El Cargol

Foto de Jürgen Schoner (GFDL or CC-BY-SA-3.0, via Wikimedia Commons).

(Versión en castellano)

Atenció!, si tenim en compte que l'antic ordre d'on procedim els humans, els Catarrins, va aparèixer a la Terra fa entre 34-28 milions d'anys, i que la nostra espècie pròpiament dita, els Sapiens, només porta 200.000 anys trepitjant la superfície terràqüia, és important saber que els gastròpodes, el grup al qual pertanyen els cargols, van aparèixer en les seves formes primitives i marines en l'època càmbrica (uns 540 milions d'anys) i la seva presència a la terra, fa uns 150 milions. Podem imaginar l'experiència de vida que porten els cargols dins seu, potser guardada en les prestatgeries interiors de les seves closques? Certament, gens comparable a la nostra. No és suficient motiu per voler tractar amb ells?

Ara bé, que ningú es pensi que ens trobem davant d'un animal apàtic i submís, mancat de qualsevol impuls de llibertat. Tenia un amic que durant una temporada es va dedicar a la cria de cargols. Era una persona força competent, disciplinada i eficient malgrat la seva tendència a la vida alegre. Doncs bé, un dia que simplement va dormir més del compte a causa d’un excés d’espiritualitat en les begudes ingerides, va trobar-se amb la xocant sorpresa de que tots els cargols que romanien tancats a la cabana on vivien, se li havien escapat. L’animal lent per excel·lència com és el cargol, per a qui ningú donaria dos duros en una carrera contra una tortuga, va demostrar que el seu amor a la llibertat podia vèncer al seu vigilant humà! Com es pot veure, el principi de llibertat es troba en els nivells més elementals de l’animalitat estricte.

El cargol és, en efecte, un animal ben singular, difícil també de veure al Zoològic, ja que hi és sense ser-hi en no ser exhibit, com passa amb l’escarabat. I tanmateix, es tracta d’un dels animals més importants i significatius que existeixen, sobretot per la impressionant càrrega simbòlica que els cargols duen a sobre. En aquest sentit, constatem que el cargol no s’ha prodigat massa com a animal sagrat, tot i que els asteques el tenien com símbol de la fertilitat (més endavant parlarem del seu curiós sistema reproductor), i entre els Maies, els cargols estaven associats a l’inframón i a la mort, a més a més de ser una representació de la vida i de l’aigua, i un símbol femení del naixement. Es troben també en la iconografia maia ancians que carreguen o emergeixen d’un cargol. Representaven potser la saviesa o la foscor de la que emergien en un segon naixement?...

Estranya que no hagi esdevingut animal sagrat en més cultures del món, o potser ho és en algunes que desconeixem sense que ens ho hagin dit encara. Sí que els surrealistes li van donar una rellevància especial, en representar una porta d’entrada al món ocult de l’inconscient. Joan Miró, per exemple, va escriure el 1925 el llibre “Etoiles en des sexes d'escargots”. I García Lorca, en “Los Encuentros de un Caracol Aventurero”, el converteix en un “pacífico burgués de la vereda”.

De fet, és possible que en el futur el veiem alçat en algun tipus de pedestal, como sembla indicar el gest d’alguns avançats ecologistes, concretament els partidaris de l’anomenat “Decreixement” i del “Moviment Slow”, que l’utilitzen com a símbol.

La raó d’aquest enlairament no és gens fútil: el cargol és un dels únics animals del planeta que sap fer créixer i decréixer la seva closca, és a dir, la seva casa, ja que quan s’ha fet suficientment gran, la segueix desenvolupant però en decreixença. Utilitzant un llenguatge ecològic, diu l’expert en cargols: “Construeix la delicada arquitectura de la seva closca afegint una darrera l’altra espires cada vegada més àmplies; després s’atura de cop i comença a fer-ho ara en decreixença, ja que una sola espira de més donaria a la closca una dimensió setze vegades més gran, cosa que sobrecarregaria l’animal en comptes de contribuir al seu benestar. I és que si seguís augmentant la seva productivitat, aquesta només podria servir per pal·liar les dificultats creades per aquesta ampliació de la conquilla. És a dir, passat el punt límit de l’ampliació de les espires, els problemes d'un creixement excessiu es multiplicarien en progressió geomètrica, mentre que la capacitat biològica del cargol només pot, en el millor dels casos, seguir una progressió aritmètica.”

Increïble! La intel·ligència del cargol fila tan prim que sap on cal parar per no passar-se de rosca! Això com a mínim exigeix un doctorat en física i matemàtica! Però a quines facultats estudien aquests animals? Al Parc Zoològic? Ho dubte, mai he vist allà ni aules ni paranimfs, i menys per a cargols. Sens dubte es tracta d’un fenomen d’intel·ligència natural, que la intimitat substantiva d’aquesta bestiola sap com dirigir i aprofitar-se’n. Es tracta d’intel·ligència emocional? Si fossin mamífers, encara, però un cargol pertany a la subclasse dels gastròpodes pulmonats, i per aquestes altures de la taxonomia animal, crec que d’emocions n’hi ha poques. O tal vegada m’equivoco i sí que n’hi ha, però d’una subtilesa tan refinada, profunda i exquisida que ja ens agradaria a nosaltres, els humans, tenir a mà emocions d’aquesta mena i calibre! Potser a la llarga i no després d'haver passat per les millors escoles dels cargols...

Fixeu-vos que aquestes bestioles tan petites, tractades sempre amb un cert despit i indiferència, o simplement amb la gana del buscador de cargols que surt després de ploure per enxampar-los tot pensant en una bona cargolada, són en realitat petites joies de la natura els trets biològics de les quals ens deixen totalment bocabadats i esmaperduts. Saben potser que els cargols són hermafrodites, que un únic exemplar produeix tant espermatozoides com òvuls, i que tenen a la vegada penis i òrgan receptor?  Però no s’ho poden fer sols, sinó que necessiten ajuntar-se en una còpula amorosa que pot durar entre 4 i 7 hores! Ho solen fer de nit i en èpoques càlides i humides, llançant-se l’un a l’altre una sageta espiral de carbonat càlcic, que desapareix dins de l’òrgan receptor, on es dissol i allibera l’esperma. Una sageta!, la mateixa estratègia d’Eros però literalment aplicada en l’acte amorós!

També és interessant saber que la vida d’un cargol del gènere Hèlix, que són els més propers a nosaltres, sol durar entre 2 i 3 anys, a causa de la omnipresència dels depredadors i dels paràsits, però que si se’ls deixés en unes condicions idònies, alguns cargols podrien arribar a viure… fins a 30 anys! Insòlit, sí senyors.

Tornem, però, als aspectes simbòlics del cargol per destacar la peculiar relació que tenen amb el temps. La lentitud és la seva consigna de vida, l’emoció íntima i substantiva que els defineix com espècie. Dit en altres paraules, els cargols tenen temps, els hi sobra per a tots quatre cantons, i per això van tan a poc a poc. En tenen tant, de temps, que fins i tot es construeixen la casa a sobre mentre van fent la seva viu-viu, menjant fulletes per aquí, rosegant pedretes de calç per allà.

Fixem-nos en la simbologia de la closca: un temps “cargolat” sobre si mateix. És com si gaudís de dues dimensions temporals, quelcom d’insòlit en un ésser viu : mentre avança en la línia recta del temps normal, en paral·lel, viu un altre procés temporal que gira damunt seu en espiral, i que sap a més a més com tirar endavant i endarrere, créixer i decréixer, per evitar la sobrecàrrega. Dos i tres anys de vida? Jo els multiplicaria per quatre o per cinc o per deu, si es té en compte aquesta segona dimensió temporal plegada sobre si mateixa que és la conquilla!

Crec que és en aquesta substantivitat íntima del cargol d’on nosaltres, els humans, en podem extreure algunes lliçons. La seva vivència del temps, que és lenta, doble i controlada, constitueix un model increïble, que hauríem d’aprendre el més aviat possible, si no volem que les velocitats de les nostres cultures urbanes ens engeguin a pastar fang en uns pocs anys. Una emoció subtil i estratègica que multiplica el temps, el recargola sobre si mateix –mai més ben dit– i tot sense cap mena d’escarafalls, ja que el cargol és un ésser discret i silenciós, sense cap pretensió.

El silenci, una altra dimensió o, més ben dit, una altra qualitat important del cargol. Pròpia dels animals lents per naturalesa. Es podria dir que cargols, escarabats (els que no volen, clar) i tortugues –per citar només els més coneguts– constitueixen els singulars monjos d’un monestir que és la natura sencera. Uns monjos que han fet vot de silenci, lentitud i discreció, i que no paren de treballar. També seria interessant proposar una carrera entre individus d’aquestes tres espècies. Qui guanyaria? Sembla que la tortuga, en ser més grossa, avançaria segurament més de pressa. Les seves passes, tot i ser lentes, són més llargues que les de l’escarabat, de potetes fines i minses, i més eficaces que l’esmunyiment bavós del cargol. S’ha de tenir en compte, però, el factor distracció que sempre canvia els resultats d’aquestes carreres. Quin dels tres seria més fàcil de distreure? Hauríem de realitzar la prova, que jo malauradament no he pogut fer, però crec que seria la tortuga, seguida de l’escarabat, la més distreta. Si fos així, acabaria guanyant el cargol!

Sigui com sigui, un monestir poblat de monjos d’aquesta qualitat de silenci, lentitud i domini del temps, seria sens dubte d’una utilitat extrema per a la societat humana, on tots, monjos i seglars, hi hauríem d’anar a estudiar amb urgència. Potser així entendríem algunes de les seves anticipacions profètiques, com la que diu que en un futur no molt llunyà, els humans incorporarem també diverses maneres de viure el temps a la vegada, l’una cap endavant i l’altra donant voltes creativament sobre nosaltres mateixos.