viernes, noviembre 03, 2006

Consternacions aclaratòries post-electorals.

S’han fet les eleccions i els resultats són coneguts. El panorama apareix tan complicat com abans, potser encara una mica més. Segurament es pot parlar de bones i males notícies, però posats a triar, sempre val la pena inclinar-se per les bones, si acceptem que la política és l’art del possible i no de la utopia –malgrat aquesta pugui estirar d’estranquis els fils del possible.

S’ha de reconèixer que Montilla ha fet una pèssima campanya, sensació ratificada durant la mateixa nit de l’escrutini, com la seva cara de funeral, en enfrentarse a les càmares per exposar una primera valoració dels resultats, va mostrar clarament. És veritat que la patacada rebuda no donava per a masses alegries, però no costa tant posar-hi una mica d’imaginació, de sentit de l’humor i de vitalitat. En comparació amb les altres sèus dels partits participants, la del PSC va ser un tanatori on quatre vells no sabien on amagar-se ni tampoc què dir. Si segueixen per aquest camí, per molta voluntat que els seus votants hi posin, acabaran per enterrar-se vius ells i el seu partit. Crec que està bé haver proposat en Montilla de candidat, però ja complerta la seva funció, que era motivar la participació dels tradicionals sectors abstencionistes a les autonòmiques, funció que ha fracassat i que més aviat ha aconseguit el contrari, caldria buscar de seguida el seu substitut, amb una mica més d’energia i de modernitat juvenil i emprenedora. O potser no, i en Montilla es reveli, en cas de reeditar un Tripartit, tant o més contradictori que Maragall. Però donades les seves escasses aptituds juganeres, cal dubtar-ho molt.

I és que la juventut se n’ha anat a Iniciativa. I amb raó. A Esquerra encara els hi queden joves, però crec que a poc a poc aniran caient pel costat dels d’Iniciativa, que ofereixen un programa molt més atractiu i innovador. La baba nacionalista acaba cansant (a causa de la tensió facial i muscular que provoca la seva radicalització) i al final Esquerra es quedarà amb quatre vells irreductibles de poble, infartats i amb bastó. Mentrestant, els d’Iniciativa estaven molt contents la nit dels resultats, tot i que tampoc han pujat tant com esperaven. Però aquestes eleccions han donat als Verds el que és més important en un partit polític: futur.

Les butllofes nacionalistes sempre tendeixen a desinflar-se, tard o d’hora (com la varicela o el sarrampió), i la irrupció del Partit dels Ciutadans és una de les bones notícies d’aquestes eleccions. La seva funció hauria de ser la del corcó, fent d’agulla per anar punxant les esmentades butllofes, una darrera l’altra, amb paciència i perstinàcia. El marc del Parlament pot ser ideal per a aquesta feina desinfladora i caldrà veure quina és la seva capacitat i el seu discurs. Per exemple, com no ser nacionalista i la a vegada no ser centralista madrileny. En Maragall ho va intentar i ningú el creia, ja que per a tothom era una contradicció. Al final, cansat de marejar la perdiu, es va escorar cap a la dreta, abraçant els postulats pujolians. La pregunta és: sabran cultivar el discurs viu i alegre de la contradicció els de Ciutadans, declarant-se tant espanyols com catalans, i tant no-nacionalistes de l’un i l’altre costat, quadrant el cercle de dues fidelitats tranquil.les que els histèrics extrems s’obstinen a separar? Si ho aconseguissin, aquest partit s’ompliria també de futur i, a la llarga, podrien fer pinya amb els d’Iniciativa, si aquesta aconsegueix ampliar els seus registres i desinflar-se de patriotisme.

Crec que és urgent descobrir un substitut del nacionalisme. Trobar algun altre entusiasmador col.lectiu capaç d’enardir la imaginació dels joves i dels vells, ja que avui en dia compten tant els uns com els altres –donat llur pès mutu demogràfic. No cal que aquest entusiasmador sigui unitari. El millor és que no ho sigui, dividit en moltes cares. Potser això ja existeix i encara no ens n’hem adonat.

Es podria dir també que el problema de Catalunya és Catalunya. Si fos una miqueta menys Catalunya, tot aniria millor. És a dir, està massa inflada de si mateixa. Com aquelles dames o aquells senyors que pateixen un excés de pes, o com els actors patètics que només saben sobreactuar. Per exemple, Extremadura, que no pateix del virus nacionalista, porta una política de defensa i exaltació de l’extremaduritat excel.lent i modèlica, sense molestar i sense despertar la susceptibilitat de ningú. Això té el seu mèrit. També Andalusia ens pot alliçonar i, sobretot, València, tan ufana de si mateixa i, a la vegada, tan folclòricament espanyola. En canvi, aquí hem de patir personatges com en Carod Rovira, que s’han convertit en una verdadera caricatura de si mateixos. Sentir-lo parlar produeix una gran vergonya i saber que l’estan escoltant a qualsevol racó del món, multiplica aquesta vergonya per mil. Però on es troba l’agulla capaç de punxar el globus i desinflar aquesta impostació barroera? Seran els de Ciutadans? No ho crec.

Els d’Iniciativa ho haurien de fer, però en Saura i companyia se’ls veu molt inflats d’essències pàtries. Potser calguin unes quantes generacions i que els fills dels pakistanís, magrebís i equatorians que acaben d’arribar inaugurin nous cicles polítics i culturals, redefinint el catalanisme des de postures més sanes. Mentrestant, haurem de seguir votant i patint, amb un gran avantatge que no s’ha de menysprear : la complicació de l’actual panorama ens alliçona a viure en constants contradiccions. I això, és una gran pedagogia, la millor, crec, dels nostres temps.

No hay comentarios: