lunes, enero 22, 2018

Nació o Ciutats, les identitats múltiples



Barcelona

En constatar fins a quin punt la política catalana segueix tan enrocada com sempre, vaig a veure als meus amics, els futuròlegs de la platja, amb l'esperança de que m'aportin idees noves i una perspectiva més optimista. Els pesco quan es dirigeixen en direcció al Hotel Vela, passejant com sempre per la sorra mullada, i de seguida entro en matèria:

- Com veieu la situació? Jo, francament, cada dia sóc més pessimista. 

- Rumbau, tens tota la raó i motius sobrats per ser-ho, de pessimista, però a la vegada, deixa'm dir-te que nosaltres, en enfocar el tema des d'una perspectiva de futur, no podem deixar de ser optimistes al cent per cent. 

- Caram, Bastides, em deixes parat! I es pot saber en què es basa el vostre optimisme?

-  Només cal canviar l'enfocament de les coses i veure com anem directes a una mutació que no trigarà gaire a produir-se als nassos de tothom i que  només captarem quan s'hagi acomplert. 

- A què et refereixes? 

- A la irrupció de les ciutats com a noves entitats col·lectives en substitució dels vells estats i de les velles idees de nació. 

- Però si estem en ple ressorgiment dels nacionalismes una mica a tot arreu...

- És el vell que es resisteix a morir. Lògic que facin els seus marramiaus i que s'excitin, espantats pels nous aires que s'acosten. 

- Crec que heu llegit massa els diaris aquests dies. He vist forces articles que parlen d'aquest assumpte, sobretot quan comentaven l'ocurrència aquesta de Tabàrnia que han fet els no independentistes. 

- I La Vanguàrdia ha tret un magnífic suplement sobre el tema de les ciutats, això és cert. Però així són les coses d'aquest món, que a vegades els diaris també l'encerten.

- Però ho podeu explicar una mica més?

En Mercadal, que escoltava i callava, va decidir intervenir per ajudar als seu col·lega futurista:

- Deixa'm que vagi una mica enrere. Fixa't que els nacionalismes van ser l'expressió social i col·lectiva de la nova classe burgesa que va néixer el segle XIX, que necessitava sentiments de pertinença per assolir els seus objectius de domini, expansió i negoci. Els estats nació, entre altres coses, van permetre el control de les masses, aglutinades a l'entorn dels sentiments patriòtics, necessari per executar les polítiques de les elits industrials en expansió. El segle XX ha viscut els moments àlgids d'aquests fenòmens socials, amb les guerres corresponents, i encara hi som de ple amb la societat dita del benestar i del consum. Ara bé, prou sabem com han canviat les coses els darrers anys, a una velocitat d'espant, amb la irrupció de les noves economies digitals i de la comunicació, que ho han revolucionat tot. Els grans poders econòmics s'han desentès de la idea dels estats nació, que els molesta i encotilla, i s'ha implantat el nou model de la globalització amb els conflictes que l'acompanyen. D'aquests, jo diria que n'hi ha de dues menes: d'una banda, la homogeneïtzació que resulta de sincronitzar els temps mundials, i de l'altra banda, com a reactiu a l'uniformització, la necessitat local de singularitzar-se.  

Atenas
- I precisament per això els nacionalismes tornen a estar en alça, per fomentar aquesta necessitat de singularització...

- És veritat, però ja no són els nacionalismes d'abans. El que s'imposa ara és una necessitat de fugir de la uniformitat, per raons de reacció cultural però també per raons de competitivitat econòmica del mercat.  És a  dir, hi ha interessos de les elits locals que xoquen amb els interessos de les elits econòmiques mundials però també amb les locals que volen jugar al mercat global. I quan hi ha aquesta fragmentació dels interessos econòmics i de les elits, els nacionalismes poden esdevenir culturals però és més difícil que s'alcin amb la força que només pot donar l'alè dels grans poders econòmics. 

- El problema és que els interessos globals també estan molt fragmentats, i allà on uns no hi veuen cap interès uns altres sí que li veuen. Mira el cas de Catalunya i l'atenció que de sobte han mostrat els russos, que hi veuen una estratègia de desestabilització europea.

- Cert. Però sigui com sigui, estem parlant d'un nou tipus de dinamisme social. I aquí és on els independentistes més s'estan equivocant, en voler convertir la singularitat catalana, que sempre ha tingut una força creadora extraordinària, en nacionalisme del vell, del carrincló i romàntic basat en els sentiments i que necessita l'enemic exterior per separar-se i esdevenir un país. No han comprès que avui en dia, les pulsions de fragmentació i de singularitat diferenciadora no necessiten la independència ni la separació, i menys encara carregar-se a les espatlles amb un enemic que és el que tens al costat i a dins, sinó tot el contrari, avui els processos de singularitzar-se s'han de basar en la complicitat entre les diferències i en l'estructura de xarxa, la qual permet col·laborar i competir a la vegada. Perquè aquesta és la clau de l'assumpte: col·laborar i competir, acomplir la paradoxa principal del futur: fer que la distància i la diferència precipitin la unió. Tot el contrari de l'independentisme, que per singularitzar-se, separa. Cau en la tautologia de la separació=singularització, quan allò que interessa és realitzar la paradoxa: singularitat=unió. 


- Caram, Mercadal, aquest pensament agradaria a la gent de Ciutadans, que van anar a les eleccions amb la imatge d'un cor que ajunta les banderes catalana, espanyola i europea. 

- Crec que van fer diana amb aquest cor. Diuen els independentistes que és una consigna falsa, que els de Ciutadans no se la creuen, cosa que significa la dificultat que tenen en criticar-la. Jo no sé si se la creuen o no, però en tot cas van encertar en concentrar en una sola imatge un missatge clar i català, que expressa la paradoxa del catalanisme obert de sempre, capaç d'incloure identitats diferents i fins oposades.

- Tens raó en això.

- I et diria que aquí hi ha una de les qüestions més importants del moment català: veure quina és la força que aconsegueix articular i desenvolupar allò que obre les portes del futur: les identitats múltiples i superposades, que poden competir però des de la unió. Això comença per les persones, que avui se senten de molts llocs diferents, ja que la mobilitat existent superposa orígens i sentiments de pertinença. L'independentisme ha apostat pel sentiment únic que s'exclou amb l'espanyol: necessita l'enemic Espanya i per molt que digui que no és exclusiu, hi cau de quatre potes. Només cal veure els odis que s'han despertat contra Espanya i tot allò que fa olor d'espanyol. És evident que el nacionalisme espanyol se n'aprofita i aposta pel mateix, però no és l'opció majoritària, com tampoc ho és a Catalunya, per sort. La jugada de Ciutadans és ara per ara la que més l'ha encertat en aquesta acceptació de la multiplicitat interior: definir-se com a català, espanyol i europeu. I s'obren les portes perquè a la llarga et sentis també ciutadà del món, que és l'última instància on hem d'arribar. 

- També ho diuen els socialistes i els Comuns. Jo vaig votar a l'Iceta per això...

- Sí i no. Crec que si han baixat tant en les últimes eleccions és per aquesta raó: per evitar caure en extrems, han apostat per una indefinició la qual s'acaba inclinant vers el costat català en detriment de l'espanyol. És com si tinguessin vergonya de dir-se espanyols i de considerar que Espanya és també el seu país. Diuen Estat Espanyol, però en canvi no dubten a parlar de Catalunya i mentre la Senyera és correcte per a ells i la posen a tot arreu, la bandera espanyols no els agrada. Els de Ciutadans han trencat amb aquests complexes i s'han atrevit a proclamar llur dualitat bàsica, sense embuts: som catalans i espanyols, i també europeus. I d'aquesta manera han connectat amb la majoria de catalans que estan en aquesta onda. Per això dic que han enllaçat amb uns vectors de futur que, si saben desenvolupar-los, els permetran governar a la llarga.

- La veritat és que  no sé si estan en aquesta línia. 

- S'haurà de veure els pròxims mesos. Però en tot cas, ara per ara, són els únics que tenen el discurs adequat. 

- M'ha agradat la idea que abans has dit de col·laborar i competir. 


- És el que permet l'associació en xarxa. I és per on el catalanisme hauria d'anar, em refereixo a un catalanisme que se sàpiga treure de sobre la degeneració independentista i s'articuli en l'acceptació de les seves dualitats. Fixa't els potencials que hi hauria si es busquessin complicitats de xarxa amb ciutats com Zaragoza, Madrid, València, Castelló, Palma, Albacete, Alacant... La xarxa no sols permet sinó que excita la competitivitat, mentre alhora potencia les diferències i ajuda a singularitzar-se. En comptes del recel i l'enemistat que ara hi ha envers Catalunya, guanyats a pols pels independentistes, hi hauria confiança i complicitat, el millor coixí pels intercanvis i el negoci. I per descomptat, amb les ciutats del sud de França, i penso en la potent Lyon i en l'emergent Toulouse, sense oblidar-se de l'arc mediterrani que arriba fins a Marsella i Gènova, ja a Itàlia. 

- Carai, mercadal, això és tot un programa...

- Res d'original, ja en Maragall l'havia exposat. Fixa't en el vergonyós episodi de la picabaralla amb Aragó per les obres comprades a les monges de Sijena. Aquí el govern català va tocar fons en la vergonya i la ignomínia de la seva política de veïnatge. Tu creus que un govern es pot permetre aquesta mena de relacions? Per moltes raons que hi haguessin sobre la taula, mai s'hauria d'haver arribat on es va arribar, en una disputa més de pati d'escola que de polítics del segle XXI. 

- Seguien la lògica independentista: per separar-se, necessiten l'enemic exterior que és Espanya, començant pels veïns on llindem: Aragó a l'oest i València al sud. Enemistar-se amb Aragó ja els anava bé: sempre poden dir que la Verge del Pilar és la patrona d'Espanya i la verge de la Hispanitat, i amb això escalfen la clientela pròpia i aixequen una mica més de frontera. 

- Tens tota la raó, Rumbau. Un disbarat i una vergonya. Fixa't que quan parlem de complicitats, sobretot ens referim a ciutats. I és aquí on volíem arribar amb en Bastides: veure com les ciutats són els espais i les entitats principals del futur, no perquè ens ho inventem nosaltres sinó perquè així ens ho diu la realitat. Gestionar les ciutats, és gestionar la complexitat de les identitats múltiples, de les diferències que conviuen i s'oposen, dels negocis que competeixen entre si i amb els interessos ciutadans. Les ciutats demanen una gestió que sàpiga combinar complicitat i diferència, que permeti el funcionament del tot mentre respecte les singularitats més acusades dels seus inquilins. Tot això està molt estudiat i és una evidència com una catedral. Només cal mirar l'últim suplement de La Vanguàrdia, que parla d'això. 


 - És veritat, l'he llegit i m'ha semblat força interessant. 

- Però atenció, estem parlant d'un nou concepte de ciutat, que inclou també les àrees rurals circumdants. Catalunya és un bon exemple, podríem dir que tota la regió és una xarxa de ciutats connectades entre si, ciutats que han anat creixent i madurant i que explica en part aquesta emergència independentista, que hauríem de veure com una afirmació de les seves noves elits que volen substituir les de sempre. El que passa és que ho han fet des de la posició errada del separatisme, que trenca els lligams amb les altres ciutats i poblacions de la Península. Han caigut en el pensament únic de la identitat catalana que s'exclou amb l'espanyola, i per carambola, amb l'europea. Quan l'important hauria estat articular aquesta afirmació d'energies creadores en la direcció de les identitats múltiples i de l'obertura en xarxa que pot competir tot el que vulguis des de la complicitat i la unió de base, és a dir, amb les eines de les societats del futur. 

- Rellops, Mercadal, t'hauries de fer politic!

- No creguis, Rumbau, les idees de futur han de sonar i algú les ha de plantejar, però la política ara per ara està condemnada al dia a dia de l'acció i la reacció, és a dir, a la inòpia i al curt termini. No sé si hi ha espai mental per a les visions de futur. 

- Doncs penso que si  no n'hi ha, s'haurien de començar a obrir. Crec que aquestes idees són prou importants com perquè es comencin a aplicar. 

- Tens raó, però pensa que els canvis de veritat s'esdevenen sense que la gent ho sàpiga i que te'ls trobes a la sopa el dia més inesperat. Cal deixar al temps treballar i als humans pasturar, perquè ara per ara encara som animalets que vivim en ramat i hem d'esperar que, amb els anys i una canya, les coses evolucionin vers on sembla que han d'anar o vers on ens agradaria que anessin. 

 'Amen', vaig pensar mentre deixava als meus amics de la platja rumiar les seves idees de futur.

1 comentario:

Rosiana Monbon dijo...

Merci pour cet article très complet encore une fois
voyance email