Jean François Coche, llibreter del PAM DE NAS, rep la Creu de Sant Jordi.

Jean François Coche amb la Creu de Sant Jordi, envoltat de dues fans.

Aquest dilluns s’han lliurat al Gran Teatre del Liceu les Creus de Sant Jordi, atorgades a persones i entitats. Hi vaig anar perquè dos dels guardonats eren coneguts meus : l’Anna Maria Moix i en Jean François Coche.

S’ha de dir que la llista dels guardonats era molt extensa i que hi havia entre ells noms de molta importància, com el periodista Tomás Alcoverro, corresponsal a Beirut de La Vanguardia, el músic J.M. Mestres Quadreny, la cineasta Isabel Coixet, entre altres. Per cert, que alguns dels guardonats arrossegaven una certa polèmica, com es va poder observar a l’entrada del Liceu: just a l’acera del mig de La Rambla, una multitud de treballadors de la Seat i de La Vanguardia no van cessar de cridar i fer tota mena de sorolls en desacord amb els representants d’aquestes empreses que figuraven entre els premiats. Fins i tot dins del Liceu, en rebre el guardó un d’ells, es van sentir uns quants xiulets. La lluita de classes, que sembla mig enterrada a Catalunya, va fer acte de presència a l’inici, durant i al final d’aquesta cerimònia cívica amb ressonàncies patriòtiques, cosa que d’alguna manera va fer trontollar els fonaments elitistes de l’acte.

Protestes davant del Liceu.

En els casos de l’Anna Maria Moix i d’en Jean François Coche, es tracta de premiats amb mèrits de caixó, en el sentit de que es mereixen amb escreix la distinció i el reconeixament que representa aquest tipus de cerimònia. L’Anna Maria, per la seva trajectòria impecable, no sols literària sinó també d’agitadora cultural, i en Jean François Coche, per la seva dedicació vocacional envers la cultura catalana feta des del PAM DE NAS, la seva llibreria a París.

Dels dos, però, m’agradaria parlar aquí del segon personatge, per una simple raó: en Jean François Coche, malgrat el mèrit de la seva trajectòria, és un personatge poc conegut, per no dir gens, del públic en general de Catalunya. Un personatge, a més a més, dotat d’uns trets originals d’intel.ligència i d’excentricitat, que considero justifica l’atenció d’aquestes línies.

Qui és aquest senyor, francès de naixament, de cultura i de caràcter, que regenta una llibreria a París dedicada majoritàriament al llibre català i occità, que parla un català perfecte, quasi bé gens de castellà, que és també una de les poques persones a París capaç de contestar el telèfon en occità, un entès entusiaste del llibre vell –el qual també es ven a la seva llibreria– i que malgrat totes aquestes qualitats d’excel.lència innegable mostra el seu més absolut menyspreu envers els principis de la mercadotècnia?

Jean François a l'interior del Pam de Nas.

D’entrada, un francès que per no se sap quins set sous un dia va decidir desdoblar-se i fer-se també català, en aprendre la llengua i convertir la cultura catalana en la segona seva –o potser en la seva primera, segons la temporada i l’estat d’ànim. I ja que es ficava amb el català, perquè no amb l’occità? Així ho feu, en efecte, sent durant molts anys l’únic editor a París de llibres en aquesta llengua quasi extingida.

Amb un perfil d’aquesta mena, un s’imagina la figura d’un romàntic entusiaste i hiperdinàmic, amb una vocació militant, potser fins i tot un neonacionalista perifèric, enamorat de les causes perdudes. Doncs bé, res d’això és així, malgrat ser-ho d’alguna manera...

M’explico. Es pot dir que en Jean François és un romàntic anti-romàntic, un entusiaste escèptic, un hiperdinàmic peresós i pessimista, un militant vocacional desenganyat i sorneguer, un neonacionalista perifèric anti-nacionalista i cosmopolita, així com un patriota que se n’enfum de la pàtria. També es podria dir d’ell que és un sòlid home d’esquerres profundament conservador, etc.

L’única cosa certa de la suposició anterior és la de ser un amant de les causes perdudes. Potser per això en comptes d’un gos té un burro, anomenat Bidou, que guarda en una casa a les afores de París i que va a visitar els caps de setmana. Un animal, el burro, quasi en extinció (sembla que últimament a França hi ha una revifalla de l’ase, tant de bò sigui cert) i que ell tracte com algú amb qui tenir-hi una bona i llarga relació d’amistat.

La més pura contradicció i l’esperit contradictori conseqüent són, per tant, els motors d’aquest personatge insòlit que malgrat aquest avançar sense avançar, i aquest posar-se constantement pals a les rodes, fa més de trenta anys que té una llibreria, el PAM DE NAS, a una de les zones més cèntriques i cares de París, la Rue des Grands Augustins, al costat de Saint-Michel, tocant al carrer Saint-André Les Arts. Un establiment que és un dels més antics del barri, amb unes estanteries i una escala de fusta meravelloses, i que cada dos per tres ha de refusar les ofertes d’emprenedors en general xinesos, que li posen un xec en blanc per quedar-se amb el traspàs del negoci.

Disposar d’un esperit tan contradictori com el de Coche és per a mi un indubtable signe d’intel.ligència, ja que avui en dia només es pot encarar la complexitat del món des de posicions mínimament dobles i contradictòries. Per això el ciutadà parisí Jean François Coche, en no tenir-ne prou amb una sola identitat, se’n va buscar una segona de seguida. Que aquesta fos la catalana, va ser un cop de l’atzar, en trobar-se de vacances per aquestes latituds i aturar-s’hi per estudiar agronomia. I un cop en va tenir una de segona, hi va veure la oportunitat de sumar-hi una tercera, la occitana.

Amb l’entusiasme dels inicis, el PAM DE NAS va disposar fins i tot d’una imprenta al seu soterrani (la màquina encara hi és, però ara rau embolicada i muda), on s’editaven llibres en Occità de poesia, petits assaigs i altres rareses, en acurades edicions artesanals. I, a la vegada, es convertia en l’única llibreria catalana de París.

Està ràpid dit, però tot això representa un impressionant esforç de contactes i de viatges, de compres a cegues, d’exploracions il.lusionades de mercat, de desenganys i contratemps, que quan s’estira al llarg de trenta anys, adquireix l’assenyada pàtina de l’ofici –del “métier”– i t’acaba convertint en un rara avis d’aquests que es troben en perill d’extenció.

El Pam de Nas des de fora

Precisament per evitar aquest perill, tant de bò aquesta Creu de Sant Jordi dongui ànims nous i energies fresques al PAM DE NAS i al seu artífex, en Jean François Coche, aquest amic diletant i erudit llibreter que m’agradaria trobar sempre al seu lloc de batalla, en ser un dels meus puntals bàsics de referència a la ciutat de París.

Per cert, avui mateix ha sortit al País un magnífic article d’Octavi Martí sobre Jean François Coche i el Pam de Nas a la pàgina 36 (felicitats!), el qual aclareix part del passat i del futur del personatge i de la seva llibreria. Segons es diu al final del mateix, hi ha la possibilitat de que aquesta es converteixi en un “centre cultural euroregional”, amb capacitat de conectar-se a les biblioteques públiques de Catalunya, Balears, Aragó, Midi-Pyrénées i Languedoc. Es sortiran amb la seva en Coche i en Maragall, l’un per tirar endavant la Llibreria i l’altre el seu projecte de l’Euro-Regió? Si fos així, n’hi hauria ben bé per llogar-hi cadires i quedar-nos tots amb un PAM DE NAS!