lunes, marzo 19, 2018

Visions del futur a Catalunya



La situació que es viu a Catalunya, amb aquest empat electoral entre les dues tendències oposades i la caiguda del pes de la realitat, que paralitza l'investidura d'un nou govern, fa que se la pugui considerar d'impàs, un cul de sac que ja dura massa i que comença a cansar a la ciutadania i  molt en especial als anomenats 'agents econòmics', és a dir, els que tiren del carro de l'economia. La situació no sembla importar massa als soberanistes, immersos com estan en les seves disquisicions tàctico-estratègiques que volen quadrar el cercle de la legalitat amb la il·legalitat. Fumut si són els polítics els qui busquen com saltar-se la llei, quan figura que són ells els que l'haurien de defensar i, per descomptat, complir, la llei.

Amb ganes de comentar la situació, acudeixo a la platja per veure els meus amics futuròlegs, sempre al dia en aquestes qüestions. Els trobo ja quasi bé a l'alçada de l'Hotel Vela i després de les salutacions, girem cua per continuar el nostre passeig en direcció al Port Olímpic. El dia és assolellat amb un mar d'onada llarga, típic de l'hivern.

- Com veieu el panorama? Francament, penso que som en un impàs de difícil solució. 

- Sí, en aquest país tenim la mania de no voler mai baixar del burro, un costum atàvic de quan érem pobres i rústics, però tard o d'hora els independentistes hauran de baixar a la realitat si no volen sortir amb les celles encara més socarrimades. 

- El problema és que ningú es mou, tampoc els de l'oposició. Ja sabem que no tenen prou vots, però com a mínim pronunciar-se. L'Arrimades ho intenta de tant en tant, però l'Iceta i el Domènech callen com musclos. No trobeu?

- Sembla que no tenen res a dir i aquí s'equivoquen de dalt a baix. Estan desaprofitant aquests mesos d'inacció, uns temps preciosos per a ser escoltats, per agafar la iniciativa i proposar un discurs nou que tothom espera amb candeletes. Parlen molt però de la petita política, sense dir res de nou.

- Tens tota la raó, Mercadal -respon en Bastides amb ganes de dir la seva-, perquè l'única solució a l'empat actual és fer una proposta de futur que inclogui a tota la ciutadania de Catalunya, fugint dels dogmes i de les inèrcies malaltisses. Els independentistes mai la faran, aquesta proposta, sobretot ara que estan enrocats en defensar allò que han perdut. És el moment idoni pels que tenen idees i ganes d'esgrimir-les, encara que no els deixin governar. El futur sempre ha estat allò que uneix les poblacions, i quan algú apareix amb bones propostes, la gent les veu i les recolza.

- Sí, però pel que sembla els polítics no hi pensen gaire en el futur...

- Un error garrafal. 

- Vosaltres sempre parleu d'aquesta necessitat de proposar línies de futur, però no és tan fàcil fer-ho, quan vivim en l'època de la incertesa i ni els més entesos s'atreveixen a predir res... -els dic amb ganes de provocar-los.

- Tens tota la raó, Rumbau, però no es tracta de predir sinó de proposar. El futur no es prediu, s'inventa. I si no l'inventes tu, te l'inventen els altres. Un dels èxits de l'independentisme és que s'han inventat un futur de llibertats ideals i il·lusòries, que no té res a veure amb la realitat, però que ha entusiasmat a una bona part de la població, gràcies a unes polítiques de promoció i propaganda molt ben ordides. I no serveix de res queixar-se i dir que la gent és ruca. Això ja ho sabem des de fa temps. Aquest problema el té també Espanya, que no ha produït els visionaris capaços d'inventar futurs realistes i alhora llaminers. Però a Catalunya no tenim excuses, quan precisament aquí ens és tan fàcil fer córrer la imaginació i dibuixar trets interessants de l'esdevenir.

- Doncs podríeu començar vosaltres a establir aquestes línies, Bastides...

- Nosaltres ja ho fem pensant en termes generals i a llarg termini. Fer-ho en el curt termini de la visió immediata és un afer de la política i dels seus estrategs. Però no veig que sigui tan complicat...
S'aturà l'endeví de la Barceloneta mirant l'horitzó del mar, com si busqués allà el fil amb el que extreure les seves idees. I amb el ritme pausat i la veu rogallosa que el caracteritzen, començà a parlar:

- D'entrada, Rumbau, s'hauria d'invocar una visió que incorpori a la majoria social del país, sigui la gent del costat que sigui. El gran error de l'independentisme és haver actuat només pels seus incondicionals, menyspreant la resta dels ciutadans. Això és un pecat polític dels greus, que a més ha dividit la societat en dos bàndols ferotgement enrocats. Doncs aquest és el primer punt que s'ha de tocar. No per escarnir l'enemic, sinó per afirmar la voluntat d'abraçar una majoria, encara que sàpigues que molts no en faran cap cas. Els entrarà per una orella i els sortirà per l'altra, però en passar pel cervell deixaran la seva empremta i això és el que compte, ara per ara.

- De caixó, Bastides! -exclamà Mercadal molt interessat en les paraules del seu amic.

- Però per poder dirigir-te a aquesta majoria, has de parlar de temes que ens afecten a tots, pensin en el que pensin. I aquí és on s'han de començar a tirar línies de futur amb decisió. D'aquest present misèrrim i aturat, d'un país pràcticament en bancarrota moral, s'han de començar a  traçar uns objectius realistes i estratègics en totes les direccions. D'entrada, en la geografia: línies que vagin a les regions veïnes, a les ciutats importants amb les que ens interessa mantenir relacions estretes amb programes conjunts de desenvolupament de projectes: Saragossa, València, Castelló, Alacant, Palma, Pamplona, Terol, Osca, i a França Perpinyà, Tolosa, Narbona fins a Montpeller i Lió. Aquest punt és de vital importància i estableix ja un trencament en l'absurda i infantil política dels nacionalistes, que han malbaratat tots aquests lligams. Mira el ridícul de la baralla de pati per les peces de Sijena. Per descomptat també amb Madrid,una capital amb la que hem de competir tot el que es vulgui però des de la confiança i l'amistat. En ser la lleialtat la virtut que els nacionalistes més han trepitjat en les seves relacions amb Espanya, la nova visió estratègica de futur ha d'insistir en aquesta paraula: una nova relació de veïnatge basada en l'amistat, la cooperació i la lleialtat.

S'aturà per llançar una mirada al mar, com qui llença la canya de pescar el futur.

- Després de la geografia, s'haurien de centrar en la cultura, un tema poc tractat pels polítics, quan avui en dia és un dels més essencials i en els que encara la política pot dir alguna cosa. És a dir, posicionar-se en el panorama cultural amb ganes d'invertir en aquest camp molt més del que s'ha fet fins ara. La raó és òbvia: les poblacions i les regions necessiten avui singularitzar-se de la manera que sigui. Fins ara, Catalunya ho ha fet amb l'independentisme, cosa que li ha anat bastant bé mentre  no es creuaven certes ratlles. Ser notícia mundial atrau capitals, turistes i inversors. Però quan es creuen les ratlles vermelles, llavors passa tot el contrari. Un territori de sobte cau en la franja roja dels empestats, dels que es prenen la llei a la bartola, i això és el que li ha passat a Catalunya i encara li pot passar més si no s'espavila aviat. Doncs bé, ara Catalunya ha de buscar la seva singularitat de nou en la cultura, com sempre ha fet, per altra part. Un terreny que tenim molt a favor. A més, per regla general, llevat dels fanàtics de sempre, la cultura sempre ha estat el sector més obert de Catalunya i per tant ha de ser fàcil restablir lligams on de fet mai s'han acabat de trencar. Però ara s'ha d'utilitzar la cultura amb intencionalitat i finor política, com l'ham capaç de lligar aquestes línies estratègiques de la geografia i de l'economia. L'arquitectura és sens dubte un dels terrenys on tenim més a dir, no sols pel patrimoni sinó pels actius creadors que tenim, de manera que potenciar l'exportació de projectes i d'arquitectes catalans podria ser un dels objectius. Per tant, caldria posar en llocs de responsabilitat arquitectes amb visió de futur, com va fer Maragall al seu temps. També el teatre, la música i la dansa estan en bona posició per situar-nos en la singularitat que busquem. I, per descomptat, tots els sectors de recerca i innovació en les àrees i els sectors punta,

- Has donat al clau, Bastides, amb això de la cultura -puntualitza en Mercadal, animat amb les paraules del seu amic-. un tema que els governs nacionalistes sempre han mirat amb desconfiança. Però no creus que en el camp del pensament hi hauria alguna cosa a fer?

- Això és essencial, Mercadal, i fas bé de recordar-m'ho.

- Què voleu dir?

- Fixa't que el Procés i tot això de la Independència ha tingut dues conseqüències nefastes: la primera, és com han caigut els nivells de reflexió en els camps de la política i de la sociologia. El bombo dels nacionalistes ha instrumentalitzat fins a tal punt el pensament, que en aquests últims anys tot ha estat una vulgar cacofonia de les quatre mateixes idees, pura propaganda. En canvi, en el camp espanyol, diaris, pensadors i articulistes, amb les conegudes excepcions cavernícoles de rigor, han profunditzat i analitzat els fets amb una finor i una profunditat que feia temps no es veia. El Procés ha despertat el pensament espanyol i ha ensorrat el català, un fet insòlit que feia temps no es veia. I la segona conseqüència nefasta, és la desaparició del catalanisme obert i integrador, aquell que va néixer en l'oposició al Franquisme i s'imposà els primers anys de la Transició, el del Maragall de la primera època, fins que el Pujolisme, el corcó de la sistemàtica corrosió nacionalista i després el Procés, han acabat amb ell. Per tant, allò que faria jo de l'Iceta i també de l'Arrimadas, seria refundar i proposar un nou catalanisme. Una operació que s'hauria de convocar des de les instàncies dels partits interessats, que només poden ser els citats ara per ara, ajuntant en un nou organisme pensadors de diferents camps i procedències, tant ideològiques com geogràfiques, interessats en la qüestió, amb l'únic objectiu de pensar un nou catalanisme que tingui com a tema principal el següent lema: la diferència uneix. És a dir, definir un pensament que exalti la singularitat sense que aquesta sigui motiu de separació, sinó a l'inrevés, que sigui el màxim punt d'unió entre els diferents i les diferències. Una sopa d'all que sempre havia estat al cor del catalanisme obert i integrador de les grans idees i els grans projectes, i que el nacionalisme ha pervertit en instrumentalitzar la singularitat per a la separació.

- De caixó, Bastides! I seria una manera de posar-se a l'avantguarda en la construcció europea, ja que el problema d'Europa segueix sent el mateix: com articular les diferències de manera que en comptes de separar, uneixin...

- Un tema del que n'hem parlat sovint, és cert...

- L'Iceta hauria d'integrar als Ciutadans d'Arrimadas en aquest projecte, ja que ells són la clau perquè aquest nou catalanisme tingui possibilitats de néixer. Fixa't que aquí hi ha el tema tan delicat de la llengua, que els nacionalistes sempre han instrumentalitzat per a les seves estratègies de poder, no sorprèn que ara des de Madrid hi vulguin ficar cullerada. Aquesta qüestió no s'hauria de deixar en mans dels polítics de torn, que només pensen en la notícia del dia i les eleccions de passat demà, sinó que hauria d'entrar també en el tauler dels temes a tractar pels entesos i especialistes, en aquest nou catalanisme que busca re-inventar-se. S'haurà de trobar aquí un terme mig raonable capaç de satisfer la raó de tots, sense caure en els sentimentalismes i els arravataments patriòtics que fins ara han dirigit aquesta qüestió.

- Però vols dir que els Independentistes no hi voldran dir la seva? Ells es consideren els propietaris de Catalunya, de la llengua...

- És evident que sí, però ara per ara és impossible. Han de comprendre que Catalunya i el català són coses de tots, no només de la meitat del país. Però a la llarga és onvi que hi hauran d'entrar, ni que sigui en comptagotes. Però el quid de la qüestió és que aquesta refundació es faci fora del seu reducte, que neixi amb independència del nacionalisme. Es tracta d'una qüestió essencial a llarg termini. Aquest catalanisme hauria d'instaurar les noves formes de singularització social i política del futur, capaces de superar les vel·leïtats estatistes dels nacionalistes de sempre, que utilitzen la singularitat per crear l'enemic i aconseguir el poder i la separació, cosa que és el seu únic objectiu.

- Totalment d'acord!

- Deixeu-me dir-vos que aquesta pretensió d'inventar un nou catalanisme el veig una mica impossible per no dir un despropòsit. Fixeu-vos que tots els vots que han anat a l'Arrimadas i a l'Iceta estan farts del nacionalisme i per tant, que se'ls plantegi ara pensar un nou catalanisme, crec que no ho acabarien d'entendre.

- D'entrada és així, tens raó, però deixar el catalanisme sempre en mans dels mateixos és un suïcidi polític a la llarga. Un dels problemes principals que hi ha hagut a Catalunya és que la defensa de la singularitat catalana ha estat sempre cosa d'un bàndol.

- Realment, si desenvolupessin aquests temes i els posessin sobre la taula de l'opinió pública, seria un canvi substancial en el panorama tan misèrrim que tenim ara... I els diaris tindrien altres coses de què parlar. Però aquest catalanisme del que parleu em sona més a utopia que a realitat.

- Cert, el que vols dir és que ara aquest espai de catalanisme no existeix, però pensa que els espais de pensament s'obren a través del llenguatge, és a dir, que només si es proposa, se'n parla i es conrea, aquest catalanisme pot existir de veritat. Amb un gran avantatge: avui en dia, tot allò que parli de com les diferències són la clau per a la unió, es situa d'immediat en les línees que enfoquen directament vers el futur, en tractar-se d'un dels temes principals, per no dir el que més, que s'ha de resoldre per desencallar el futur de l'espècie en el Planeta. Per tant, incidir en aquest catalanisme que insisteix i es centra en aquesta premissa de partida, és situar-lo en la zona òptima per convertir-se en el nou centre de gravetat cultural del present i del futur, a Catalunya però també a Espanya i a la resta d'Europa.

- I no creus que això ho podrien fer també els sectors nacionalistes del Procés?

- Seria fantàstic, però són presoners de la seva inèrcia separatista: han creat l'enemic Espanya i no se'l poden treure de sobre. Han caigut en una trampa que els condueix al cul de sac de les rancúnies irresolubles. Només si al seu costat neix un nou vector de futur amb arrels  socials importants, podrien llavors sumar-s'hi, cosa inevitable a la llarga, per descomptat. Per això insisteixo que aquest moviment incumbeix ara als socialistes, que sempre s'han mogut per aquests espais intermedis, però amb la complicitat dels Ciutadans d'Arrimadas, necessitats com estan de trobar ells també aquesta centralitat que un dia els pot permetre governar.

Ens vam aturar amb ganes de veure aquests espais del nou catalanisme en l'horitzó del mar, que és allà on en Bastides i en Mercadal solen pescar les seves idees.

- Podríem continuar, Rumbau, però amb aquests quatre punts n'hi hauria prou per començar. Un altre dia podem avançar en altres temàtiques, que segurament ens portaran a mirades més obertes pel que fa a la geografia peninsular...

Un bon moment per deixar aquesta conversa, amb ganes de continuar més endavant la interrogació del futur que els meus amics practiquen amb tanta vocació, mentre passegen cada dia per la vora del mar.

1 comentario:

Rosiana Monbon dijo...

Voilà une description qui donne envie... Je le note dans un coin ! :)


voyance mail gratuit en ligne