Finalment s’ha imposat el Tripartit o, com els seus protagonistes prefereixen dir, l’Entesa dels tres partits. Curiós aquest resultat: era el més obvi i esperat, i ha desconcertat a tothom. O més ben dit, no ha entusiasmat a ningú. Els únics que han mostrat satisfacció són els opositors PP i Ciutadans: per a ells, és la millor solució, ja que així li poden treure punta electoral.
Sorprèn la poca visió de la realitat dels qui pensen que després de vint-i-tants anys de Pujolisme, i amb només tres anys de canvi, els anomenats partits d’esquerra es farien tan tranquil.lament l’harakiri tornant el poder als de sempre. Això és que volia el PSOE i, lògicament, tots els partidaris del centre-dreta que representa CiU. Però resulta que Montilla no és cap estratega, com Zapatero, sinó un home de partit, i els homes de partit són coherents amb el seu partit, en aquest cas el PSC.
Ara bé, la seva posició no pot ser més incòmode. Pactar amb Iniciativa està molt bé, però fer-ho amb Esquerra és haver-se d’empassar no un gripau, sinó una boa de les grosses. Com podran encaixar la pressió nacionalista que sentiran pels seus dos flancs? Perquè Iniciativa també sol patir les mateixes febres nacionalistes dels altres.
De moment, l’actitud dels qui han fet govern és de redempció: es volen redimir dels seus errors anteriors. És un bon punt de partida. Però quan els hi durarà? Jo crec que l’únic camí que tenen és el de baixar a la realitat, conectant i sent coherents amb que de veritat hi ha als carrers de les ciutats de Catalunya.
Per a Esquerra, seria rebaixar els plantejaments nacionalistes i convertir el seu ideari en un catalanisme de màxims però realista i respetuós amb les diferències, és a dir, acceptant el bilingüisme, renunciant a les “penalitzacions” i no fent del tema “casus belli”. Que busquin més descentralització si volen, però que deixin en pau a la gent.
Per a Iniciativa, seria curar-se la urticària nacionalista que els obliga a rascar-se massa en aquesta direcció i centrar-se en problemes reals. Que s’oblidin dels toros i altres tonteries i es centrin en l’important. La seva imatge de responsabilitat, que tant estimen, creixeria encara més i donaria alegries a molts possibles votants seus.
Més difícil ho tenen els del PSC. Haver entregat la conselleria de Cultura a Esquerra serà difícil d’empassar per a molts dels seus votants. I estar situat entre dos focs nacionalistes, més l’altre de Convergència i l’anti-foc dels Ciutadans, pot ser una tortura per a ells. Davant d’una situació tan peluda, crec que només tenen una opció: agafar el toro per les banyes i articular d’una vegada per totes un discurs serè que afirmi amb força i convicció tant la seva catalanitat com la seva espanyolitat, acceptant com pròpia aquest contradicció que constitueix l’ànima i l’essència de l’esperit català. Fer-ho sense dissimulacions, amb tota la claredat del món, els pot situar al bell mig del pensament de Catalunya, i seria l’únic partit que ho hauria fet, assumint les conseqüències i les contradiccions d’aquesta doble fidelitat. En Montilla, pel seu origen i el seu historial, podria liderar aquest discurs. Necessitaria però la complicitat de tots els pesos pesats del seu partit, i un recolzament decidit dels ideòlegs i de tots els pensadors de que puguin disposar, ja siguin de dins o de fora del partit. Seria una empresa de gran envergadura a la que hi haurien d’abocar molta energia. El problema és saber si la tenen, aquesta energia, i si són capaços de comprendre la gravetat del cas.
Tirar pel dret i anar fent la viu viu amb equilibris per mantenir-se al poder, pot ser la puntilla que els acabi de rematar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario