Del catalanisme identitari al catalanisme intersectiu.

Crec que la crisi política que afecta a Catalunya en aquests moments és la crisi del catalanisme identitari que fins ara ha estat vigent. Durant els tres últims anys del Tripartit i el sainet de l’Estatut, s’ha vist molt clar i ha quedat prou evident que la puresa idealitzada del catalanisme identitari en el fons no és més que la carcassa amb la que s’amagaven uns interessos econòmics i de poder claríssims, que els seus defensors no han pogut amagar de cap manera. La picabaralla de la puja nacionalista que han mantingut CiU i ER, arrossegant als seus companys d’aventura, ha demostrat que sota aquesta pretensió de defensa identitària només hi havia simples interessos de poder entre unes formacions que pretenen monopolitzar aquest purisme.

Com si es tractés d’una religió –en el fons, el nacionalisme no deixa de ser-ho–, dues sectes d’ella es barallaven per demostrar quina era més pura, més exigent, més identitària. ER va acusar després a CiU de traïció per haver pactat un Estatut a la baixa, enganyant a tothom amb les seves anteriors pretensions de màxims que va desestabilitzar perillosament el Tripartit. Però en el fons, la ràbia d’ER era per no haver estat ells els protagonistes del pacte i els autors de la suposada “traició”, que perfectament haurien fet si haguessin pogut. L’únic que es va mantenir al marge d’aquest joc de picabaralles, enganys i cops baixos va ser en Maragall, situat en una catalanitat que semblava tocar més de peus a terra –malgrat que els últims temps s’enlairà pels virolais de la honorable institucionalitat del càrrec. Potser per això va ser sacrificat: molestava a tothom. Per a uns encarnava un catalanisme massa contradictori, perillosament ancorat vers possibles solucions mixtes d’inclusió de les altres identitats no catalanes. Per als altres, s’havia inclinat vers la intransigència identitària catalanista, jugant a la contradicció en les aliances, els pactes, etc.

El fet és que el catalanisme identitari ha quedat per primera vegada desenmascarat públicament i això és una gran sort que caldria aprofitar. La mateixa entrada al Parlament del nou partit dels Ciutadans és una mostra d’aquesta caiguda de prestigi del catalanisme identitari: la boira catalanista s’ha esfumat, es comencen a veure les coses tal com són i la gent s’atreveix a pensar pel seu compte.

És per això que caldria inventar-se un nou catalanisme, capaç d’integrar als uns i als altres, és a dir, tant a les poblacions que volen conservar el català i mantenir uns signes determinats identitaris, com els que també volen mantenir els seus propis valors culturals que parlen amb altres llengües –especialment el castellà-, hagin nascut aquí o procedeixin de llocs diferents. Aquest catalanisme, d’entrada, no podria ser ja purament identitari, sinó que hauria de ser intersectiu.

La pulsió identitària separa, oposa, enfronta. La pulsió intersectiva junta, creua i, a través de la intersecció, possibilita la creació de noves identitats, de noves formes culturals. Catalanisme intersectiu vol dir sobretot catalanisme creatiu, capaç de transformar-se contínuament, obert al món i a l’altre, buscant la fecondació de l’encontre dels opostos. És un catalanisme obert, generós, imaginatiu, pragmàtic, valent, arriscat i creador.

Un catalanisme així mai s’oposarà al castellà ni a Espanya ni a la seva cultura. Al revés, comprendrà que disposar d’aquestes aliances és un gran actiu i una inmensa sort que pot tenir i aprofitar si la sap administrar. Per tant, no dubtarà ni un minut en desdoblar-se i acceptar la dualitat català-castellà com pròpia. Fer-ho és enriquir el seu patrimoni i ampliar les seves possibilitats de conexió cultural i internacional. Això no és renunciar a res, sinó obrir les grans portes de la identitat per fer aquesta més rica, complexa i contradictòria. Precisament carregar-se de complexitat i contradicció és un dels màxims signes de riquesa que una cultura pot mostrar avui en dia. Aquí no ens hem d’inventar res: sempre el castellà ha estat interlligat i ha viscut íntimament amb el català i viceversa. Ens ve regalat. Per tant, res de més fàcil que inventar un nou catalanisme capaç d’incorporar d’una vegada per totes aquestes noves possibilitats i perspectives.

Qui l’inventarà, però? Aquesta és la gran qüestió. Els partits estan molt capficats en els seus afers de distribució de poder els uns, o plorant la seva pèrdua els altres. Els nou arribats de Ciutadans més aviat semblen interessats en mantenir viva la pulsió identitària des de l’oposició al catalanisme, a causa del vots que això els reporta. CiU és massa amant del poder i s’exposaria a perdre la seva clientela més fidel, ja que tota la seva política s’ha basat sempre en l’exclusió. ER és l´únic que ha dit que vol revisar el discurs catalanista, però dubto molt, sentint-los parlar, que siguin capaços de sortir del sistema identitari del que tant han mamat i abusat. A més a més, mentre es diguin independistes i es vulguin separar d’Espanya, no hi ha res a pelar. Els d’Iniciativa ho podrien fer, però es pensen que aquest tema el tenen resol i que només s’han d’amoînar per les qüestions de l’ecologia, que és allò que aglutina el vot jove. El PP lògicament manté la seva pulsió anticatalanista, obsesionat com està en resucitar el vell nacionalisme espanyol.

L’únic que podria és el PSC, aprofitant que tenen un president com en Montilla, un inmigrant no nascut a Catalunya i per tant amb unes condicions idònies per desenvolupar un discurs adequat a les noves necessitats intersectives. Ara bé, ho farà? S’ho han ni tan sols plantejat? Persones amb capacitat d’elaborar aquest discurs les tenen de sobra, però s’atreviran a fer-ho? El problema del PSC és que per demostrar la seva catalanitat, davant dels atacs constants dels catalanistes identitaris, ha volgut ser sempre més papista que el papa. Però ara que el nacionalisme està de capa caiguda, aprofitaran aquest moment únic i dolç per articular i obrir un espai de catalanitat obert i creatiu, tal com abans l’hem definit?

El problema és que si el PSC, o cap dels altres partits, no ho fa, la crisi del catalanisme augmentarà, amb la conseqüència d’histeritzar les posicions d’oposició que ara seran més fragmentades, sectàries i reduïdes, i per això mateix més virulentes. A més a més de la degradació de l’ambient social, mantenir-se en la inòpia farà que la classe política se segueixi separant dels interessos reals dels ciutadans, que estan per altres coses. La creativitat de la regió, que potencialment és alta, es veurà mermada per les turbulències de la fragmentació identitària en conflicte i no serà gens estrany veure com els millors creadors de la cultura catalana vulguin marxar vers altres ciutats més acollidores, complexes i contradictòries. Penso en Madrid, València o Sevilla –tot i que jo vaticino a Múrcia un gran futur en aquest sentit. Catalunya, per tant, passarà a ser una regió de segona categoria, molt identificada oficialment amb si mateixa, això sí, però sense el tremp ni la força creadora capaç de competir ni participar en els gran afers del món.

Tal serà el panorama, em sembla a mi, si els que ara poden no es desfan del catalanisme identitari i no el substitueixen per l’intersectiu.