici de la carrera, és clar que estem en període electoral, ja que la situació a Catalunya s’aguanta pels pèls. És per això important situar-se en l’actual escenari per veure què és allò que més ens pot satisfer.

Decidit a conversar sobre aquestes qüestions amb els meus amics, els futuròlegs de la Barceloneta, vaig anar aquest dijous passat a la platja, amb ganes de trobar-me’ls més o menys pel lloc de sempre. Vaig veure al bon amic Mercadal amb moltes ganes de parlar, mentre que en Bastides va romandre mut quasi bé tot el passeig.

—Com veieu la situació? Sembla que per fi anem a eleccions a Catalunya.

—Així ho sembla, sí. I ja era hora, perquè aquesta buidor que hi ha aquí no podia durar més temps. I pensa que a nosaltres, de temps, amb el virus aquest donant voltes per aquí, ja no ens en queda gaire.

Passaven dels setanta-cinc anys els dos, i en això tenia tota la raó del món.

—Cal anar al gra de la realitat, i aquesta ens diu que estem entrant en un d’aquests períodes regressius, en els que tot va enrere: la justícia, la democràcia, la decència, el futur i l’esperança.

—Cargols, Mercadal, si que ho veus malament.

—En absolut. No anem bé, això és evident, però en la vida mai s’avança pel dret sinó en ziga-zagues, i encara lo més normal és anar endavant i endarrere. Sobretot quan ens hem embarcat en un tipus de cultura que ens obliga a cremar etapes i a tirar pel dret sense haver estudiat el terreny ni tenir cap idea d’allà on anem. Llavors, és de caixó que s’imposin períodes de retrocés, que serveixen per situar-nos.

—Vols dir que això és el que passa ara, amb tota aquesta crisi del COVID-19 i l’aturada que està matant l’economia?

—Ni més ni menys. I fixa’t que quan les classes mitjanes de la societat, que són les que sempre es deixen posseir pels entusiasmes i les il·luminacions de la Història, s’exciten massa i es posen a fer bestieses i a somiar impossibles, no triga gaire a baixar el teló de la realitat.

—I com el veus, aquest teló de la realitat?

—Autoritarisme i xarop de bastó. Tothom l’està buscant. Uns amb consciència, els altres inconscientment. I no et pensis que les esquerres són les bones aquí. En realitat són les que més enyoren el cop de bastó: en estar buides d’idees, necessiten que els esperonin i tenir objectius fàcils contra els que lluitar. Ara s’entretenen amb això de la Monarquia i amb voler reescriure el passat, com si no hi haguessin coses més importants a fer i a pensar. El que s’ha d’escriure és el futur, deixar en pau el passat i practicar el pensament complex, Rumbau...

—Però així i tot et segueixes considerant optimista?

—Per descomptat. jo i en Bastides som uns optimistes impenitents. Cosa que ens estranya fins a nosaltres mateixos, tan malament ho veiem tot.

—Avui em costa seguir-te, Mercadal... Tornem a Catalunya, com veieu les properes eleccions?

—No ens en sortirem fins que no superem la concepció dual. Fixa’t que tornen a parlar de referèndum, és a dir, obligar a la gent a optar entre el sí i el no, entre lo bo i lo dolent, o allò que ells consideren bo i dolent, un pensament caduc. La solució està en el tres, vull dir, en tirar pel mig acceptant tant el sí com el no, fent que salti pels aires la polaritat. Cosa difícil, ja que tots viuen d’ella. Això és el pensament del futur, allà on ens hem de dirigir. Però els nostres polítics encara es troben en la fase infantil del nosaltres contra els demés, dels de dins contra els de fora, dels bons i dels dolents, així no hi ha res a pelar.

—Això del referèndum ho tenen ben ficat a la mollera.

—És ancorar-se en el passat. La solució no és optar entre ser espanyol o ser català, la solució és optar per ser les dues coses a la vegada, amb diferents proporcions, si vols, però acceptant aquesta dualitat o alteritat mínima i evident, ja que ningú ens pot negar que som les dues coses encara que no vulguem. A partir d’aquí, tot es fa possible i els problemes s’esmicolen. Voler obligar a definir-te en una oposició de sí/no, de blanc/negre, no solament és retrògrada, és pervers.

—Tu ho veus molt clar, però la majoria se sent molt còmode amb les polaritats enfrontades. De fet, un diria que les necessiten.

—Se’ls hauria d’ensenyar això que tu saps fer, titelles: ser dos a la vegada, que una mà estovi a l’altra, que la baralla del sí/no sigui dins del teatret que tenim al cap. Sobretot els polítics, se’ls hauria d’obligar a aprendre una mica de titelles.

—Doncs ara, això de la catxiporra, ho troben violent i perniciós.

—Pura hipocresia. El joc de la catxiporra és la millor pedagogia per aprendre a ser dos oposats dins d’un mateix. Hauria de ser obligatori a l’escola.

—Estic d’acord, però mentrestant, alguna cosa hem de fer.

—Em va agradar molt això dels Catanyols que s’ha inventat l’estudiós Adolf Tobeña, que es veu que acaba de treure un llibre amb aquest títol. Ho vaig llegir als diaris (veure entrevista aquí). Crec que té tota la raó del món: la solució està en els catanyols, en els que se senten i per tant són catalans i espanyols a la vegada. Segons indica el senyor Tobeña, conformen un 65% de la població catalana, és a dir, una bona majoria, mentre que els secessionistes convençuts dels de ‘pedra picada’ són només un 25%. Aquesta minoria s’ha proposat imposar-se sobre els demés, aprofitant que la societat catalana és complexa i que fins ara no havia patit pulsions d’identitat de caire nacionalista d’una manera majoritària. En radicalitzar la polaritat, obliga a tothom a posicionar-se, i d’aquí ve aquesta divisió perversa que han aconseguit els independentistes.

—Però aquests catanyols que dius, als quals m’hi sento plenament inclòs, precisament per ser dues coses a la vegada, tenen difícil entrar en posicions de gran convenciment monolític, que és allò que exigeix avui la política. Com expressar-se políticament des d’aquesta posició?

—La qüestió és que fins ara això de ser dues coses a la vegada s’ha vist com una debilitat, quan de fet és tot el contrari, la posició forta i més rica en tots els aspectes és la dels catanyols. Clar que un pensarà: si s’ocupen dues posicions a la vegada, vol dir que apliques un relativisme envers l’un i l’altre costat, i el relativisme sempre s’ha considerat una posició de feblesa. Un gran error, quan la mateixa ciència ens indica per on van els trets de la realitat. Ja ho deia Einstein: hi ha dues posicions a tenir en compte, estar dins del tren y veure’l passar des de fora, dos temps i dues perspectives que no poden ser més diferents. Què va fer Einstein per entendre-ho i explicar-ho? Posar-se en els dos punts diferents i oposats d’observació, fer l’esforç d’imaginar-se en les dues posicions. Doncs això és el que toca fer: estar dins i estar fora del tren, i qui diu el tren, diu la història, la lluita partidista, les eleccions, tots els temes de la política i de la realitat. Fins que no aprenguem a estar dins i fora de les situacions, de les identitats i dels problemes, no haurem après res d’aquesta vida, i seguirem sent carn de canó dels qui ens manipulen en els seus interessos de polarització. Per això dic que la idea del referèndum per solucionar la qüestió catalana és arcaica, tramposa i, per a mi, perversa.

—Estic d’acord amb el que dius, però qui podria representar avui als catanyols en l’actual situació de les eleccions catalanes?

—A títol individual, ho deia el mateix Tobeña en una entrevista: persones aïllades de diferents tendències i partits que han expressat aquesta posició. A nivell de partit, Ciutadans s’hi va acostar molt en les últimes eleccions catalanes, i per això va ser el partit més votat. Després es van despenjar o, més ben dit, no van treballar ni desenvolupar aquesta sana dualitat. En aquests moments, crec que el PSC és el que més s’acosta a aquesta dualitat catalana i espanyola. D’aquí les seves contradiccions i fins i tot els seus vaivens. No saben, o potser ho saben però no s’atreveixen a dir-ho en veu alta, que en això radica la seva força. És a dir, només els falta que s’ho creguin de debò, que es diguin Catanyols amb orgull i amb ganes. Però són els qui més s’hi acosten amb sinceritat. Per això considero que avui, l’únic polític que pot encarrilar la qüestió catalana, malgrat les seves febleses i contradiccions, i a manca d’algun altre millor, és en Miquel Iceta.

—Certament, el PSC com a mínim governaria buscant els mínims comuns denominadors de tots els catalans, mentre que els independentistes només pensen en les seves parròquies. Això crec que és evident. I com veus els Comuns?

—Malauradament, els veig tan enganxats al sí/no com els nacionalistes. Fixa’t que no rebutgen el referèndum. I en les seves polítiques espanyoles, sempre divideixen el camp entre els bons i els dolents. Viuen envoltats de ratlles vermelles i de tabús. Com feu vosaltres, els titellaires, necessiten un dimoni per poder-s’hi enfrontar i dir que ells són els bons. Ara tenen a Vox i al PP d’Aznar, un nacionalisme espanyol que no existia i que ha renascut per obra i gràcia de l’acció independentista. Per a ells, uns Banyetes perfectes. Ridícul. No són cap solució.

—No veig gaire a l’Iceta mirar cap al futur...

—És el seu defecte principal. Encara no han trobat la manera de generar visions complexes, basades en el 3, en la resolució de les polaritats, en la ‘catanyolitat’, i amb capacitat de generar entusiasme i il·lusió, però són els únics que indirectament ho intenten i tenen capacitat de fer-ho. Desenvolupar la ‘catanyolitat’ amb tota la seva rica complexitat, aquest hauria de ser l’objectiu. El dia que s’ho plantegin amb més ganes, entusiasme i energia, traient-se de sobre la mandra, la por vers el desconegut i ‘el què diran’, llavors es començarà a filar alguna cosa diferent, i la seva alternativa començarà a tenir brillantor.

—Que els déus i els catanyols t’escoltin!