Montilla

De pequeño, insulso y ninguneado por todo el mundo, ha pasado a ser el nuevo flamante presidente de la Generalitat. Día de gloria para este político de oficio. Creo que es una garantía para Cataluña, en el sentido de que por primera vez no se trata de alguien relacionado con los poderes estándares fácticos. Ni los de Madrid ni los de Barcelona están contentos: todos preferían la tranquilidad convergente que tanto satisface a los capitales y a las grandes empresas y grupos de presión.

De pronto, un administrativo que presume de serlo, que sólo quiere gobernar según las normas de la gestión pública, sin presumir de original ni de salvapatrias. Si se le pregunta por el catalán, dice que lo protegerá. Si es sobre el castellano, dice que es su propia lengua, que nadie tema por ella. A los que quieren una Cataluña Gran Nación, responde que de eso nanay, que lo que ahora toca es ser una región española competitiva y amable, ocupando su puesto en la casilla de las autonomías. ¿Quieren muchas banderas catalanas? Ningún problema. ¿Que ondee también la española? Por qué no. A él todo eso le importa un pito, mientras se ajuste a la legalidad. Su referente básico es la del inmigrante: convertir la sociedad catalana en un buen colchón de llegada, de modo que todos se sientan cómodos y con ganas de integrarse. ¿No es eso una ganga?

Los críticos dirán que detrás de figura tan perfecta está el tripartito, con sus tirones, sus delirios y sus flaquezas. Y razón tienen. No hay por qué fiarse demasiado. Pero así y todo, sigue siendo el mal menor. El pragmatismo de la coalición gobernante creo que está garantizado al menos por unos cuantos años.

Creo que es el momento ideal para que, desde abajo, desde dentro o desde las esquinas, los interesados en lograr una Cataluña diferente, abierta, plural y cosmopolita, empiecen a elaborar sus discursos y sus utopías. Es decir, crear un nuevo imaginario tan enardecedor como realista, mirando al presente con perspectivas históricas de largo plazo, o sea, de futuro. A ello deberían sumarse partidos como los Verdes de Iniciativa o los mismos Ciutadans. Pero el articulador de este discurso debería ser el propio Montilla y su partido, el PSC. Con un poco de suerte, la puja que antes era siempre entre nacionalistas, ahora lo puede ser entre no nacionalistas. Incluso el PP puede jugar su pequeño rol en ello. ¿Conseguirá el PSC hacer entrar en esta dinámica a los de Esquerra? Sería el gran logro de esta legislatura. Eso aseguraría un gobierno largo de izquierdas y un cambio radical del panorama ideológico. Los de Convergencia se verían solos en su puja hacia el delirio nacionalista y, a muy corto plazo, se les obligaría a cambiar de estrategia.

No hay que hacerse muchas esperanzas, pero de lo que no cabe duda es que la situación ha dado un vuelco, y que las condiciones son ahora mejores que nunca.

Del catalanisme identitari al catalanisme intersectiu.

Crec que la crisi política que afecta a Catalunya en aquests moments és la crisi del catalanisme identitari que fins ara ha estat vigent. Durant els tres últims anys del Tripartit i el sainet de l’Estatut, s’ha vist molt clar i ha quedat prou evident que la puresa idealitzada del catalanisme identitari en el fons no és més que la carcassa amb la que s’amagaven uns interessos econòmics i de poder claríssims, que els seus defensors no han pogut amagar de cap manera. La picabaralla de la puja nacionalista que han mantingut CiU i ER, arrossegant als seus companys d’aventura, ha demostrat que sota aquesta pretensió de defensa identitària només hi havia simples interessos de poder entre unes formacions que pretenen monopolitzar aquest purisme.

Com si es tractés d’una religió –en el fons, el nacionalisme no deixa de ser-ho–, dues sectes d’ella es barallaven per demostrar quina era més pura, més exigent, més identitària. ER va acusar després a CiU de traïció per haver pactat un Estatut a la baixa, enganyant a tothom amb les seves anteriors pretensions de màxims que va desestabilitzar perillosament el Tripartit. Però en el fons, la ràbia d’ER era per no haver estat ells els protagonistes del pacte i els autors de la suposada “traició”, que perfectament haurien fet si haguessin pogut. L’únic que es va mantenir al marge d’aquest joc de picabaralles, enganys i cops baixos va ser en Maragall, situat en una catalanitat que semblava tocar més de peus a terra –malgrat que els últims temps s’enlairà pels virolais de la honorable institucionalitat del càrrec. Potser per això va ser sacrificat: molestava a tothom. Per a uns encarnava un catalanisme massa contradictori, perillosament ancorat vers possibles solucions mixtes d’inclusió de les altres identitats no catalanes. Per als altres, s’havia inclinat vers la intransigència identitària catalanista, jugant a la contradicció en les aliances, els pactes, etc.

El fet és que el catalanisme identitari ha quedat per primera vegada desenmascarat públicament i això és una gran sort que caldria aprofitar. La mateixa entrada al Parlament del nou partit dels Ciutadans és una mostra d’aquesta caiguda de prestigi del catalanisme identitari: la boira catalanista s’ha esfumat, es comencen a veure les coses tal com són i la gent s’atreveix a pensar pel seu compte.

És per això que caldria inventar-se un nou catalanisme, capaç d’integrar als uns i als altres, és a dir, tant a les poblacions que volen conservar el català i mantenir uns signes determinats identitaris, com els que també volen mantenir els seus propis valors culturals que parlen amb altres llengües –especialment el castellà-, hagin nascut aquí o procedeixin de llocs diferents. Aquest catalanisme, d’entrada, no podria ser ja purament identitari, sinó que hauria de ser intersectiu.

La pulsió identitària separa, oposa, enfronta. La pulsió intersectiva junta, creua i, a través de la intersecció, possibilita la creació de noves identitats, de noves formes culturals. Catalanisme intersectiu vol dir sobretot catalanisme creatiu, capaç de transformar-se contínuament, obert al món i a l’altre, buscant la fecondació de l’encontre dels opostos. És un catalanisme obert, generós, imaginatiu, pragmàtic, valent, arriscat i creador.

Un catalanisme així mai s’oposarà al castellà ni a Espanya ni a la seva cultura. Al revés, comprendrà que disposar d’aquestes aliances és un gran actiu i una inmensa sort que pot tenir i aprofitar si la sap administrar. Per tant, no dubtarà ni un minut en desdoblar-se i acceptar la dualitat català-castellà com pròpia. Fer-ho és enriquir el seu patrimoni i ampliar les seves possibilitats de conexió cultural i internacional. Això no és renunciar a res, sinó obrir les grans portes de la identitat per fer aquesta més rica, complexa i contradictòria. Precisament carregar-se de complexitat i contradicció és un dels màxims signes de riquesa que una cultura pot mostrar avui en dia. Aquí no ens hem d’inventar res: sempre el castellà ha estat interlligat i ha viscut íntimament amb el català i viceversa. Ens ve regalat. Per tant, res de més fàcil que inventar un nou catalanisme capaç d’incorporar d’una vegada per totes aquestes noves possibilitats i perspectives.

Qui l’inventarà, però? Aquesta és la gran qüestió. Els partits estan molt capficats en els seus afers de distribució de poder els uns, o plorant la seva pèrdua els altres. Els nou arribats de Ciutadans més aviat semblen interessats en mantenir viva la pulsió identitària des de l’oposició al catalanisme, a causa del vots que això els reporta. CiU és massa amant del poder i s’exposaria a perdre la seva clientela més fidel, ja que tota la seva política s’ha basat sempre en l’exclusió. ER és l´únic que ha dit que vol revisar el discurs catalanista, però dubto molt, sentint-los parlar, que siguin capaços de sortir del sistema identitari del que tant han mamat i abusat. A més a més, mentre es diguin independistes i es vulguin separar d’Espanya, no hi ha res a pelar. Els d’Iniciativa ho podrien fer, però es pensen que aquest tema el tenen resol i que només s’han d’amoînar per les qüestions de l’ecologia, que és allò que aglutina el vot jove. El PP lògicament manté la seva pulsió anticatalanista, obsesionat com està en resucitar el vell nacionalisme espanyol.

L’únic que podria és el PSC, aprofitant que tenen un president com en Montilla, un inmigrant no nascut a Catalunya i per tant amb unes condicions idònies per desenvolupar un discurs adequat a les noves necessitats intersectives. Ara bé, ho farà? S’ho han ni tan sols plantejat? Persones amb capacitat d’elaborar aquest discurs les tenen de sobra, però s’atreviran a fer-ho? El problema del PSC és que per demostrar la seva catalanitat, davant dels atacs constants dels catalanistes identitaris, ha volgut ser sempre més papista que el papa. Però ara que el nacionalisme està de capa caiguda, aprofitaran aquest moment únic i dolç per articular i obrir un espai de catalanitat obert i creatiu, tal com abans l’hem definit?

El problema és que si el PSC, o cap dels altres partits, no ho fa, la crisi del catalanisme augmentarà, amb la conseqüència d’histeritzar les posicions d’oposició que ara seran més fragmentades, sectàries i reduïdes, i per això mateix més virulentes. A més a més de la degradació de l’ambient social, mantenir-se en la inòpia farà que la classe política se segueixi separant dels interessos reals dels ciutadans, que estan per altres coses. La creativitat de la regió, que potencialment és alta, es veurà mermada per les turbulències de la fragmentació identitària en conflicte i no serà gens estrany veure com els millors creadors de la cultura catalana vulguin marxar vers altres ciutats més acollidores, complexes i contradictòries. Penso en Madrid, València o Sevilla –tot i que jo vaticino a Múrcia un gran futur en aquest sentit. Catalunya, per tant, passarà a ser una regió de segona categoria, molt identificada oficialment amb si mateixa, això sí, però sense el tremp ni la força creadora capaç de competir ni participar en els gran afers del món.

Tal serà el panorama, em sembla a mi, si els que ara poden no es desfan del catalanisme identitari i no el substitueixen per l’intersectiu.

El no fotógrafo Albert Fortuny, fotógrafo de la no realidad.

¿Puede fotografiarse lo que no se ve, lo que se nota pero no se percibe, lo que sólo se huele, o la misma fugacidad del instante? Uno diría que no. Y sin embargo, mientras el literato debe construir con palabras la metáfora capaz de ilustrar el vacío, el fotógrafo puede ir directamente a la imagen alusiva, a la sugestión de las formas, de la luz, de unos colores.

Pero los cazadores de imágenes por lo general no buscan vacíos ni elipsis, sino contenidos y formas nítidas a las que referirse. Fijar la realidad, copiarla, mostrarla al público, publicitarla, tal parece ser la obsesión de las cámaras de hoy en día. Captar el momento importante, el detalle significativo, el gesto traicionero, la sorpresa del que es pescado in fraganti... Desdoblar la realidad, crear un tejido de imágenes capaz de substituir, reemplazar o tapar lo que tiene vida y se toca. Pero el silencio y la nada..., el vacío y la elipsis..., eso sólo lo buscan los que confunden la fotografía con la poesía. Yo los llamaría los “fotógrafos de la no realidad” o, simplemente, los “no fotógrafos”.

Albert Fortuny es uno de esos “no fotógrafos de la no realidad” empeñados en retratar lo que no se ve. Si le dices, ¿vamos a hacer fotos sobre fumar en pipa?, contesta, “sí, de acuerdo, pero sin que salga ningún fumador de pipas”. ¿Un libro sobre teatro? Vale, pero a los actores no se les verá la cara. ¿Uno de animales?, muy bien, pero no saldrán aninales. Y así podríamos seguir, buscando siempre la contraria de lo que se le pide.

Claro, un fotógrafo así necesita rodearse de temas, motivos o realidades que de alguna manera le permitan ese ir a la contra, destacando los aspectos más efímeros, inestables, volátiles y sutiles de la naturaleza, tanto la humana como la inanimada. ¿Y dónde se encuentran estos ingredientes? Pues en el teatro, la danza, el cante, el humilde bodegón, el azul del mar, o en el mismo humo...

De ahí salen los temas tratados por Fortuny, algunos de ellos explorados hasta la saciedad, como es el teatro, al que ha dedicado casi una vida entera. No es ninguna broma: su archivo es de los más completos de Barcelona, y por sus negativos de celuloide (pacientemente escaneados para su presentación digital) corre una parte importante del teatro catalán de los últimos treinta años.

Pero para retratar lo que no se ve, se necesitan retinas y objetivos de una calidad excepcional, pues la cámara común, mayormente digital usada en la actualidad, no sirve para lo que aquí importa. Claro, los entendidos y modernos dirán que nos dejemos de historias, y que nada hay como la tecnología más avanzada para buscar la imagen que uno desea. Y tienen razón. Pero el caso es que aquí no se trata de eso, sino de otra cosa, que no tiene nada que ver con lo evidente, sino precisamente con lo que no lo es. Ya pueden los promotores de lo nuevo sacar más y más modelos: nuestro fotógrafo siempre encontrará el No adecuado, la razón contraria a la razón más aplastante, la negación sistemática de lo que es obvio y evidente.

Hace años que conozco a este fotógrafo de los de antes, terco captador de vacíos e imágenes volátiles, obsesivo artesano de la cámara de objetivo y carrete, o de las de trípode y placa, aparatos caros y viejos, que hacen sonreir a los modernos pero que siguen proporcionando al entendido la calidad máxima de imagen. Entre su objetivo y el modelo, suele haber siempre una niebla de humo que distorsiona la realidad, humo que sale de la pipa que fuma, pues Albert Fortuny es de los que todavía se entretiene con esos antiguos artefactos de madera y de placer, que sirven para quemar tabaco y soñar despierto. Yo creo que en ese humo radica uno de los secretos más guardados por este artista fotógrafo: encontrar lo que se esconde destrás de esa cortina de humo. La levanta y aparece la realidad, pero él se dice: “no, no es eso, me están engañando, la cortina tapa otra cosa, y no pararé hasta decubrir lo que hay detrás de ella”. ¿Qué se esconde detras la cortina? Pues no se sabe. Y lo mismo se podría decir de los gestos, de las poses, de los pases de baile, del grito del cantaor, de la guitarra que vibra... ¿Qué hay que me esconden?, se pregunta él. Y eso que no ve es lo que pretende captar con la cámara. ¿Está borrosa la imagen? ¡Claro, a ver si por fin se ve alguna cosa clara!, contesta impertérrito nuestro hombre.

Fotógrafo metafísico, Albert Fortuny es un investigador místico de la nada, un poeta del clic, del celuloide y de la placa. Sus testarudez es proporcional al interés y a la calidad de su trabajo, que en los últimos años se ha prodigado de un modo casi vertiginoso, pues no es frecuente que los fotógrafos saquen libros uno tras otro, año tras año. Tras los dos magníficos sobre teatro, el fantástico sobre Fumar en Pipa, luego el de Flamenco, dónde las imágenes retratan el significado de los versos que se citan en las páginas, luego el catálogo sobre la Nada (Res, en catalán), de cielos, mares y humos, cuya exposición ha podido verse este verano en el Pueblo Español de Barcelona. Y ahora, el de Animales que estamos preparando...

¿Místico del ojo? ¿Pintor sin pinceles del clic? ¿“Flaneur” de correspondencias Rimbaudianas? El sonido visual de las vocales, la música de los colores, la escalera cromática de los microsegundos, los calores del horno apagado de la pipa, los espectros del deseo que emanan de los objetos... He aquí algunos de los posibles temas que surgen en sus catálogos y libros.

Los estudiosos han empezado a fijarse en su obra y los teóricos elucubran sobre las imágenes que retratan elipsis y ectoplasmas de la realidad. Una importante institución de Murcia le va a dedicar una exposición monográfica con un volumen escrito por doctos catedráticos y retóricos de la imagen. El mundo académico dirige de pronto su óptica hacia este fotógrafo de lo invisible, tal vez buscando lo que ellos tampoco encuentran en los libros y en las aulas de estudio. ¿Dónde está lo que retrata Albert Fortuny? ¿Qué esconden sus fotografías? ¿De qué van sus imágenes? ¿Qué nos oculta a nosotros, que somos unos profanos? Hay que hojear sus libros para saberlo, detenerse en las imágenes fijas, dejar que se muevan tras dejarlas en remojo dentro de la retina, estudiar las distancias y los espacios entre las formas, las diferencias de tono entre los colores, las relaciones, en fin, de lo que se ve, a ver si aparece en los entresijos y en las intersecciones algo por fin capaz de sorprendernos, incluso de maravillarnos. Y ya se sabe que la paciencia suele recompensar a los viajeros de largo recorrido.

Y es que Albert Fortuny es un fotógrafo de los de “largo recorrido”. Empezó como profesional en 1966 y todavía sigue en la brecha, paseando su Leika e ideando extraños bodegones en su estudio de la calle Princesa, entre focos y cortinas, obsesionado por el encuadre exacto. Sus exposiciones han sido muchas, en España y en otros países, y las últimas nos muestran su faceta más personal y madura: las fotografías de flamenco, los humos de la pipa, las vacías extensiones del mar...

Actualmente tiene una exposición abierta hasta el 10 de enero en la ciudad de Haro, La Rioja. Y para el mes de febrero, otra sobre teatro en Murcia, con la publicación del importante catálogo-libro antes citado. ¿Por qué no desplazarse a la capital murciana para la ocasión? Quién no conozca la ciudad, podrá gozar de uno de los mejores climas invernales de España y a la vez visitar esta magnífica ciudad levantina, y quién no conozca el mundo de Albert Fortuny, podrá bañarse en sus nadas, en sus gestos huidizos, en sus cantes mudos de flamenco y en sus sutilezas, y, si es usted una persona de posibles, comprar alguno de sus libros y catálogos. Sí, vale la pena acercarse a Murcia y visitar la futura exposición de este místico catalán del ojo. Yo, desde luego, iré.

Entesos: hi ha tripartit.

Finalment s’ha imposat el Tripartit o, com els seus protagonistes prefereixen dir, l’Entesa dels tres partits. Curiós aquest resultat: era el més obvi i esperat, i ha desconcertat a tothom. O més ben dit, no ha entusiasmat a ningú. Els únics que han mostrat satisfacció són els opositors PP i Ciutadans: per a ells, és la millor solució, ja que així li poden treure punta electoral.

Sorprèn la poca visió de la realitat dels qui pensen que després de vint-i-tants anys de Pujolisme, i amb només tres anys de canvi, els anomenats partits d’esquerra es farien tan tranquil.lament l’harakiri tornant el poder als de sempre. Això és que volia el PSOE i, lògicament, tots els partidaris del centre-dreta que representa CiU. Però resulta que Montilla no és cap estratega, com Zapatero, sinó un home de partit, i els homes de partit són coherents amb el seu partit, en aquest cas el PSC.

Ara bé, la seva posició no pot ser més incòmode. Pactar amb Iniciativa està molt bé, però fer-ho amb Esquerra és haver-se d’empassar no un gripau, sinó una boa de les grosses. Com podran encaixar la pressió nacionalista que sentiran pels seus dos flancs? Perquè Iniciativa també sol patir les mateixes febres nacionalistes dels altres.

De moment, l’actitud dels qui han fet govern és de redempció: es volen redimir dels seus errors anteriors. És un bon punt de partida. Però quan els hi durarà? Jo crec que l’únic camí que tenen és el de baixar a la realitat, conectant i sent coherents amb que de veritat hi ha als carrers de les ciutats de Catalunya.

Per a Esquerra, seria rebaixar els plantejaments nacionalistes i convertir el seu ideari en un catalanisme de màxims però realista i respetuós amb les diferències, és a dir, acceptant el bilingüisme, renunciant a les “penalitzacions” i no fent del tema “casus belli”. Que busquin més descentralització si volen, però que deixin en pau a la gent.

Per a Iniciativa, seria curar-se la urticària nacionalista que els obliga a rascar-se massa en aquesta direcció i centrar-se en problemes reals. Que s’oblidin dels toros i altres tonteries i es centrin en l’important. La seva imatge de responsabilitat, que tant estimen, creixeria encara més i donaria alegries a molts possibles votants seus.

Més difícil ho tenen els del PSC. Haver entregat la conselleria de Cultura a Esquerra serà difícil d’empassar per a molts dels seus votants. I estar situat entre dos focs nacionalistes, més l’altre de Convergència i l’anti-foc dels Ciutadans, pot ser una tortura per a ells. Davant d’una situació tan peluda, crec que només tenen una opció: agafar el toro per les banyes i articular d’una vegada per totes un discurs serè que afirmi amb força i convicció tant la seva catalanitat com la seva espanyolitat, acceptant com pròpia aquest contradicció que constitueix l’ànima i l’essència de l’esperit català. Fer-ho sense dissimulacions, amb tota la claredat del món, els pot situar al bell mig del pensament de Catalunya, i seria l’únic partit que ho hauria fet, assumint les conseqüències i les contradiccions d’aquesta doble fidelitat. En Montilla, pel seu origen i el seu historial, podria liderar aquest discurs. Necessitaria però la complicitat de tots els pesos pesats del seu partit, i un recolzament decidit dels ideòlegs i de tots els pensadors de que puguin disposar, ja siguin de dins o de fora del partit. Seria una empresa de gran envergadura a la que hi haurien d’abocar molta energia. El problema és saber si la tenen, aquesta energia, i si són capaços de comprendre la gravetat del cas.

Tirar pel dret i anar fent la viu viu amb equilibris per mantenir-se al poder, pot ser la puntilla que els acabi de rematar.

Consternacions aclaratòries post-electorals.

S’han fet les eleccions i els resultats són coneguts. El panorama apareix tan complicat com abans, potser encara una mica més. Segurament es pot parlar de bones i males notícies, però posats a triar, sempre val la pena inclinar-se per les bones, si acceptem que la política és l’art del possible i no de la utopia –malgrat aquesta pugui estirar d’estranquis els fils del possible.

S’ha de reconèixer que Montilla ha fet una pèssima campanya, sensació ratificada durant la mateixa nit de l’escrutini, com la seva cara de funeral, en enfrentarse a les càmares per exposar una primera valoració dels resultats, va mostrar clarament. És veritat que la patacada rebuda no donava per a masses alegries, però no costa tant posar-hi una mica d’imaginació, de sentit de l’humor i de vitalitat. En comparació amb les altres sèus dels partits participants, la del PSC va ser un tanatori on quatre vells no sabien on amagar-se ni tampoc què dir. Si segueixen per aquest camí, per molta voluntat que els seus votants hi posin, acabaran per enterrar-se vius ells i el seu partit. Crec que està bé haver proposat en Montilla de candidat, però ja complerta la seva funció, que era motivar la participació dels tradicionals sectors abstencionistes a les autonòmiques, funció que ha fracassat i que més aviat ha aconseguit el contrari, caldria buscar de seguida el seu substitut, amb una mica més d’energia i de modernitat juvenil i emprenedora. O potser no, i en Montilla es reveli, en cas de reeditar un Tripartit, tant o més contradictori que Maragall. Però donades les seves escasses aptituds juganeres, cal dubtar-ho molt.

I és que la juventut se n’ha anat a Iniciativa. I amb raó. A Esquerra encara els hi queden joves, però crec que a poc a poc aniran caient pel costat dels d’Iniciativa, que ofereixen un programa molt més atractiu i innovador. La baba nacionalista acaba cansant (a causa de la tensió facial i muscular que provoca la seva radicalització) i al final Esquerra es quedarà amb quatre vells irreductibles de poble, infartats i amb bastó. Mentrestant, els d’Iniciativa estaven molt contents la nit dels resultats, tot i que tampoc han pujat tant com esperaven. Però aquestes eleccions han donat als Verds el que és més important en un partit polític: futur.

Les butllofes nacionalistes sempre tendeixen a desinflar-se, tard o d’hora (com la varicela o el sarrampió), i la irrupció del Partit dels Ciutadans és una de les bones notícies d’aquestes eleccions. La seva funció hauria de ser la del corcó, fent d’agulla per anar punxant les esmentades butllofes, una darrera l’altra, amb paciència i perstinàcia. El marc del Parlament pot ser ideal per a aquesta feina desinfladora i caldrà veure quina és la seva capacitat i el seu discurs. Per exemple, com no ser nacionalista i la a vegada no ser centralista madrileny. En Maragall ho va intentar i ningú el creia, ja que per a tothom era una contradicció. Al final, cansat de marejar la perdiu, es va escorar cap a la dreta, abraçant els postulats pujolians. La pregunta és: sabran cultivar el discurs viu i alegre de la contradicció els de Ciutadans, declarant-se tant espanyols com catalans, i tant no-nacionalistes de l’un i l’altre costat, quadrant el cercle de dues fidelitats tranquil.les que els histèrics extrems s’obstinen a separar? Si ho aconseguissin, aquest partit s’ompliria també de futur i, a la llarga, podrien fer pinya amb els d’Iniciativa, si aquesta aconsegueix ampliar els seus registres i desinflar-se de patriotisme.

Crec que és urgent descobrir un substitut del nacionalisme. Trobar algun altre entusiasmador col.lectiu capaç d’enardir la imaginació dels joves i dels vells, ja que avui en dia compten tant els uns com els altres –donat llur pès mutu demogràfic. No cal que aquest entusiasmador sigui unitari. El millor és que no ho sigui, dividit en moltes cares. Potser això ja existeix i encara no ens n’hem adonat.

Es podria dir també que el problema de Catalunya és Catalunya. Si fos una miqueta menys Catalunya, tot aniria millor. És a dir, està massa inflada de si mateixa. Com aquelles dames o aquells senyors que pateixen un excés de pes, o com els actors patètics que només saben sobreactuar. Per exemple, Extremadura, que no pateix del virus nacionalista, porta una política de defensa i exaltació de l’extremaduritat excel.lent i modèlica, sense molestar i sense despertar la susceptibilitat de ningú. Això té el seu mèrit. També Andalusia ens pot alliçonar i, sobretot, València, tan ufana de si mateixa i, a la vegada, tan folclòricament espanyola. En canvi, aquí hem de patir personatges com en Carod Rovira, que s’han convertit en una verdadera caricatura de si mateixos. Sentir-lo parlar produeix una gran vergonya i saber que l’estan escoltant a qualsevol racó del món, multiplica aquesta vergonya per mil. Però on es troba l’agulla capaç de punxar el globus i desinflar aquesta impostació barroera? Seran els de Ciutadans? No ho crec.

Els d’Iniciativa ho haurien de fer, però en Saura i companyia se’ls veu molt inflats d’essències pàtries. Potser calguin unes quantes generacions i que els fills dels pakistanís, magrebís i equatorians que acaben d’arribar inaugurin nous cicles polítics i culturals, redefinint el catalanisme des de postures més sanes. Mentrestant, haurem de seguir votant i patint, amb un gran avantatge que no s’ha de menysprear : la complicació de l’actual panorama ens alliçona a viure en constants contradiccions. I això, és una gran pedagogia, la millor, crec, dels nostres temps.